Fake news: com saber si una imatge és verdadera o falsa

En els darrers mesos estem veient com s’utilitzen imatges per alimentar les fake news. T’ensenyem a detectar quines imatges són falses o estan trucades.

I et posem a prova. Passaràs els tests de fake news que t’hem posat al final d’aquest article? Image result for emoji pensar

“La mare m’ha enviat un whatsapp que alerta que hi ha un grup de violents al centre. M’ho he de creure? Quins passos he de seguir per saber si una informació és certa o falsa?”

Així començava el nostre article “Com saber si una informació és certa o falsa?“, en el qual donàvem unes quantes pistes per detectar fake news a partir d’un conjunt de preguntes bàsiques depenent de la font d’informació, el mitjà que les divulga i el tipus de contingut.

Tot i així, hem de tenir en compte que no totes les fake news són textuals. De vegades, els textos parteixen d’una veritat que està alterada a partir de les imatges que l’acompanyen, que han estat descontextualitzades i pertanyen a un altre lloc, moment o persona. Inclús algunes imatges han estat alterades amb programes d’edició fotogràfica.  Exemples com aquests són els que trobem diàriament a les xarxes socials (i de vegades fins i tot a la premsa) per emfatitzar opinions polítiques o generar polèmica sobre alguna qüestió.

És per això que, basant-nos en la nostra intuïció, hem de desconfiar d’algunes informacions i aplicar un seguit de mesures per identificar si ens trobem davant d’una fake news. I per fer-ho, no només tindrem recel del text escrit, sinó també de la procedència o ús disfuncional de la imatge.Read More »

El mem com a forma d’expressió

Sona el despertador i trobem el primer Whatsapp del dia. És un mem que ha compartit la mare. Esmorzem mirant Twitter, compartim un mem i ens posem en marxa. Potser ens tornem a distreure a la feina retuitejant un mem sobre l’última pífia d’algun polític i arribem a casa en metro rellegint el Classics Reloaded. Els mems formen part del nostre dia a dia i són una nova manera d’expressar-nos. El passat dissabte 3 va tenir lloc el Memefest, el primer festival dedicat al mem organitzat pel CCCB. I per a nosaltes, és l’excusa perfecte per poder-ne parlar!

Read More »

Propostes de videojocs per entendre la política

Com bé sabeu, som molt fans de Generació Digital, el programa de Catalunya Ràdio que dirigeix l’Albert Murillo. Fa poc van parlar de videojocs i política, i hem volgut fer una reflexió a partir de les propostes que van presentar al programa.

Els videojocs, igual que passa amb la política, avancen a partir de les decisions que prenen un o diversos individus. Aquesta tria repercuteix en la narració i en el final de la història. Però tota acció desencadena un munt de variables en el nostre entorn que potser no esperàvem.

Generació Digital

Tots els dissabtes a les 24h de la nit a Catalunya Ràdio

Són moltes les propostes artístiques de caire polític. Des de sempre, el ciutadà ha fet ús de la cultura com a arma per fer sàtira i per expressar el seu desacord. Ara, gràcies als nous formats tecnològics i a la vida 2.0 ens és més fàcil crear i compartir les nostres idees. Els videojocs, entesos com a cultura creada pel poble, també ens parlen de política i ens ajuden a entendre-la.

Molts jocs d’estratègia tenen com a eix central conflictes bèl•lics, des de la Roma Imperial a les dues guerres mundials o bé en universos futuristes. Aquests jocs tenen com a objectiu derrotar el país o territori enemic mitjançant diverses tàctiques, però no entren en l’impacte directe a la societat de les decisions polítiques.

Read More »

Postveritat, paraula de l’any

El premi a la paraula de l’any 2016 és per la postveritat, definida com el fet de donar més importància a les emocions i a l’opinió pública que no pas a la veritat. No ho diem nosaltres, ho diu el Diccionari Oxford després que el terme s’hagi posat de moda amb el Brexit i les eleccions als Estats Units.  T’expliquem què és!

maxresdefaultAquest any  el mot postveritat ha fet un salt exponencial a les xarxes i als mitjans de comunicació arran del Brexit i de les eleccions dels Estats Units. No és una paraula nova, s’utilitza des de fa anys. La primera vegada que va aparèixer va ser en un escrit del 1992 al diari The Nation amb el sentit literal del mot, “després de saber la veritat”. El llibre The Post-truth Era (2004) de Ralph Keyes i el comediant Stephen Colbert va popularitzar la paraula truthiness, “la qualitat d’aparentar o semblar ser veritat, però no ser necessàriament cert”.

El Diccionari Oxford descriu la postveritat com a la “denotació de circumstàncies en què els fets objectius influeixen menys en la formació de l’opinió pública que la crida a l’emoció i a la creença personal”.

