cabosanroque

El seu nom té una petita història darrera; cabosanroque va començar sent un col·lectiu musical nombrós que, amb el pas del temps, ha acabat experimentant al voltant del so i les seves capacitats performatives. La Laia Torrents i el Roger Aixut han actuat en festivals i teatres com el Grec, el TNC o el Temporada Alta, i han exhibit les seves obres al CCCB, al centre Pompidou o al Centre d’Arts Contemporànies de Glasgow.

Laia: Nosaltres vam començar com a grup de música fa molts anys. Era un grup molt anàrquic; només teníem una regla entre nosaltres, i era que ningú podia tocar l’instrument que dominava. Llavors, anàvem canviant molt ràpidament d’instrument, i com que no teníem prou diners per comprar-los, en Roger va començar a construir-los. El primer va ser una verra, que és un contrabaix de tres cordes. La caixa de ressonància era un bagul que es va trobar al carrer Notariat, i aquest bagul portava una etiqueta de la família López, que havia vingut de Montevideo a Barcelona el 1968 amb un vaixell que es deia Cabo San Roque. I així vam considerar que ens havia portat el primer instrument i li vam posar aquest nom al grup.

Roger: No, la veritat és que no, i realment la vida dona tantes voltes com, de sobte, acabar tenint una peça dins de l’exposició del Centre Pompidou d’història de l’arquitectura inflable de la segona meitat del segle XX, amb tot d’arquitectes que són història de l’arquitectura d’aquell segle. És a dir, que com a arquitecte i enginyera segurament no hauríem estat allà, i amb la nostra feina acabes, per exemple en aquest cas, ocupant un lloc al costat de grans arquitectes de la història del segle XX, com Cedric Price, Archigram… I l’Escofidio.

L: És una pregunta que ens feu sempre i que no acabem de saber mai explicar bé d’una manera curta. La nostra feina són les arts visuals, sempre com a eix vertebrador del so, que és la nostra eina d’expressió, i sempre treballem al voltant d’idees i de conceptes, i portant la tecnologia al límit. Ens agrada trobar els errors, els defectes i les virtuts de portar la part física de la tecnologia al límit, i això ens serveix per expressar idees i conceptes que ens interessen.

R: És una col·laboració amb Studio Animal. Javier Jiménez Iniesta és un arquitecte amb qui som amics des de fa molts anys, i ell va tenir aquesta idea. Aquí hi ha un gir de la funció del semàfor, que és un emissor lingüístic de signes que de vegades són oposats, amb tres colors que mai poden estar junts. Hi ha també una idea de repetició, d’al·literació de l’objecte, i de portar-lo al límit, com moltes vegades fem, i veure com quan posem aquests llums junts comencen a generar un gradient infinit de colors, de trànsit d’un color vermell a un color verd, i una barreja.

L: Sí, hi ha una part sonora molt important; d’una banda, com deia en Roger, hi ha el joc de l’al·literació d’un objecte quotidià que fa que desaparegui. Joan Brossa utilitzava molt l’al·literació d’una paraula fins que desapareixia el seu significat, i nosaltres hem fet una mica el mateix amb el semàfor. Hem volgut dur-lo a un lloc molt més ambigu on apareix la poesia, i crear aquesta desvinculació amb un objecte que ens dona ordres i que tothom reconeix des de fa dos-cents anys. 

qUè té De pARticUlAR
UN seMÀfor?

Sí, altres elements importants que incorporem dins la composició són el so de l’electromagnetisme, el so físic del hardware que hem creat per poder fer anar tot això i la veu humana. I per això últim vam fer una versió de Lux Aeterna, una obra de György Ligeti: vam gravar vuit dones diferents, que hem sincronitzat i associat a semàfors també diferents. 

L: És una pregunta que ens fan sovint… No, cada objecte té les seves característiques físiques i, per tant, no tot pot servir per a tot. Hi ha objectes absorbents que no poden amplificar i hi ha objectes que amplifiquen que no poden absorbir. Els coneixements que ens han llegat els germans Baschet, que eren enginyers, precisament, ens van servir molt. Els vam conèixer en vida, i ens van ensenyar molt bé a entendre una cosa que nosaltres fèiem de manera intuïtiva quan treballàvem sobretot amb so acústic. Després, quan entra la digitalització, ja són altres camins, però els germans Baschet tenien molt clar com es descomponia un instrument en quatre parts.

qUiNs sóN eLs iNstRUMeNts Més iNVerseMBlANts qUe heU ARRiBAt A UtiLitzAR?

L: No. Però crec que la nostra manera de treballar és des d’allò que és físic i des de la imatge. Per nosaltres és important el fet visual, o sigui, expressar visualment el fet sonor, i que tu identifiquis visualment com es genera aquell so. És veritat que l’art sonor no és necessàriament això, però la nostra manera de treballar sí, ja que és molt important la visualització de la generació del so. 

L: Nosaltres utilitzem tant tecnologies obsoletes com tecnologia puntera, i amb tecnologia d’última generació hi treballem sempre. De fet, estem sempre investigant. Tenim enginyers de telecomunicacions treballant amb nosaltres. Ens interessa l’obsoleta, però la no obsoleta també. I de l’obsoleta, què ens interessa? 

R: La cursa a tota velocitat de l’evolució de la tecnologia sobre ella mateixa fa que la funció deixi possibilitats que no estan explorades. Per tant, els artistes poden passar, anys després, a utilitzar tot d’elements que els han sigut molt familiars, però que mai havien pensat fer servir d’una determinada manera. I, en canvi, són objectes molt ben dissenyats per la indústria, molt ben pensats. Simplement, un canvi de punt de vista et dona una nova dimensió d’expressió al món que vivim ara. Fixeu-vos com un telèfon pot ser un altaveu, o com la tecnologia midi, per exemple, va ser creada per operar màquines en fàbriques i, anys més tard, es va incorporar al món de la música, i des de fa temps la fa servir tothom. 

