Quan era jovenet, l’any 2000 era el futur. Als cinemes passaven 2001: Una odissea de l’espai, en què el nom no enganyava; a la tele feien Espacio 1999 i Mazinger Z, i a les pistes de ball triomfava el ball del robot. Més tard, l’arribada de TV3 ens va portar el mític programa de ciència i tecnologia Més enllà del 2000, i el 33, el magazín cultural Avisa’ns quan arribi el 2000. Amb aquesta narrativa no és estrany que els joves de l’època ens veiéssim conduint vespinos voladors vestits d’Albal amb l’arribada del nou mil·lenni. Ser jove als vuitanta era viure permanentment en una cançó d’Antònia Font.
Imatge IA generada
L’efecte 2000
Però, ai las, van arribar els noranta i aquell 2000 antonià se’n va anar en orris. Ja enginyer informàtic, em va tocar bregar amb la psicosi que l’arribada de l’any 2000 provocaria. Resulta que un error de previsió dels informàtics que m’havien precedit provocaria la fi del món la mitjanit del 31 de desembre de 1999. La raó era que els sistemes d’informació, dissenyats als seixanta i setanta, guardaven les dades amb el format «dd/mm/aa», amb només dues xifres per a l’any. Els enginyers també creien que l’any 2000 ja hauria arribat el futur i que els seus sistemes ja haurien estat substituïts per ordinadors fotònics. Resulta que encara funcionaven i que, quan el rellotge marqués el punt del canvi de mil·lenni, els ordinadors tornarien a l’any 1900. Els préstecs bancaris, per exemple, es convertirien de sobte en deutes centenaris. Una hipoteca signada el 1995 amb venciment el 2025 apareixeria com si hagués expirat el 1925. Els sistemes automàtics del banc, disciplinats com són, enviarien cartes d’impagament als clients —si és que el programa de correu no decidia que també era el 1900 i intentava enviar-los un telegrama.
Si sou bons observadors, ja us deveu haver adonat que el món no es va acabar amb l’arribada del 2000. Si més no, no per a tothom. Els avions no van caure, els bancs (com sempre) no van perdre la memòria i cap reactor nuclear no va decidir que era el 1900 i calia reiniciar el segle. Però el futur, aquell que tants havien anunciat amb pàgines web i dominis acabats en .com, sí que va acabar —o més ben dit, va esclatar.
El que es coneix com la bombolla de les puntcom va ser la ruïna d’una generació que creia que podia canviar el món amb un fitxer de Power Point, un domini registrat i un logotip amb gradient. Hi havia empreses sense ingressos de noms estranys que cotitzaven com si ja fossin al futur. Fins que un dia, cap al 2001, la màgia es va acabar i el futur va fer fallida. Va ser el moment en què molts van descobrir que Internet no era un model de negoci, sinó una infraestructura; que tenir usuaris no era sinònim de tenir beneficis. Milers d’empreses van desaparèixer en pocs mesos. Aquella nova economia digital que havia de substituir el vell capitalisme industrial va resultar ser el mateix capitalisme, però amb una connexió més ràpida.
Els operadors de les centrals elèctriques nord-americanes van fer simulacres
per assegurar-se que podrien mantenir el subministrament elèctric
si els errors informàtics de l’any 2000 els impedien comunicar-se entre ells.
Foto: Mike Derer/AP
Enginyers de sistemes d’IBM convertint programari informàtic
per als seus clients (bancs, governs, etc) per protegir-los
contra el potencialment destructiu “error del mil·lenni”.
Foto: Toru Yamanaka/AFP
Canviem Mart per Facebook
I, tanmateix, passat el 2000, el món va continuar girant. Els servidors van seguir encesos, algunes idees van sobreviure —Google, Amazon o eBay— i el futur, tossut, va continuar arribant per fascicles, que per a molts van ser massa prims. Ho resumia perfectament Buzz Aldrin, el segon home que va trepitjar la Lluna, en una entrevista l’any 2012: «Em vau prometre colònies a Mart i l’únic que m’heu donat és Facebook.» La frase, entre la decepció i la sàtira, condensava tot un desencís generacional. Havíem somiat un futur de ciència-ficció —cotxes voladors, ciutats orbitals, ordinadors fotònics— i ens vam despertar en un món de xarxes socials, notificacions i publicitat personalitzada: havíem canviat les colònies a Mart pels influencers d’Instagram.
