Al prestatge del meu cap: una aproximació a Oliver Sacks

Oliver Sacks, el neuròleg i escriptor anglès, va morir el passat 30 d’agost. Gemma Barberan ens el recorda.


En un prestatge del menjador tinc una fotografia d’Oliver Sacks encarant-se a un rinoceront, bé, a l’escultura d’un rinoceront. És un cap de rinoceront enorme. Potser Sacks volia desentranyar els misteris d’aquell cap de rinoceront. Sacks és un crack desentranyant misteris dels caps. Sacks també és un geni a l’hora d’enfrontar-se al final de la seva pròpia vida¹. Sacks era un home savi, això ho tinc clar.

Ho vaig tenir clar aquell estiu de 1995 a Nova York. Alguna cosa em va atraure d’aquest llibre de color crema, sense rinoceronts ni cap animal a la coberta, només les paraules An Anthropologist on Mars. Bé, em va atraure que ja coneixia Sacks, perquè el meu amic David m’havia recomanat El hombre que confundió su mujer con un sombrero (llavors només en castellà) i fins i tot vam anar a veure l’òpera que en van fer (la meva primera i penúltima òpera), amb música de Michael Nyman.

La qüestió és que em vaig llegir el llibre en aquells dies que vam estar a Nova York, al Central Park, sobretot (allà on vam veure Paul Auster i Patti Smith!). El subtítol del llibre ja és atractiu: Seven paradoxical tales, paradoxals, sí, i tales, també, perquè són relats. Algú li ha criticat a Oliver Sacks que faci relats de les històries clíniques, però no sé quin mal hi ha a ficcionar la realitat si així la il·lumines. I paradoxals, perquè en la complexitat de la ment humana, el que una malaltia o accident té de devastador, de trasbals, ho pot tenir també de riquesa, de resiliència (aquest mot tant de moda).

Una de les històries és la d’un home, Virgil, cec pràcticament des de la infantesa, que no s’adapta a la recuperació de la vista. Per molt i molt estrany que sembli, Virgil prefereix tornar al món de la ceguesa:

“Era una aventura, una excursió a un nou món, cosa que se’ls concedeix a molt pocs. Però llavors van començar els problemes, els conflictes de veure-hi però no veure-hi, de no ser capaç de construir un món visual, i al mateix temps veure’s obligat a renunciar al seu. Es trobava entre dos mons, però en cap com a casa: un turment del qual semblava impossible escapar. Llavors, paradoxalment, se li va oferir un alliberament en forma d’una segona i ara definitiva ceguesa: una ceguesa rebuda com un do. Finalment en Virgil tenia permès de no veure-hi, tenia permès d’escapar-se del món enlluernador i confús de la vista i l’espai, i tornar al seu autèntic ésser, al món íntim i concís dels altres sentits que l’havia acollit amb calidesa durant gairebé cinquanta anys.”

L’altra història que em va impactar, la meva preferida del llibre, de fet, és la d’una dona autista, Temple Grandin, la que dóna títol al llibre. La Temple, en la seva vida diària, se sent com una antropòloga a Mart: ha d’estudiar i imitar el comportament de les persones, imitar-ne els afectes. Temple fins i tot es construeix una màquina d’abraçar. Sempre m’ha intrigat com podia ser aquesta màquina. El mateix concepte sembla un oxímoron: com pot abraçar una màquina? Es pot abraçar sense sentir? Ella, la Temple, que havia d’estudiar les abraçades humanes, se sentia reconfortada en una de mecànica. De fet, el tema de l’abraçada clou la història.

Mirem què diu Temple d’ella mateixa en conversa amb Sacks:

“’El circuit d’emocions no està connectat: és això el que falla’. Pel mateix motiu no té inconscient, diu ella; no reprimeix els records i els pensaments, com fa la gent normal. ‘No hi ha arxius reprimits a la meva memòria, va afirmar. ‘Tu tens arxius bloquejats. Jo no en tinc cap de tan dolorós perquè estigui bloquejat. No hi ha secrets ni portes tancades, no hi ha res amagat. Puc deduir que hi ha aspectes ocults en les altres persones, de manera que no poden suportar parlar de determinades coses. L’amígdala tanca els arxius de l’hipocamp. En el meu cas, l’amígdala no genera prou emoció per tancar els arxius de l’hipocamp’’’.

És ben estrany que una persona no reprimeixi, que no tingui inconscient. No sé què hauria pensat Freud de tot això, potser “no deixis que la realitat t’espatlli una bona teoria”. I ara sí, anem al final del relat, al moment en què Sacks s’ha d’acomiadar de la Temple. S’haurà creat algun corrent afectiu entre ells? Potser fins i tot en l’autisme hi ha lloc per als afectes (ara em ve al cap Maria i jo de Miguel Gallardo) i potser, com sabem almenys des de Damasio i l’error de Descartes, l’emoció és el que ens mou, no hi ha pensament pur. Per això, al final del relat, i del llibre, Oliver Sacks escriu: “Mentre sortia del cotxe per acomiadar-me, li vaig dir: ‘Ara et faré una abraçada. Espero que no et molesti’. La vaig abraçar, i (crec) que ella va respondre a l’abraçada.’’