I qUè eN peNseU, DoNcs, Del BooM De lA iNtel·ligèNciA ARtiFiciAl?

L: Sí, per ajudar-nos en tasques més administratives, amb traduccions, per buscar informació… 

R: De moment no l’hem utilitzat per a la creació de cap projecte, i no ha estat per cap convicció ideològica.

L: Hi hem jugat, i et fa riure bastant veure fins on pot arribar. Ahir, per exemple, parlàvem amb un fotògraf que ens deia que, depenent de com li dius les coses, et fa una cosa molt complicada, quan l’únic que li demanaves era esborrar una taca. Però no ens neguem a utilitzar-la. 

R: No exactament. La presència humana enregistrada s’ha convertit en un element molt important en moltes instal·lacions complexes nostres. Per a nosaltres és molt important com apareix aquesta presència humana i la idea amb la qual va relacionada. És el cas de la Rocío Molina a Dimonis, per exemple, que apareix projectada en un vidre en el qual la seva imatge es pot superposar amb la de l’espectador. Simplement, ja fa temps que treballem amb autosuficiència tècnica, que fa que l’espectador estigui cara a cara amb l’obra sense un mitjancer, que entri dins de l’obra, sobretot en les instal·lacions de teatre expandit o més envoltants i immersives. 

L: Que no hi hagi un mèdium, no? Sinó que la relació sigui directa i molt menys conduïda. Si hi ha un mèdium, és un conductor del significat. I, en canvi, si el traiem, apareixen molts significats que tu potser no havies pensat però que són igualment vàlids. I també té molt a veure amb el background de cada espectador, amb el seu moment vital que està allà. I ens agrada això, no? Obrir i no tancar.

De VegADes BARRegeU iNstAl·lAció I peRforMANce…

L: Moltes vegades partim de la literatura o de coses que llegim. Aquí és com molt evident, però ens hi hem acostat d’una manera molt diferent amb cadascun: amb Brossa, el que fèiem amb les seves estratègies creatives era canviar-les, estudiar-les profundament, i aplicar-les amb el so, amb el que nosaltres fèiem. Els textos de Verdaguer eren molt poc coneguts i el van portar a la misèria, a l’expulsió i a la defenestració social. De Rodoreda ens interessava molt la guerra des del punt de vista d’una dona. Són coses diferents i moltes són encàrrecs, com Calderón de la Barca, i ens interessa creuar-les amb molts altres coneixements. Però ens sentim còmodes partint de grans mestres.

R: Penso també que tots es poden aplicar, de manera més o menys tendenciosa, en l’actualitat, i que ens aporten llum per interpretar el món que vivim avui en dia. Per exemple, de sobte vam començar a llegir Calderón de la Barca en clau d’emergència climàtica, quan ell no havia escrit mai amb aquesta intenció. Potser et poses aquestes ulleres i et parla del món d’avui en dia. De fet, són autors tan grans, tan universals, que passen els anys i admeten moltes relectures, i no es queden ancorats en el temps. Fa trenta anys es podien llegir d’una manera i ara nosaltres els llegim d’una altra. És el que passa amb els grans compositors de música, que d’aquí a dos-cents anys continuaran sent molt actuals. 

L: També hi eren amb Brossa, no? Hem parlat moltes vegades de la patafísica, i la patafísica també porta això, no? És el joc constant de canviar el punt d’aplicació i, de sobte, apareix el fet sorprenent. 

R: La màgia té això… És com un intercanvi amb l’espectador, en el qual, mentre tu estàs fent que miri aquí i que passi una cosa allà, li estàs transmetent una idea. Llavors, si més no, sempre volem que el truc de màgia, que té una lectura molt física i molt planera, funcioni, però que també hi pugui haver un espectador que entengui què estàs volent dir. 

L: També intentem sempre que hi hagi com una visió gairebé lúdica de la nostra feina, però hi ha moltes altres capes per sobre.

AMB qUiNes cReAcioNs heU oBtiNgUt Més sAtisfAcció o RecoNeiXeMeNt?

R: Bé, ara anirem a Toulouse, que fan una constel·lació sobre cabosanroque… Treballarem amb el Niño de Elche, la Rocío Molina i la seva obra nova, Isaki Lacuesta… En Flors i Viatges, Petrotuning… A finals d’abril s’inaugurarà al Centre d’Arts Santa Mònica una exposició que es titula Quitíssimum, Altíssimum, Fortíssimum, que és una crítica a l’esport d’elit i de la qual n’hem sigut comissaris i també hi tenim alguna peça. 

L: I a final d’any, en la gran exposició que es farà al CCCB sobre Rodoreda, hi tenim una peça també molt gran. Hi ha un cicle que es diu “Passat, present”, en el qual s’han unit arts visuals i patrimoni i ens han ofert fer una instal·lació al castell de Miravet. També estem acabant un cicle de peces sonores per al CaixaForum, i l’any que ve farem una peça molt important al Teatre Lliure.

És d’aquí a vint anys, no és tant… Veurem la gent que puja, perquè nosaltres ja serem avis… A mi, el que em preocupa és la “fagocitació” de la cultura per part de l’oci i que cada cop més els polítics pretenen que això es confongui. En la indústria cultural, sempre hi ha d’haver uns beneficis i uns rendiments econòmics, i això crec que va molt poc lligat amb la cultura, que ha de ser un lloc de creació de pensament crític que s’anticipi a les societats o que reflexioni sobre elles. Em preocupa la tendència existent de dir-ne “cultura” a coses que són oci.