Però els fascicles de futur van continuar arribant; en forma de gadgets, plataformes i promeses digitals —versions en miniatura d’aquell 2000— que volien canviar-ho tot. Ens van prometre que no tornaríem mai més a fer cua, ni a perdre temps, ni a viure desconnectats; que la realitat seria mixta, no només física, i que els nous mitjans de transport redefinirien les ciutats. Ens van assegurar que els ordinadors desapareixerien dins de les ulleres, que els robots netejarien la casa mentre nosaltres treballàvem des d’una platja amb wifi, que les impressores 3D fabricarien des de les sabates fins al sopar, que els assistents virtuals entendrien els nostres desitjos abans que els expresséssim, que els cotxes es conduirien sols i que els drons portarien el menjar abans que el pensament tingués temps de fer-se gana.
Promeses, totes, d’un futur tan pròxim que gairebé podíem tocar-lo. Però, un cop més, la realitat va arribar abans que la tecnologia: la majoria d’aquells miracles digitals van quedar en beta eterna, en vídeos de demostració o en prototips de congrés i, si van arribar a algun lloc, va ser al calaix on tenim la Palm i el Nokia.
Visions Victorianes de l’any 2000. Els Aero-Cabs són un concepte premonitori en molts sentits dels transports personals voladors que s’imaginen avui dia. Imatge de SingularityHub
Visions Victorianes de l’any 2000. Una máquina de perruqueria de varios braços articulats (actualment hi ha força vídeos generats amb IA amb idees similars). Imatge de SingularityHub
Al calaix de la Palm
Així, el Segway havia de transformar les ciutats i va acabar convertit en souvenir turístic. Les Google Glass ens havien de fer veure el món amb una nova realitat augmentada, però només van aconseguir que ens miréssim amb cara estranya els uns als altres. La realitat virtual, ressuscitada amb Oculus, i la realitat augmentada de Magic Leap o Meta havien de substituir les pantalles pel món sencer; a la pràctica, encara esperen superar l’efecte «Uau» i trobar una raó de ser fora dels videojocs i les presentacions de producte.
La Internet de les coses, que havia de connectar-ho tot —des del raspall de dents fins a la torradora—, ha acabat sent una selva de dispositius que parlen llengües diferents i que es desconnecten més sovint que nosaltres. La impressió 3D, que havia de convertir cada llar en una fàbrica i cada fàbrica en moltes llars, només ha fet feliços els makers més devots. Els NFT havien de reinventar l’art i la propietat digital, i l’únic que van aconseguir va ser digitalitzar (encara més) la bombolla especulativa. La intel·ligència artificial, avui omnipresent, també té el seu currículum de desil·lusions: ja ha viscut dos hiverns —dècades de promeses trencades— i segurament s’encara al tercer.
El cotxe autònom n’és l’exemple més recent i, potser, més revelador. Fa més d’una dècada que ens prometen que aviat podrem llegir el diari mentre el vehicle ens porta a la feina o dormir mentre travessem autopistes plenes de sensors. Elon Musk va assegurar el 2016 que els Tesla serien totalment autònoms «en menys d’un any». Han passat vuit anys i, de moment, encara cal tenir les mans al volant i el més calent és a l’aigüera (let that sink in).
El problema no és només tècnic: és de la mateixa sobreexpectació que ha condemnat tantes onades anteriors d’intel·ligència artificial. Com els sistemes experts dels vuitanta o els robots intel·ligents dels seixanta, la conducció autònoma és víctima del seu propi entusiasme. Les empreses han venut un futur perfecte mentre el món real continua en un present imperfecte: carreteres amb obres, senyals gastats i conductors que són del tot menys racionals.
