1981-1986 / Ventamatic i l’aventura dels microordinadors

L’arribada dels primers ordinadors domèstics va ser una gran fita per a una indústria del videojoc que encara anava en bolquers. Ja feia anys que els ordinadors s’havien començat a estendre entre empreses i universitats, però no va ser fins a principis dels 80 que una nova generació de dispositius, més compactes i econòmics, van començar a entrar a les llars. ZX Spectrum, Commodore 64, MSX, Amstrad CPC… Eren els anomenats microordinadors: computadores de 8 bits que van facilitar per a molta gent el primer contacte amb una tecnologia que estava destinada a transformar el món.

En aquest context, un dels noms clau en la difusió dels ordinadors a l’Estat va ser el del gironí Josep-Oriol Tomas Huynh Quan Chiêu (1960-2023). A través de la seva empresa, Ventamatic, no només va importar i comercialitzar alguns dels primers models d’ordinadors domèstics, sinó que també va impulsar el sector mitjançant la creació de clubs d’usuaris, revistes especialitzades i el desenvolupament i la distribució d’aplicacions i de videojocs.

Un jove emprenedor entusiasmat pels microordinadors

Nascut a Roses, de pare català i mare vietnamita, Josep-Oriol Tomas Huynh Quan Chiêu sempre va tenir un gran interès per la tecnologia i la música. Era el gran de quatre germans —tres nois i una noia— i, quan va arribar el moment de fer el salt a la universitat, va deixar casa seva per traslladar-se a Barcelona i matricular-se a Enginyeria Superior de Telecomunicacions a la UPC. “Com que venia del poble i ara estava a la gran ciutat, vaig començar a anar a quioscos a la recerca de revistes d’electrònica estrangeres”, recordava el mateix Tomas en una entrevista concedida l’any 2014 al pòdcast El Mundo del Spectrum. Precisament, va ser llegint una d’aquelles publicacions importades que es va topar amb un anunci que li va canviar la vida: “Un dia vaig veure un artefacte molt estrany, quadrat, negre, amb unes tecles com de calculadora i em vaig preguntar què dimonis era allò; després de rellegir l’article vint-i-set vegades vaig entendre que era un ordinador, i que amb ell podia fer moltes coses”.

Aquell ordinador era el ZX81 de l’empresa britànica Sinclair Research. Disposava únicament d’1 Kilobyte de memòria RAM, utilitzava un teclat de membrana, només mostrava gràfics en blanc i negre i els programes s’emmagatzemen en cintes de casset. Es podria dir que per a Tomas va ser un enamorament a primera vista.   va demanar-lo per correu. Potser en aquell moment no s’ho imaginava, però aquell petit ordinador estava a punt de convertir-se en tot un fenomen.

El paquet amb l’esperat ZX81 va trigar més d’un mes a arribar, però, quan finalment va caure a les seves mans Tomas va quedar fascinat per aquella màquina. Durant dies va centrar-se completament a estudiar-ne el funcionament. “Vaig veure que els meus companys de la universitat també s’entusiasmaven per aquell ordinador i, de la mateixa manera que vaig importar el meu, vaig començar a demanar-ne d’altres”, recordava ell mateix. Guiat per un esperit emprenedor que ja li venia de família —el seu pare havia fundat una empresa de màquines de vending de tabac i llaminadures a finals dels 50— va iniciar un negoci al voltant d’aquells ordinadors ideats per l’empresari i inventor britànic Clive Sinclair.

El que va començar amb la importació de dues o tres unitats per als seus companys de classe va acabar en comandes que es comptaven per desenes, uns quants embolics amb duanes i, fins i tot, viatges a Anglaterra per acabar venent els ordinadors arreu de Catalunya i de l’Estat. “No vaig tenir referència que ningú més els importés per vendre’ls fins que va sorgir la importació oficial per part d’Investrónica [una filial especialitzada en informàtica de la cadena de magatzems El Corte Inglés], però el que sí que tinc clar és que els que jo vaig portar van ser dels primers que es van vendre aquí”.

El club nacional d’usuaris del ZX81 

Va ser a partir del moment que el ZX81 es va començar a distribuir en botigues que Tomas va tenir una altra de les seves idees: “Se’m va ocórrer que hi hauria un bon grapat d’usuaris nous que no sabrien com fer servir l’ordinador i voldrien informació, així que vaig fer un paperet anunciant el club d’usuaris del ZX81 i vaig repartir-lo per les botigues i grans magatzems on el venien i, és clar, els dependents estaven molt agraïts perquè, per fi, algú els treia de sobre el problema d’atendre uns clients que no paraven de preguntar”.