Amb els anys he anat seguint Sacks més o menys de prop:  l’illa dels que no poden veure en color, les veus que se senten, l’amor per la música… però no l’he tornat a llegir de dalt a baix. Potser ho faré, els llibres estan als prestatges, i al prestatge del meu cap, o del meu cor, està ell, l’home savi que parla als rinoceronts.




Gemma Barberan

¹ El mes de febrer, quan Oliver Sacks va conèixer l’abast de la seva malaltia, va fer aquest escrit que va publicar el New York Times i que aquí va reproduir la revista Núvol.

Llibres de videojocs

Amb motiu del dia de Sant Jordi us proposem alguns llibres editats aquest 2015 i relacionats amb el món del videojoc:


Vida extra. Els videojocs com no els has vist mai. Gina Tost i Oriol Boira. 2015
Els videojocs i els beneficis que ens aporten a la nostra vida quotidiana: darrere de la pantalla hi ha més que un simple joc. La periodista Gina Tost i el dissenyador de videojocs Oriol Boira ens expliquen com els jocs i videojocs formen part de la cultura, relacions i, cada cop més, els hàbits socials.

Videojuegos y mundos de ficción. De Supermario a Portal. Antonio J.Planells. 2015
Els videojocs s’assemblen al cinema i a la literatura en la seva capacitat per evocar mons de ficció complexos i immersius. Però a diferència d’aquests, són espais rics en personatges i emocions que es veuen especialment afectats per la intervenció d’un jugador.

De Supermario a Lara Croft, La historia oculta de los videojuegos. David Martinez. 2015
¿Què feia Nintendo bans de crear a Super Mario? ¿Quin va ser el primer videojocs de la història? ¿En qui es va inspirar el creador de Minecraft? Un recorregut de més de quaranta anys d’història dels videojocs amb les anècdotes  que varen acompanyar el naixement de títols com Donkey Kong, Pac Man, Resident Evil  o GTA.

La invasión de los marcianitos. Martin Amis. Malpaso Ediciones. 2015
Del conegut novel·lista britànic Martin Amis un assaig amè i divertit sobre els primers videojocs.  El llibre, relata la seva experiència i addició a les màquines arcade i retrata la societat de principis dels anys vuitanta, una època en que la tecnologia, la informació constant i la fascinació per l’espai varen començar a formar part de la vida quotidiana de les persones. Malpaso ens porta la traducció al castellà d’aquest llibre publicat el 1982.

La generación que cambió la historia del videojuego. Ricardo Martinez Cantudo. 2015
La generació dels 90 va marcar per sempre la història del videojocs: la caiguda del regnat de Nintendo i el fulgurant ascens de Sony varen marcar una dècada on l’era dels píxels va xocar violentament amb els vertiginosos avenços tecnològics i l’arribada dels gràfics 3D mentre  es lliurava una encarnissada guerra per la conquesta del públic massiu aficionat.

Análisis narrativo del guión de videojuegos. Ivan Martin Rodriguez. 2015
El llibre aprofundeix en l’esència del guió de videojocs i les peculiaritats que el defineixen.

El modelo europeo de desarrollo de videojuegos. José Patricio Pérez Rufí. 2015
En els últims anys  la indústria del videojoc s’ha convertit en el sector de les indústries creatives que més beneficis ha procurat amb un volum de negoci molt superior a la resta. El llibre estudia la producció europea de videojocs analitzant la seva situació actual després de fer un repàs als seus origens i evolució, per apuntar a futures tendències.

Alícia, la novel·la

______________________

Alícia, la novel·la, en paper i en digital

Són innombrables les edicions que s’han fet arreu del món dels llibres de Lewis Carroll. La primera edició d’Alícia en terra de meravelles en català data de 1927 amb traducció del poeta Josep Carner i il·lustracions de Lola Anglada.

Una de les noves eines de promoció que utilitzen les editorials són els book trailers, que utilitzen l’animació i les eines audiovisuals per apropar al públic les seves novetats. Aquí en podem veure dos exemples.

Podem trobar tota classe d’ebooks i audiollibres sobre Alícia, però va ser l’any 2010 quan ens va arribar la que probablement sigui una de les millors i de més èxit aplicacions digitals i interactives d’un llibre: Alice for the iPad, que té amb unes cuidades i detallades il·lustracions. Compta amb una continuació: Alice for the iPad 2: Alice in New York.