Però el fenomen no és nou. La història digital és un arxiu de futurs que no van ser. Als vuitanta, Apple va voler fer el salt amb el Lisa, un ordinador amb interfície gràfica que havia de revolucionar la informàtica personal; ho va aconseguir, però només en teoria: valia tant com un cotxe i es venia com una joia per a executius que no sabien ben bé què fer-ne a banda d’ensenyar-lo als convidats. Poc després, el Newton (1993), també d’Apple, va voler posar un assistent digital a cada butxaca. El seu reconeixement d’escriptura fallava tant que es va convertir en acudit recurrent. Paradoxalment, és un avantpassat directe de l’iPhone.
A mitjan noranta, General Magic va reunir les ments més brillants d’Apple per crear l’smartphone abans que existís la paraula: el resultat va ser tan visionari com inviable. La Nintendo Virtual Boy prometia la realitat virtual al menjador de casa i només va provocar maldecaps. Fins i tot el Betamax, tecnològicament superior al VHS, va perdre la guerra del vídeo domèstic per un motiu prosaic: no hi cabia una pel·lícula sencera.
Prototip de telèfon de General Magic. Imatge de General Magic
Girar el timó
No tots els fracassos acaben al calaix de la Palm. Alguns, amb una dosi d’instint i de sort, van girar el timó just abans d’enfonsar-se. Pinterest, per exemple, havia nascut com a Tote, una aplicació per fer compres des del mòbil quan encara ningú no comprava des del mòbil. Com que ningú no comprava, els seus creadors van fixar-se que la gent guardava productes simplement perquè els agradaven. I així, d’un catàleg comercial mort en vida, en va sortir una xarxa visual que avui inspira des de receptes de cuina fins a casaments d’un gust dubtós.
Twitter també va començar com un projecte fallit. Es deia Odeo i volia ser una plataforma de pòdcasts —una idea brillant, però, que Apple va enterrar en incorporar-los a iTunes. Quan tot semblava perdut, un dels enginyers va proposar crear un sistema intern de missatges breus per mantenir l’equip en contacte. Aquell experiment improvisat acabaria convertint-se en la xarxa més influent del món.
I Slack? Doncs ni comunicació ni productivitat: va néixer com un videojoc. Glitch havia de ser un món virtual col·laboratiu, però ningú no hi volia jugar. L’eina de xat interna que havien creat per coordinar-se, en canvi, sí que funcionava. Van tancar el joc i van obrir Slack. El fracàs es va convertir en èxit.
Tots aquests casos —tant els fracassos com els èxits pels pèls— demostren que, en general, el futur no sempre surt com l’havíem planejat i que de vegades surt millor. Equivocar-se amb estil té premi.
Tornarà a passar
El fracàs més il·lustre de la història de la tecnologia, i probablement el més desconegut, és molt més antic. Al segle I dC, Heró d’Alexandria va inventar l’aeolípila, una esfera que girava gràcies al vapor. Era la primera màquina de vapor de la humanitat —un principi que, disset segles més tard, encendria la Revolució Industrial. Però a Heró, tot i que va aconseguir obrir les portes d’un temple de manera automàtica, ningú no li va finançar la start-up perquè no era l’hora del vapor; a l’Imperi romà la força muscular dels esclaus era de franc.
És difícil trobar una metàfora millor. Cada època té els seus futurs ajornats: màquines genials, idees massa avançades, promeses que el món no estava preparat per complir. D’Heró a Silicon Valley, del vapor al núvol, la història de la tecnologia no és la del progrés lineal, sinó la d’una successió de sobreexpectatives i de realitats tossudes que fan baixar a terra amb resultat feliç de tant en tant.
Imatge Popular Mechanics
Josep Ma Ganyet
Director de Mortensen i professor de la UPF
Interessat en la vida, l’univers i tota la resta