Juntament amb el Club Nacional de Usuarios del ZX81, el qual es calcula que va arribar a comptar amb prop de 2.000 socis, l’any 1982 va néixer El Mundo del ZX81, un butlletí bimensual escrit a màquina i maquetat de manera completament artesanal que Tomas va començar a distribuir entre els socis que havien pagat la seva corresponent quota. Dins d’aquesta revista atapeïda d’informació s’hi podien trobar trucs de programació extrets de revistes estrangeres, les últimes novetats o cròniques d’esdeveniments, però també s’animava els socis a aportar continguts. 

En el seu article Playfulness and the Advent of Computerization in Spain: The National Club of ZX81, l’investigador i doctor especialitzat en història dels videojocs Ignasi Meda-Calvet afirma que aquest butlletí va ser una de les primeres publicacions centrades en els ordinadors i en el món de la programació publicades a l’Estat. L’estudiós destaca com l’aparició dels primers microordinadors va ser la llavor per al sorgiment de clubs d’usuaris i organitzacions no oficials d’aficionats que, guiats per la curiositat d’experimentar de què eren capaços aquells nous dispositius, intercanviaven coneixements —sobretot relatius a programació— i creaven comunitat.

La fascinació per aquell ZX81, així com les ganes de compartir la seva afició, van portar Tomas a crear la primera revista espanyola dedicada al món de la microinformàtica de tot l’Estat, però això no era res comparat amb tot el que encara havia de venir.

Ventamatic, l’empresa pionera dels microordinadors

Els primers ordinadors domèstics van ser el catalitzador de moltes carreres professionals, però també van ser coneguts per les seves possibilitats lúdiques. El mateix Tomas va programar un parell de senzills videojocs per al ZX81, un de submarins i un altre de ping-pong, però no els va arribar a comercialitzar mai. El que sí va fer va ser publicar videojocs i programes molt més elaborats, en aquest cas creats per programadors espanyols i catalans, o directament llicenciats de creadors del Regne Unit, on el sector del videojoc per a microordionadors just arrencava amb força gràcies a l’impuls renovat que va suposar el llançament del ZX Spectrum l’any 1982. Aquesta nova iteració de l’ordinador de Sinclair Researh incorporava vuit colors, una major resolució d’imatge i molta més memòria RAM —es distribuïa en dos models de 16 KB o 48 KB—. Malgrat les seves limitacions tècniques en comparació amb el nord-americà Commodore 64 (1982), el japonès MSX (1983) o el també britànic Amstrad CPC (1984), el ZX Spectrum es va imposar com el micro més venut a l’Estat. Així, aprofitant la marca Ventamatic que el seu pare ja tenia registrada, aquest jove empordanès es va llançar al món de l’edició i la distribució no tan sols de videojocs en cintes de casset, sinó també d’aplicacions informàtiques i accessoris.

Juntament amb la madrilenya Indescomp, l’editora que, entre d’altres, va publicar els mítics videojocs La Pulga (1983) i Fred (1983), el mateix any la catalana Ventamatic es va convertir en la primera editora de software per a microordinadors de l’Estat. De fet, des del projecte de divulgació El Mundo del Spectrum s’apunta que “probablement va ser Ventamatic —o almenys la inquietud empresarial del seu fundador— la veritable primera iniciativa comercial espanyola posada en marxa dins de l’anomenada ‘edat d’or del software espanyol’”. Així i tot, malgrat el seu caràcter pioner, el mateix Tomas recordava en el mencionat pòdcast que la voluntat de fer diners no era el que guiava les seves passes. Encara no tenia ni vint anys i, més enllà de cobrir les despeses del constants viatges a Londres, allò que realment l’atreia era “la sensació d’aventura i comunitat que es va anar creant al voltant d’aquella tecnologia” en un temps on encara no existia internet: “El que més em feia gaudir era la comunicació, els contactes que feia i veure de què era realment capaç la gent que sabia programar”.

A través del club d’usuaris del ZX81, Ventamatic va començar a rebre cada vegada més comandes d’ordinadors, accessoris, programes i videojocs que s’anunciaven al butlletí. En un inici, Tomas gestionava les comandes des d’un local propietat del seu oncle al carrer Còrsega de Barcelona, però l’acumulació d’encàrrecs el va obligar a muntar un altre despatx a Roses, a la mateixa immobiliària de la seva família. Mentre intentava continuar amb els seus estudis d’enginyeria —que va acabar deixant— també portava l’empresa, un negoci que sense fer-lo ric no feia més que créixer, per la qual cosa va necessitar contractar personal per als dos locals on, a banda de gestionar els enviaments, també s’exposaven els productes. Segons ell mateix, va contractar tres o quatre persones per dur a terme tasques d’administració i gestionar els enviaments, però també dos programadors que havia conegut a través del club d’usuaris, Joan Sales Roig i Óscar Domingo, que des del local de Barcelona van desenvolupar tant aplicacions de gestió com videojocs per al ZX Spectrum.