L’últim fenòmen entre els joves lectors són els booktubers. Com Alícia és un dels llibres que més es llegeixen i treballen a les escoles, és normal que hi trobem vídeos dedicats a la seva figura.

També pots llegir la novel·la en emojis. Això sí, amb una lupa!

Més Alícia:

150 anys d'Alícia

Celebrem 150 anys de la publicació d’Alice Adventure’s in Wonderland, el clàssic de la literatura universal de Lewis Carroll. Alícia és un obra única lligada a un món ple d’humor, imaginació i absurditat que ha transcendit les fronteres de la literatura infantil i ha inspirat artistes, escriptors, cineastes, filòsofs, científics i psicoanalistes. El llibre té una segona part menys coneguda, Through the looking-glass, and what Alice found there.

Alícia està considerat un dels exemples més característics de la literatura de l’absurd i la seva estructura narrativa ha estat enormement influent. Alguns dels seus personatges com ara el Conill Blanc, el Barreter, el Gat de Cheshire o la Reina de Cors han esdevingut veritables icones de la nostra cultura.

És justament en els seus personatges icònics i en la seva especial narrativa en el que volem fer una especial incidència. L’univers d’Alícia ha estat utilitzat en una gran varietat d’àmbits diferents, adaptant la narrativa a les necessitats i capacitats dels diferents mitjans. Les adaptacions que s’han fet en cinema, sèries de televisió, dibuixos animats, còmics, animes, videojocs, obres de teatre,  musicals, òperes o ballets, han resultat molt variades en estil i  grau de fidelitat als personatges, escenaris o històries. També ha estat font d’inspiració d’obres d’art, des de les primeres il·lustracions que acompanyaven les edicions del llibre, fins a obres de grans pintors, escultors, videoartistes o fotògrafs. Així mateix Alícia i els seus personatges han inpirat nombroses obres literàries i cançons.

És tanta la influència i popularitat d’aquesta obra, que ha inspirat heroïnes que s’anomenen Alice com a homenatge en tota classe de productes culturals actuals. Així mateix ha donat nom al síndrome d’Alícia en terra de meravelles (AIWS, inicials en anglès) o micropsia, un trastorn neurològic que afecta la percepció visual on els pacients veuen els objectes molt més petits del que són.

Hem trobat tantes referències a l’obra de Lewis Carroll en diferents formats que ho hem separat en diferents articles:

Imma Garcia

Estic estudiant poesia per ser enginyer

I’m studying poetry to be a better engineer, and this is why

Michael Cheung, Academics & Research. MIT ADMISSION. 14/11/2014

Michael Cheung, 16 anys

This semester, I’ve read over 160 poems, spent 30 hours in class analyzing those poems, and written 5000 words on a few dozen verses.I’ve pored over meter and rhythm, imagery and enjambments, em-dashes and alliteration.

Why?

There is a good argument to be made that art for art’s sake is reason enough. As Robin Williams said in Dead Poets Society, “Poetry, beauty, romance, love, these are what we stay alive for…That you are here – that life exists, and identity; that the powerful play goes on and you may contribute a verse.”

I’m not going to make that argument. Instead, I’ll start with a thought that passed through my mind the other day:

Poetry is important for the same reason that a bullet is destructive.

Perhaps I should elaborate.

A bullet is not destructive because of the force behind it. (If it were, by Newton’s Third Law the recoil would have an equally deadly effect on the shooter). A bullet is destructive because that force is concentrated in a very small area.

It is the smallness of the bullet that gives it power.

Likewise, poetry is such a dense, compact form of language. It packs pages and pages of meaning into just a few verses. In a world where we are surrounded by anonymous, thoughtless, prosaic prose — think endless listicles on Facebook — reading a piece where every syllable, every punctuation mark, every line, is carefully considered…it’s a breath of fresh air.

And that ability to convey lots of meaning very succinctly is vital in any walk of life. As one of my NASA supervisors told me over the summer, “Nobody cares unless you tell a story.”

Take the project I was working on: designing and building prototypes for an enormous space telescope. Why was this project important?

In 1968, an Apollo 8 astronaut took a photo that changed the world. Earthrise was a photo that invigorated the environmental movement, changed the public’s view of space exploration, and encouraged support for future missions.

The goal of my project was to design a telescope that could take a photo of this revolutionary class — but of a planet outside our solar system. Earthrise for the 21st century.

That’s what people truly care about. Not the intricacies of in-space robotic assembly, truss geometry, or finite element analysis, but what a project really means.

I enjoy the arts for their own sake as much as any other person, but I also appreciate their utility. It’s the reason I’m studying poetry, and the reason I took an acting class last semester: to optimize my ability to deliver a message, whether it’s on the 2.009 stage or in a product video.

If you want people to care, tell a story.

Llegir la notícia original aquí.