Què té a veure això amb el cas Nadia Nera? I amb la política?

Ens movem per les emocions i ens captiven les històries. Quan ens commouen amb un relat que donem per suposat que és real no fem preguntes. No demanem explicacions. No és fins que sona la campana i veiem que hi ha alguna incongruència a la narració que no ens parem a pensar en si allò que ens han explicat és cert o no.

En el cas Nadia Nerea partim d’una veritat manipulada que s’ha anat estenent com un virus mitjançant el boca a orella, offline però també online. És un peix que es mossega la cua. A partir del moment que es comparteix la notícia i el virus es propaga es torna més perillós perquè en veure que la gent ho està compartit baixem el nivell d’alarma. Donem per suposat que és real. La raó lògica que apliquem és que a més comparticions, més real és la qüestió.

Per molts internautes hi ha una correlació entre el nombre de comparticions i la importància del contingut. Donem menys importància a una informació que ha estat compartida per una persona que no pas una altra que ha estat compartida per milers. És més, potser ho compartirem sense haver entrat a llegir què ens expliquen. El titular és clar i concís. No necessito saber més perquè la part morbosa se situa en el titular.  “El papa dóna suport a Trump”. De debò?

0321_twitter_ssEl web de notícies satíriques WTOE 5 News va publicar que el Papa donava suport al Donald Trump. La notícia va ser compartida més de 868.000 vegades. Evidentment, era mentida. Tanmateix, només 33.000 persones van compartir la rectificació conforme aquella notícia no era verídica. En aquest cas coneixem a l’autor. Però quantes vegades han matat via Twitter alguna figura coneguda? Des de Barack Obama al Jordi Sánchez (en Lópes de Plats Bruts).  O som massa tous o som massa ximplets.

Vivim en l’era dels Youtubers i dels Influencers. Com us hem explicat alguna vegada, són persones que han aconseguit tenir un gran nombre de seguidors, entre els quals, la major part són joves. Al cap i a la fi, no és una novetat que la gent vulgui semblar-se als populars. Per això, fent-los jugar o vestir cert producte i mostrant-se enormement complaguts per la seva nova adquisició fan que la campanya de promoció sigui més rendible. Però aquesta falsa veritat no és la que ens ha de preocupar.

El que és alarmant és que, segons la Universitat d’Stanford, un 82% dels joves siguin incapaços de diferenciar una notícia real d’una falsa. Per tant, les marques estan jugant amb la falsa percepció de la realitat dels joves deixant-los indefensos davant de les contínues temptatives de les marques per apoderar-se del seu sentit crític a l’hora de consumir un producte o un altre.

I si en comptes de marques són partits polítics els que intenten inculcar falses percepcions als joves? Els joves sempre hem estat el públic més vulnerable davant de partits populistes o de la religió. El fet de repetir una mentida diverses vegades fins que es torna realitat, s’ha convertit en el nou compartir fins que es faci realitat. Antoni Bassas el dimecres passat comentava en el programa Divendres de Tv3 l’ús que fa Trump de Twitter. El president electe no fa discursos, no fa oratòria. Fa tuits. Dóna arguments de pes als seus votants. Twitter ofereix la possibilitat de dir en 140 caràcters una idea, la qual els votants adopten sense plantejar-se la seva certesa.

Fa una setmana Trump va publicar un tuit en què acusava de caciquisme a Hillary Clinton. La pròxima vegada que algú li argumenti a un votant republicà seguidor a Twitter de Trump que Hillary Clinton ha guanyat les eleccions en vot popular, respondrà que és mentida. “El que passa és que molts van votar il·legalment!”, dirà. Tot i que els periodistes han preguntat al president si això està contrastat i els ha dit que no. Però en to cas ja està dit.

El mateix va passar amb el seu comentari respecte al show de Saturday Night Live en què va ser imitat. Com que no li va agradar, et diu el que ha de pensar perquè en repeteixis l’argument.

Ja no és el fet de posar en un pedestal el titular d’un tertulià. És el fet de ser nosaltres mateixos els divulgadors d’informacions no contrastades. Més d’un i més de dos es deuen haver cregut alguna publicació de Bé Negre. Si ens quedem amb el titular, perdem el context de la notícia i no ens adonem que és una pàgina satírica (la qual recomanem molt).

