La presència de la música clàssica als dibuixos animats

El ritme frenètic de Tom y Jerry, el dinamisme dels Looney Tunes o l’acció esbojarrada de la Pantera Rosa marida de forma impecable amb la música clàssica.

L’absència de guió i la velocitat de les seqüències animades permeten una sincronització amb obres cèlebres com ara el Barber de Sevilla de Rossini o la Rapsòdia núm. 2 de Franz Liszt. Concebem la música i el setè art com un tàndem indeslligable: el fil musical que segueix el metratge aporta una important càrrega emocional i moltes vegades reforça la narració que se’ns presenta.

Us portem una breu cronologia de peces clàssiques que han tingut un paper protagonista en pel·lícules, sèries i curtmetratges animats. Melodies que tots gaudim i que identifiquem gràcies a aquesta associació entre la cultura televisiva i la música més barroca. Simfonies, òperes i peces per orquestra han anat acompanyant de forma recurrent el cartoon dels anys quaranta i cinquanta. Aquest fenomen a provocat un reconeixement massiu i a vegades inconscient de compositors com Strauss o Beethoven. Sovint percebem aquest gènere com inaccessible, ja sigui per la seva complexitat tècnica o per la seva tradició elitista. Les propostes audiovisuals que repassem permeten un acostament orgànic a aquest tipus de música, sobretot per part dels infants que són els principals consumidors d’aquesta forma d’oci. Així doncs es dóna un escenari educatiu que es vincula amb un moment divertit.

LA DANSA DE POPEYE

El que inicialment era una personatge secundari d’una tira còmica es va convertir en tot un fenomen animat a la dècada de 1930. Popeye el Mariner, famós per tenir un força sobrehumana, una actitud rondinaire i una devoció pels espinacs va esdevenir un icona de la cultura popular en sèries i pel·lícules de la productora Paramount Pictures.Llegeix més »

La música clàssica s’endinsa (virtualment) a la tecnologia

Quan parlem de música clàssica, quan busquem exemples de bones pràctiques o d’accions interessants, ens costa pensar en la tecnologia. I és que sembla que són a punta i punta de l’espectre. Irreconciliables. D’esquena l’una de l’altra.

Doncs resulta que estem molt i molt equivocats!!!!  I ara us explicarem algunes experiències que ho demostren.

Van Beethoven

L’Orquestra Filharmònica de Los Àngeles (o com ells en diuen, la LA Phil) et vol fer viure i sentir un concert des del mig de l’orquestra, com si fossis un músic més. Que et giris i vegis el director Gustavo Dudamel donant la indicació per atacar els compassos de la cinquena de Beethoven. Que miris amunt i vegis la història de la Simfonia en imatges que sobrevolen l’orquestra. Aquest és el projecte que la Phil està duent a terme amb una aplicació de Realitat Virtual per Oculus Rift i Samsung Gear VR.

“L’objectiu d’aquest projecte és arribar a nous públics”, diu Amy Seidenwurm, directora d’iniciatives digitals de la LA Phil. L’orquestra vol utilitzar les noves tecnologies per arribar a persones que els agrada la música però que no poden veure’ls en viu.

Eh, i encara van més lluny! El següent projecte és un camió, al que han posat per nom Van Beethoven (recordem que en anglès van vol dir furgoneta), que visitarà escoles, parcs, museus i altres llocs públics en els propers cinc anys . Aquest camió, que podem veure a la imatge, està equipat amb els mateixos seients i terra de la sala de concerts de Los Angeles, a més d’un grapat de Gear VR. L’objectiu: arribar a entre 20.000 i 50.000 angelins i que experimentin Beethoven de prop.

Farà la realitat virtual que els aficionats a la música deixin d’anar als concerts per gaudir-los des de casa? Impossible saber-ho a aquestes alçades. Però la LA Phil vol continuar experimentant. Seidenwurm pensa que algun dia es podria arribar a experiències més interactives, com permetre als espectadors afinar els instruments de la mateixa orquestra des del sofà de casa.

L’home que va confondre un robot amb Bach

El titular ens ha quedat com un homenatge a Oliver Sacks, però explica perfectament el projecte que us presentem. I és que  la revolució dels robots ha arribat a la composició de música clàssica.

Donya Quick, professora al departament de ciències de la computació de la Universitat de Yale, ha creat un programa d’ordinador que pot crear música. Fins aquí, tot normal. La notícia arriba quan la universitat informa que les composicions han arribat a confondre alguns entesos i fer-los pensar que eren obra de Johann Sebastian Bach. El programa creat per Quick, anomenat Kulitta, utilitza una biblioteca de diferents gèneres i estils musicals per, a partir d’elles, composar peces originals.

Kulitta també pot compondre sense seguir estils concrets de música clàssica o de jazz, i també pot combinar diferents gèneres. Similar a Watson d’IBM, que utilitza l’anàlisi química per aparellar sabors de plats que els humans no és probable que pensin pel seu compte, Kulitta pot transcendir gèneres per crear música completament nova. En una demostració, Quick va demanar Kulitta escriure una peça curta combinant harmonies de jazz amb cant coral tipus Bach. El resultat? Com va dir Quick, ‘Això seria el que Bach hauria fet si hagués conegut el jazz.’

Continuant amb universitats britàniques, Dartmouth és actualment seu d’una competició per tal que els enginyers dissenyin programes que creïn sonets, històries, i sessions de DJ que facin creure un ésser humà que han estat realitzats per un altre ésser humà, com si fos un test de Turing de la creativitat.

Els arquets creen art

El fotògraf Stephen Orlando ha estat inspirat per Gjon Mili (el fotògraf que va retratar imatges de Picasso dibuixant amb llum) per crear la seva pròpia sèrie de fotografies d’instruments musicals pintant amb llum. En aquest cas, Orlando utilitza LEDs de colors per crear un efecte més actual amb el canvi de colors per representar el pas del temps.

Stephen Orlando

I finalment, si us interessa la relació de la música clàssica amb la tecnologia, us recomanem que llegiu l’estudi Is there an app for that? A case study of the potentials and limitations of the participatory turn and networked publics for classical music audience engagement (gràcies a Interacció).

.

.

.

Marisol López