Aida Boix

Anava cap a arquitecta i va acabar estudiant Història de l’Art. Volia establir-se a Barcelona, però el destí va fer que els últims sis anys els passés a Amposta, la seva població natal, per agafar les regnes de Lo Pati, el Centre d’Art de les Terres de l’Ebre . Des d’allà lidera la revalorització dels espais més rurals.

Sí, volia ser arquitecta. De fet, l’arquitectura sempre m’ha fascinat – encara ara -, però amb el pas dels anys em vaig adonar que el que m’interessava no era tant la part tècnica, sinó més aviat la història de l’arquitectura. I per això començo Història de l’Art encaminada a la història de l’arquitectura, tot i que després he acabat fent coses totalment diferents.

Allí descobreixes, sobretot, i principalment, que es pot treballar amb artistes vius, que els artistes poden formar part del nostre dia a dia per compartir projectes, i podem conversar amb ells. Com et dic, en aquell moment, a Història de l’Art sí que fèiem art contemporani, però era una assignatura molt puntual on tampoc no s’indagava massa; per tant, de repent, arribar al MACBA i començar a descobrir l’art contemporani de veritat va ser per a mi una obertura de ment. A més a més, també descobreixo una nova manera de treballar que m’ha influenciat molt. Vaig estar molt a gust i vaig aprendre molt, i crec que gran part de la meva metodologia actual parteix d’aquell ensenyament.

Sí, com et deia, vaig començar amb aquesta part més d’història, de recerca, i va sortir una beca de la Unió Europea que em permetia estar a Roma, en concret al Museu Vaticà, i vaig estar-hi fent una recerca durant sis mesos. De vegades hi ha persones que em diuen que no té res a veure amb el que estic fent actualment, però al final sempre hi ha una part més teòrica, més de descobrir, d’investigar i d’aprofundir en el coneixement, que jo crec que sí que té molt de sentit. I al final, quan sumes totes les etapes, la veritat és que tot enriqueix; i aquella etapa de poder treballar amb un idioma nou, i fer una investigació de Winckelmann, el que va ser el primer historiador de l’art en alemany, em va servir, sobretot, per establir una metodologia i uns objectius i per trobar la manera de tirar-ho endavant, tot i les dificultats.

Jo torno a Amposta després de 5 anys a Barcelona i un temps a Roma. La meva idea era passar l’estiu aquí – jo soc d’Amposta – i cap al setembre tornar a marxar a Barcelona, però en aquell moment surt una oportunitat laboral per catalogar el fons d’art municipal de l’Ajuntament d’Amposta. Era un contracte de 6 mesos i vaig pensar que m’anava bé passar 6 mesos a casa amb la família i els amics, i em vaig presentar a aquella oferta. I mentre estava fent aquesta catalogació va ser quan va sortir la convocatòria per dirigir Lo Pati, a la que em vaig presentar. I arribo a Lo Pati, sincerament, sent molt jove – crec que tenia 27 anys – i sense experiència en direcció i, per tant, va ser un repte una mica semblant al de Roma. Aquella experiència de Roma em va servir per pensar: és un repte, hi ha dificultats, em falta molt d’aprenentatge, però el que no em pot fallar és la constància. I a partir d’aquí inicio aquest recorregut que perdura fins a l’actualitat.

eN qUiNA siTUAcIó
eT tRoBes Lo PAti?

Doncs vam tancar el 2017 amb 5.000 visitants anuals i l’any passat ho vam fer amb més de 17.000. El que ha passat és que hem invertit molt esforç en mediació, en donar a conèixer el projecte de Lo Pati. Jo tenia la sensació que el Centre ja era molt conegut en l’àmbit artístic i cultural, però no tant en l’àmbit local. Creia que era important que la gent de les Terres de l’Ebre conegués quines activitats estàvem fent i, per tant, vam iniciar tot un projecte de mediació comunitari amb la gent amb qui compartim espai: per exemple, amb la Fundació Pere Mata Terres de l’Ebre, i també amb escoles, amb artistes del territori, amb crítics d’art del territori, amb altres institucions o amb altres festivals i esdeveniments culturals que es duen a terme al territori. Jo crec que aquesta ha sigut la clau.

La sala de la façana, que és a l’exterior del Centre d’Art Lo Pati en format pantalla, la configurem a partir de dues necessitats: d’una banda, la d’ampliar l’espai expositiu de Lo Pati que, amb 550m², de vegades dificultava poder portar alguns dels projectes perquè no tenien massa sentit en un espai tan gran i no acabaven d’encaixar. I d’altra banda, va en la línia d’apropar les arts visuals contemporànies i l’art digital a tota la població, és a dir, a totes aquelles persones a qui els costa entrar en un centre d’art però que de repent es troben amb una programació exterior, i convertim d’aquesta manera la plaça Mari Chordà en un nou espai expositiu. Enguany l’hem configurat a partir d’un cicle anual que es titula Miratges, que ha comissariat l’Irma Vila; és un cicle que es va iniciar al gener del 2023 i que acabarà el gener del 2024, i pel que passaran sis artistes, tres dels quals son nacionals i tres, internacionals.

