Com cada febrer recobrem el tradicional Classics Reloaded, on us mostrem com les grans obres d’art del passat són una contínua font d’inspiració per als artistes actuals. Un recull amb un grapat de suggerents reinterpretacions ben variades, des de simples i bells homenatges als grans artistes a recreacions hilarants o punyents crítiques a la realitat de la nostra societat a nivell ètic, ambiental, tecnològic o polític. Els clàssics un cop més interpreten el nostre present i el nostre futur!
El discret encant de l’habitació d’hotel
El cineasta de culte Win Wenders s’endinsa en 3D en les icòniques obres d’Edward Hopper, un dels artistes nord-americans més importants del segle XX, en el seu curt Two or Three Things I Know About Edward Hopper. El curtmetratge es podrà veure fins el mes de maig com a part de l’exposició sobre Edward Hopper, organitzada per la Fondation Beyeler de Basilea (Suïssa) amb la col·laboració del Whitney Museum d’Art Americà de Nova York. L’exposició es centra en les representacions emblemàtiques que Hopper va fer dels típics paisatges urbans americans. Hi ha quelcom màgic i suspès en el temps en les obres de Hopper que interpel·len directament al públic. Aquestes acolorides representacions de l’imaginari americà han inspirat al reconegut director i fotògraf alemany en aquest particular projecte, on recrea i s’endinsa en unes obres que sempre ha considerat que eren com fotogrames de pel·lícules que no s’havien fet mai.
És evident que hi ha quelcom fascinant en l’obra de Hopper. Fins fa pocs dies, en el Virginia Museum of Fine Arts (VFMA) es podia visitar l’exposició Edward Hopper and the American Hotel , que incloïa espais físics que recreaven completament les acolorides habitacions de motel, pulcres i plenes de tranquil·litat i solitud dels mítics quadres de Hopper. Fins i tot era possible allotjar-se en aquests espais com si fos un hotel real amb la Hopper Hotel Experience!Llegeix més »
Ho hem sentit mil vegades: Internet i les noves tecnologies han aportat una nova manera d’explicar històries. Els famosos –i ja una mica oblidats– Vine, Snapchat i els seus filtres, YouTube, Instagram i les seves stories, el límit de caràcters de Twitter, els vídeos en directe a les xarxes socials i, fins i tot, els drons i els pals selfie… Totes aquestes plataformes i eines han canviat la manera en què ens comuniquem i, per tant, la manera en què comuniquem el món que ens envolta.
Fa anys que expliquem els viatges des del lloc a través de posts i stories d’Instagram en comptes d’esperar a ensenyar les fotos als amics i família quan arribem a casa. Que fem vídeos en directe del concert que estem veient mentre som allà mateix, i que expliquem el que ens acaba de passar a l’autobús a través de Twitter. Tot aquest conjunt d’eines, però, ha traspassat el marc de la comunicació personal i han canviat radicalment la manera en què consumim informació i altres productes audiovisuals.
A França, un bon exemple és Konbini, un mitjà de comunicació que tracta hard news a través de les stories del seu Instagram. Un dels seus periodistes més coneguts, Hugo Clément, ha explicat temes com la guerra de Síria, la situació dels escorxadors de porcs a França, la crisis de fam a Kasaï o el moviment de les armilles grogues amb reportatges al mitjà però també, en paral·lel, amb stories.
Aquest, però, és només un dels mitjans de comunicació que actualment utilitzen el seu compte d’Instagram, Facebook i Twitter no només per fer ressò de les seves publicacions, sinó que adapten el seu contingut a aquestes noves plataformes per arribar a un públic el més ampli possible. Els comptes de YouTube de mitjans com The Guardian, The New York Times o El País també són, d’altra banda, exemples de com les noves plataformes canvien la manera en què transmetem els continguts.Llegeix més »
Un altre febrer tornem a portar-vos el tradicional Classics Reloaded, on us mostrem com les grans obres d’art del passat són una contínua font d’inspiració per als artistes actuals. Les reinterpretacions són variades, des de simples i bells homenatges als grans artistes a punyents crítiques a la realitat de la nostra societat a nivell ètic, tecnològic o polític. Els clàssics un cop més interpreten el nostre present i el nostre futur!
La cantant xinesa Jane Zhang es converteix en la protagonista dels móns representats en les obres mestres d’alguns dels artistes més coneguts del cànon occidental. A través d’espectaculars efectes visuals 3D, les icòniques obres de Hopper, Van Gogh, Vermeer, Seurat, Munch, Dalí, Escher o Dalí prenen vida en el videoclip del seu tema Dust My Shoulders Off.