 

Obriu els enllaços de les xarxes socials, llegiu bé la informació i després compartiu-la si voleu! Escrivim coses interessants a part dels titulars! 🙂

Marta Izquierdo

Road to 270, el camí 2.0 a la Casa Blanca

Ara que ja sabem qui ha estat el guanyador i que haurem de conviure amb Donald Trump durant els propers (com a mínim) quatre anys, ens sembla un bon moment per analitzar com les xarxes socials han influït en les eleccions americanes. Un tema que ja us vam avançar fa unes setmanes.

social-media

El 8 de novembre de 2016 tot el món va estar pendent d’un país, d’una decisió: Hillary Clinton o Donald Trump?

Aquestes han estat unes eleccions (i una campanya electoral) realment atípiques; candidats amb menys suport social que mai, polèmiques pràcticament diàries i, sobretot, activitat política les 24 hores del dia. Sense cap mena de dubte, les eleccions del 2016 han marcat un abans i un després en la comunicació política i en la participació directa per part de la ciutadania en les campanyes, debats i propostes dels propis candidats.

Les eleccions presidencials d’enguany han estat les primeres eleccions en què la totalitat dels candidats, tant republicans com demòcrates, han estat presents a les xarxes socials, ja que de no ser així, les seves possibilitats de triomfar s’haguessin vist reduïdes pràcticament a zero. Mai arribar a tants milions de possibles votants havia estat tan senzill i, per tant, mai havia estat tan necessària la participació d’experts en comunicació i la bona praxi (en principi) en aquestes xarxes.

91464933_96d174ad-04ea-45cf-b0ed-e09c5de78ff3

D’altra banda, les activitats online dels votants dels Estats Units són generalment de caire confirmatiu sobre les seves preferències i, per tant, serveixen, principalment, com a font de reafirmació. Segons un estudi de la University of Southern California, els ciutadans americans no només volen informar-se sobre l’actualitat sinó que busquen escoltar més opinions i trobar persones amb pensaments similars per tal de reafirmar-se sobre les seves pròpies intencions. Difícilment una persona canvia el sentit del seu vot a conseqüència d’interactuar en algun debat a la xarxa, però el fet de trobar que cada vegada són més els que aposten per una mateixa opció sí que serveix com a catalitzador i com a aspecte motivacional i mobilitzador pels votants convençuts.

fotorcreated

En unes eleccions en les quals pràcticament 363 vots electorals (sobre 538) estaven totalment decantats cap candidate-social-mediaa un o altre candidat, i només 70 en clara disputa, la campanya a través de les xarxes va demostrar ser més imprescindible que mai. Facebook, Twitter, Youtube, Instagram, Snapchat… qualsevol plataforma era un camp de batalla on els candidats havien de lluitar per intentar pescar fins l’últim vot possible i, així, obtenir els tan preuats 270 vots electorals que atorguen la presidència del país més poderós del planeta.

Tant l’equip de campanya de Hillary Clinton com el de Donald Trump eren ben conscients que amb les enquestes mostrant una diferència de tan sols el 4% entre un i altre candidat, tota ocasió per intentar aconseguir un vot era important, i en una jornada on fins a 46 milions de joves (18-29 anys) eren cridats a les urnes, la presència i la publicitat dels candidats a la xarxa va esdevenir un dels aspectes claus dels resultats obtinguts.

Votessin Hillary Clinton, Donald Trump, Jill Stein o Gary Johnson, els ciutadans no en tenien suficient en veure un anunci de televisió o un article al diari, ara també volien participar-hi i els experts en comunicació n’eren ben conscients.

Aquestes eleccions han suposat un canvi en la manera d’entendre una comtessa electoral als Estats Units i a tot el planeta. Ara, el món 2.0 ha adquirit una importància inigualable i és que avui dia, no ens enganyem, un #FeelTheBern, un #MakeAmericaGreatAgain o un  #ImWithHer  té molta més força per si sol que un article o un cartell publicitari. Donald Trump ho sabia i els resultats l’han acabat acompanyant, però hauríem viscut uns resultats diferents de no ser per la força d’Internet i les xarxes? No ho sabem, ni ho sabrem mai, però jo no dubtaria ni un segon en dir que sí.

I sobretot, no oblideu mai les paraules de Frank Underwood (House of Cards): “After all, we are nothing more or less than what we choose to reveal…”

Marc Camps

Els mems polítics estan en perill… i la xarxa reacciona

Els mems són fotografies retocades amb un toc de gràcia que cobren un sentit satíric. Internet n’és ple i els polítics no tenen escapatòria davant la imaginació dels internautes. El Partit Popular ha presentat davant del congrés una proposta de reforma de la Llei Orgànica de protecció del dret a l’honor i a la intimitat personal i en un dels punts inclouen la regulació d’aquests muntatges en cas que siguin ofensius. Per això no volíem perdre l’oportunitat de parlar de l’impacte dels mems en la política.