No hi ha un únic criteri, és a dir, els criteris van una mica canviant en funció de cada projecte però, per exemple, un dels criteris que tenim molt clars és el de donar oportunitats als artistes joves del territori; creiem que és important treballar també tenint en compte l’espai on estem. I aquest és un criteri important, però també ho és el de donar oportunitats a aquells artistes més grans que també sembla que a partir de certa edat els és més difícil poder accedir a les programacions habituals. Jo sempre parlo de la idea de donar oportunitat al territori en un sentit ampli, és a dir, donar oportunitat a artistes joves, com en l’exposició que tenim en aquests moments. Però també es tracta que els artistes o la gent que hi té interès culturalment pugui veure una exposició d’un artista internacional. Aquestes són una mica les línies bàsiques amb les quals treballem i, a partir d’aquí, anem configurant tota la programació.

qUè PRiMA,
lA qUAliTAT DeL PRojecTe
o l’AtRAcIó qUe poT TeNiR cAP ALs PoTeNciALs VisiTAnTs?

Generalment sí que és cert que detectem que, sobretot pel que fa al públic més del territori, quan hi ha algun artista vinculat a Terres de l’Ebre, sí que hi ha aquest interès o aquesta aproximació més natural que quan és un artista nacional o internacional. Però jo crec que això també forma part de la nostra tasca de mediació i de comunicació, encara que, en general, crec que podríem dir que hi ha aquest interès particular per allò pel que, d’alguna manera, se senten interpel·lats. Per exemple, fèiem un projecte amb la Nora Ancarola que parlava sobre la batalla de l’Ebre. És a dir, que al final el que compta és que la gent es pugui sentir interpel·lada d’una manera o d’una altra, que es pugui sentir partícip d’aquell projecte d’alguna forma. Això ajuda a que s’hi puguin apropar amb més facilitat que quan és un projecte que de repent, com a vegades diem, aterra com un bolet; aquests sempre són una mica més complicats de contextualitzar que aquells projectes que sí que tenen alguna vinculació.

Jo crec que tenim un paper important. Lo Pati s’ha situat a nivell nacional com un espai de referència i, a nivell del turisme detectem que cada vegada hi ha més persones que venen de fora atretes per la idea de venir a Lo Pati i, evidentment, per la de visitar el Delta de l’Ebre, que és un espai privilegiat. Però sí que hem notat que la gent té aquestes ganes de conèixer l’espai i el que estem fent, i també a nivell cultural. Al territori estem tenint un paper rellevant i important per al desenvolupament d’altres projectes.

Sí, la dificultat existeix, però també crec que estem en un moment dolç des d’abans de la pandèmia, i que amb la pandèmia es va accelerar. Existeix una revalorització dels espais més rurals en tots els àmbits, i jo crec que això també ens ha jugat a favor. Tot i així, és cert que, sobretot pel que fa als mitjans de comunicació, és molt més difícil poder accedir-hi i que puguin donar-nos visibilitat, també pels propis artistes. Tampoc és fàcil arribar a Amposta en transport públic. Tot això no juga a favor. Però com et deia, crec que estem en un moment dolç en què els projectes que passen fora de les grans ciutats estan especialment valorats; almenys tinc aquesta sensació.

A qUiNes DiFicULTaTs
Us eNFRoNTeu?

Bé, potser una de les dificultats és que actualment vivim en una societat molt connectada, però aquest excés de connexió també fa que moltes vegades la comunicació sigui molt supèrflua. És a dir, que és molt fàcil rebre informació, molts inputs de moltes bandes, però no tant una informació concisa i especialitzada del treball de cada artista. Jo crec que algun artista sí que ha manifestat de vegades aquesta dificultat davant de la societat que tenim actualment, que per altra banda també és un ajut i un privilegi, però sí que és més difícil poder ser més concís i no tan experimental, no tan obert a tot, sinó poder-te centrar en un tema més concret.

Donar consell és quelcom que se’m fa una mica complicat, però sí que li diria a algun artista, més en sentit proper, d’amistat i d’acompanyament, que crec que és important que pugui definir el seu estil. Jo crec que els artistes que acaben definint el seu estil, i que tenen molt clar què és el que els interessa i el que no, poden tenir una trajectòria més concisa i poden enfocar-se molt més en allò que realment suma en la seva trajectòria.

TeNiU DeFiNit eL TipUs De pÚbLic qUe VisiTA eL ceNtRe?

Ostres, això sempre és molt delicat, Projectes preferits com a tal, no en tinc. Sí que hi ha projectes en els que treballes d’una manera molt més propera i en els que acabes fent, fins i tot, amistat amb les persones que n’han format part. I n’hi ha d’altres que, no ens hem d’enganyar, quan acaben dius: que bé que s’ha acabat! I si tenim sort no tornarem a col·laborar. Però en general jo et diria que en el 90% dels casos treballem molt a gust. Som un equip molt petit i això també permet treballar des d’una altra perspectiva i d’una altra manera, no sempre fàcil, però sí molt més propera. 

Com et comentava a l’inici, jo anava molt encaminada cap a la història de l’arquitectura i vaig acabar al MACBA, i a partir del MACBA descobreixo tot l’art contemporani. Vaig venir a passar tres mesos a Amposta i hi porto sis anys, però si una cosa he aprés és que potser tot el que em plantejo no acaba sortint, però que acaben sortint coses molt millors, moltes vegades, del que havíem plantejat, i sempre estic oberta a propostes noves. Crec que seria poc intel·ligent per part meva pensar que no hi haurà més oportunitats o que no hi haurà altres reptes.

Jo crec que ara que he descobert les arts visuals és on em sento còmode, és on estic treballant a gust i la meva idea és continuar per aquí. Ara bé, si ha de ser al Pati i fora, a Amposta, a Barcelona o on sigui, prefereixo no mullar-me, perquè després no ho compleixo.