Entre senzilles utilitats, aplicacions informàtiques, videojocs llicenciats i videojocs propis, la base de dades Spectrum Computing contempla més de 150 referències lligades a Ventamatic, una xifra molt considerable per ser la primera empresa que va distribuir software per a microordinadors a l’Estat. A més de desenvolupar els seus propis programes —que moltes vegades eren creacions dels mateixos socis del club—, Tomas va fer molts viatges a Anglaterra, i no tan sols per arreplegar tants ordinadors i accessoris com li cabessin a l’equipatge, sinó també per llicenciar alguns dels grans èxits del videojoc britànic de començaments dels 80. Entre els títols que va acabar distribuint figuren clàssics com Manic Miner (1983) de Bug-Byte Software Ltd., Jetpac (1983) de Ultimate Play the Game o Death Chase (1983) de Micromega. Es podria dir que Roses era el principal centre de distribució de videojocs per microordinador de l’Estat a començaments dels 80.

Durant gairebé un lustre, Ventamatic també va ser una de les desenvolupadores de videojocs per a microordinadors més prolífiques. Entre la seva producció destaquen especialment els catorze títols que conformen la següent llista de llançaments comercials per al ZX Spectrum que es van editar en cinta de casset. Aquests títols són també els que van seleccionar els historiadors del videojoc Jesús Relinque i José Manuel Fernández en la seva obra Génesis: Guía esencial de los videojuegos españoles de 8bits (Héroes de Papel, 2017).

Malgrat que les dates exactes de llançament són difícils de determinar, per les mateixes paraules de Tomas sabem que Wreckage (1983) va ser el primer videojoc que es va comercialitzar sota el segell de Ventamatic. Es tractava d’una adaptació del clàssic recreatiu Missile Command (1980) d’Atari, i va ser obra del mencionat Óscar Domingo, un soci del club d’usuaris que va acabar sent contractat per l’empresa. Com era habitual en aquesta època, la majoria dels videojocs editats per Ventamatic no deixaven de ser reimaginacions d’altres títols previs. Així, els següents Escalador Loco (1983), La Mina (1983), Túneles Marcianos (1983) o 3D Interceptor (1983) també van seguir aquest esquema.

Un cas diferent va ser el de l’Autostopista Galático (1984), un videojoc en el qual el jugador encarnava un astronauta perdut per l’espai que havia d’esquivar tota mena d’obstacles mentre intentava tornar al seu planeta. En efecte, el joc estava inspirat en la novel·la Guia galàctica per a autoestopistes (1979) de l’escriptor nord-americà Douglas Adams, que havia agradat a Tomas, però “la idea inicial” del videojoc va ser del seu germà Enric Tomas. Una prova més de com a Ventamatic tot quedava en família. La programació va recaure en Joan Sales Roig i Óscar Domingo, i també d’aquest últim era El Constructor (1984), un programa educatiu que animava els més petits a fer construccions amb tota mena de peces digitals. Altres títols destacables van ser el plataformes Robot Factory (1984) del mateix Joan Sales o Submarino Amarillo (1985), programat per Joan Domingo i en el qual havíem de moure’ns per les profunditats del mar per rescatar una sirena, mentre de fons sonava la coneguda cançó de The Beatles. “En aquella època el tema de llicències es controlava d’aquella manera”, afirmava Tomas.

Avui dia, els videojocs són el que més es recorda d’aquella època de Ventamatic, però el que més sortida tenia del seu catàleg eren les utilitats i aplicacions informàtiques que els usuaris dels ordinadors de Sinclair encarregaven per correu. Processadors de text, fulls de càlcul, bases de dades, programes de comptabilitat personal, de control d’estocs… Fins i tot van fer una petita aplicació d’emissió i recepció de Morse i un programa educatiu d’astronomia. “El que més vam gaudir i el que més veníem eren les utilitats i les aplicacions —recordava Tomas—, aquelles persones que volien fer coses rares amb els ordinadors venien a nosaltres; en canvi, amb els jocs, com no érem una distribuïdora de l’estil Indescomp o Erbe [dues grans editores de videojocs ubicades Madrid], no els vam aconseguir posar mai en grans magatzems, que eren el canal per vendre’ls, i haig de reconèixer que l’aspecte comercial no era el meu fort”. 