Cultura digital són els videojocs, els mappings o la realitat virtual, però també la cultura que nosaltres creem a la xarxa. Els mems són art, cultura i comunicació en estat pur. La seva naturalesa satírica, la gran quantitat de fotografies que circulen a la xarxa i la facilitat de trobar apps i pàgines web per editar imatges ens obren un món de possibilitats per retocar imatges, permetent que sigui quasi tan ràpid crear-los com visionar-los.

Els mems presenten una última característica: són virals. El fet de ser visuals fa que la comprensió sigui immediata i si això li afegim que totes les xarxes socials permeten la possibilitat de compartir imatges fa que sigui altament probable que la teva imatge tingui una pila de retweets.

baixa-1Meme Generator és una app que et permet afegir un text a les teves imatges per crear un nou mem. També inclou imatges ja virals a la xarxa i pots pintar, afegir complements als personatges i compartir la teva creació directament a la xarxa des de l’aplicació.

En què consisteix la reforma?

Com hem dit, el Partit Popular ha presentat una proposta per reformar la Llei Orgànica de protecció del dret a l’honor i a la intimitat personal. Amb aquesta reforma, publicar contingut a Internet si les persones que apareixen no han donat consentiment previ, pot arribar a ser delicte. Per una banda, tenim el dret fonamental a l’honor i, per una altra, la llibertat d’expressió. On se situa la franja per traspassar entre un i l’altre? Incloure en una llei orgànica la regulació dels mems demostra la seva importància. De fet, per si no ho coneixeu, el blog Del Derecho y las Normas apunta tretze tipologies de delicte que es poden cometre a partir d’un tuit i en un blog.

«El Congreso de los Diputados manifiesta la necesidad de valorar una posible modificación de la Ley Orgánica 1/1982, de 5 de mayo, de protección civil del derecho al honor, a la intimidad personal y familiar y a la propia imagen con objeto de adaptarla a la realidad social y al desarrollo tecnológico producido desde su promulgación.»

Extret del Butlletí Oficial de l’Estat del Congrès dels Diputats del
3 de novembre de 2016

Però són tan perillosos els mems per la política?

Quantes vegades l’humor i la cultura han servit per crítica la classe política? Quant humor polític s’ha fet des de La Trinca fins al Polònia? Segur que tens un company de feina que no para de compartir vídeos d’espifiades que han dit els representants polítics. Hi ha maneres i maneres de fer humor polític i els usuaris de les xarxes socials no en deixen passar ni una. Per a alguns internautes l’humor polític és l’oportunitat clau per aconseguir retweets i seguidors gastant una mica d’enginy i cinc minuts de la seva vida. A la xarxa tots volem semblar enrotllats i guais. Així que no és d’estranyar que, en un moment en què el respecte a la política es troba en hores baixes, corrin tantes imatges per la xarxa que es fan ressò de les notícies afegint un toc de gràcia.

Però ser viral també els va bé als polítics. Només cal veure’ls ballar, cantar i fer un seguit d’accions que els deixen en evidència durant les campanyes electorals. Si a partir de fer alguna cosa “enrotllada” aconsegueixen caure millor, genial. I si no, no passa res. Ja hauran aconseguit sortir als mitjans de comunicació i que la seva fotografia circuli per Internet. Tanmateix, sovint aquesta situació es gira en contra seva. És llavors quan l’humor no és acceptat per la classe política. La sàtira representa per una banda la presència del poder, però per una altra la seva banalització.

L’humor polític fa reflexionar, no només dels límits del que és correcte sinó que de vegades, l’exageració dels fets no és tan distant de la realitat. Això és el que els pot fer més por. Hi ha nens que s’han interessat per la política a partir dels vídeos virals que veuen a casa seva. I és que, quantes vegades un polític ha deixat caure una perla d’aquelles que ni se’t hauria acudit intentant ridiculitzar-los? A partir d’aquesta banalització, d’aquesta poca por de riure de coses sèries com la política és quan es perd la por a parlar i a expressar les teves opinions.

zombomeme09112016091154Evidentment, sempre hi haurà qui utilitzi el retoc fotogràfic per fer una burla sense gràcia. Circula la crême de la crême de l’humor negre i del mal gust. Però també hi ha artistes que no cerquen la bellesa, sinó la crítica. Així que no només entren en el debat la llibertat d’expressió vs. l’honor, sinó també els límits entre la crítica i la blasfèmia.

Això depèn de la concepció de l’art, l’ètica i de l’afinitat política cap al criticat de cadascú. El que sí que és evident és que, fins ara, cadascú ha estat un artista lliure a l’hora d’expressar la seva opinió política a la xarxa.

Mentre reflexiones, et deixem amb aquest mem.

Marta Izquierdo