Tant si eren videojocs com aplicacions, tots aquests programes es distribuïen en format de cinta de casset i, és clar, durant els inicis de Ventamatic el mateix Tomas s’encarregava de gravar-los d’un en un mitjançat un copiador domèstic. “Em passava tardes i nits senceres copiant a mà els cassets”, recordava. Ara bé, quan la demanda va començar a créixer —d’alguns programes i jocs van arribar a vendre’n prop d’un miler d’unitats— va conèixer una petita empresa de Barcelona que es dedicava a la producció de cassets de manera artesanal. Encara avui, el seu germà Enric recorda l’anècdota: “Era una parella de jubilats que feien cassets, després en Josep-Oriol carregava el cotxe amb les cintes que havien gravat i cada cap de setmana pujava a Roses, on els posàvem les caràtules i ho preparàvem tot per anar-los enviant des d’aquí”.

La familia Tomas Huynh Quan Chiêu (Cedida)

Resulta curiós com a començaments dels 80, quan encara no existien gaire establiments dedicats a la informàtica, una botiga a Roses oferia tota una oferta de programes, videojocs i accessoris a tothom que decidís acostar-s’hi. “Els dissabtes venia gent de tot arreu per comprar els videojocs que teníem a Roses —recorda Gabriel Tomas— i, és clar, com que en Josep-Oriol era el germà gran el seguíem a tot arreu”. Aquest tarannà familiar es reflecteix en les moltes anècdotes que els germans de Tomas recorden d’aquells anys, des de fires on l’acompanyaven en qualitat de xofer, el dia que el rector de la UPC en persona es va presentar a Roses per demanar als pares que el seu fill no plegués de la universitat, o aquelles vegades que s’havien empassat muntanyes d’estoc d’algun accessori que no es venia. Parlant d’accessoris, l’empresa va importar-ne de tota mena, com teclats o joysticks, i fins i en van produir a través de fabricants xinesos, i un d’aquests productes va ser una interfície MIDI per a l’Spectrum, 

A mitjans dels 80, just quan començava a esclatar de forma definitiva la popularitat dels ordinadors domèstics a l’Estat —una situació que va conduir a una etapa d’esplendor de les desenvolupadores de videojocs per a microordinadors de 8 bits— Ventamatic es va començar a allunyar del sector de l’oci digital per especialitzar-se cada vegada més en l’àmbit de la informàtica i la producció musical. En realitat, aquesta va ser la gran ocupació i la veritable passió d’aquest emprenedor empordanès durant la major part de la seva carrera professional. “Ell vivia per a la música —recorda el seu germà Enric—; des de sempre havia tocat el piano, tenia la casa plena de sintetitzadors i va ser un innovador en aquest àmbit”. Per la seva banda, Gabriel Tomas recorda l’amistat que el seu germà va mantenir amb figures importants del món musical d’aquells anys, com Lluís Llach, Nacho Cano o Josep Maria Mainat. 

Arran de la dissortada mort de Josep-Oriol Tomas l’any 2023, el periodista especialitzat en tecnologia musical José Antonio Álvarez, va destacar la seva gran contribució en un article a la revista FutureMusic. Hi lloava el seu paper en la popularització del protocol MIDI a l’Estat, la fabricació d’instruments digitals, així com sintetitzadors amb funcionalitats innovadores, com l’anomenat Chamaleon, o la seva tasca de difusió a través de la creació de revistes com Música y Tecnología i Keyboard.

“Ventamatic va existir en un temps paral·lel, vam començar molt abans que la resta i vam acabar quan la resta començaven”, puntualitzava Tomas en la citada entrevista a El Mundo del Spedtrum. “Vam existir en mons paral·lels i no sincrònics; mentre a Madrid es va viure l’època d’esplendor, nosaltres ens vam quedar enrere”, reconeixia amb franquesa i humilitat. Tanmateix, seria erroni pensar que el paper de Ventamatic en els inicis d’aquesta indústria a Catalunya i a l’Estat va ser menor. 

Josep-Oriol Tomas Huynh Quan Chiêu (Cedida)

Tal com s’ha demostrat en aquest article, la contribució d’aquest joveníssim emprenedor en la popularització dels ordinadors domèstics va ser cabdal, també pel que fa a la creació d’una comunitat, i sense oblidar el fet que una empresa familiar nascuda a Roses es convertís en un dels segells més productius dels inicis d’aquest sector. És cert que l’anomenada ‘edat d’or del software espanyol’ es va centralitzar a Madrid, però és indubtable que a Catalunya també van sorgir iniciatives creatives i empresarials de rellevància durant l’era dels videojocs de 8 bits. És el cas de desenvolupadores com Positive, New Frontier o la divisió que la britànica Mind Games va muntar a Barcelona, empreses que repassarem en pròxims capítols d’aquesta Història del videojoc a Catalunya, i que van seguir el camí iniciat per Ventamatic.