La campanya Primavera / Estiu 2018 de la marca de luxe Gucci va viatjar a través del temps per desenvolupar un projecte que barreja referències antigues i futuristes. Una campanya publicitària poc convencional on Gucci va col·laborar amb l’artista i il·lustrador barceloní Ignasi Monreal, que va crear una sèrie de pintures i murals inspirats en obres d’art clàssiques, com ara el Jardí de les Delícies del Bosch o l’Ofèlia de Millais, on apareixien els dissenys de la col·lecció creats pel dissenyador Alessandro Michele. El podeu veure en aquest vídeo mostrant de manera ben immersiva la campanya #GucciHallucination.
Qui diu que a l’estiu el món s’atura? Ben al contrari! Aquest estiu hem pogut gaudir d’alguns exemples de narratives que han sabut fer servir el potencial de les xarxes socials. Us destaquem algunes que ens han sorprès especialment.
A Twitter
D’una banda, Manuel Bartual ha tornat a escriure la narració tuitera de l’estiu, com ja va fer l’any passat. Aquesta vegada a partir del compte de Nela Garcia, una noia que es troba un mòbil pel carrer amb fotografies, on rep missatge i darrera el qual hi ha el complot #RedMonkey. Aquesta història (narrada en temps real i en primera persona) ha mobilitzat gairebé 100.000 persones amb el seu primer tuit. Els seguidors no només han anat llegint el fil, sinó que han col·laborat en la resolució dels puzles, fent trucades al número que sortia al mòbil trobat i fent fotografies a llocs on hi havia pistes per resoldre el misteri. Un fil on Manuel Bartual ha treballat amb Modesto Garcia, guanyador d’un concurs de fils de twitter. Podeu saber més de com es va fer i llegir el fil en aquest article.Llegeix més »
Poble-sec està de moda. No per la cultura, sinó pels bars. Al barri on regnava el vodevil i el music-hall ara impera la cultura low-cost. Tot i així, no ha perdut la seva naturalesa artística i crítica amb la societat. La cultura digital i la reflexió sobre la nostra relació amb la tecnologia també hi són presents. Et portem dues propostes que hem pogut assaborir aquest cap de setmana al Poble-sec: There is no here here a la Sala Hiroshima i Instagram Project #1 a la galeria d’art Projekteria.
Fins al primer terç del segle XX, l’Eixample era el centre burgès de la ciutat mentre que el Paral·lel era el punt de trobada de les classes populars. Durant la primera dècada del segle XX, el Paral·lel es va convertir en una zona d’oci sobretot per a la classe obrera no només de Barcelona sinó de tota l’àrea metropolitana.
Amb l’aparició de la Llei de descans dominical (1904) les fàbriques van haver de donar temps d’oci als treballadors. Aquest temps de descans va ser el motor principal per desenvolupar un nou sector econòmic, un sector que basaria els seus beneficis en l’oci de les masses. D’aquesta manera, el Paral·lel va esdevenir un espai marcat per l’oci però també per la crítica social dels lerrouxistes, anticlericals o anarquistes.
L’auge del Paral·lel d’aquella època daurada va ser una primera onada de gentrificació del barri del Poble-Sec, en què gent d’arreu arribaria als cafès i el barri adoptaria vida nocturna, però també política i cultural.
A diferència d’aquesta primera onada, la segona, dèbil culturalment i sense cap esperit crític,va arribar fa pocs anys coincidint amb la immensa proliferació d’espais de la zona que han atret els amants del low-cost, ja sigui gent d’altres barris com turistes. Són molts els veïns els que estan disconformes amb la gestió i la massificació turística.
Gaston Core, director artístic de la Sala Hiroshima ens explica com es comença a notar la pujada del lloguer. Defensa que s’hi segueix fent vida de barri i que la gentrificació només afecta de manera negativa el carrer Blai. Ens parla del Seco, de l’Hotel Brummel, que són exponents de modernitat que s’han integrat perfectament amb la zona. Per una banda, creu que la gentrificació no serveix per apropar la cultura a la gent. De fet, no creu que hi hagi hagut una reinterpretació sobre l’edat d’or del Paral·lel, sinó que és una atracció per turistes. Afirma que el turisme que arriba a Poble-Sec està mal plantejat. No és cultural, és low-cost i aquests no s’apropen als espais culturals de la zona.
La Sala Hiroshima està concebuda per integrar espectacles digitals. Tot el perímetre del terra està travessat per connexions d’àudio i vídeo. La sala compta amb un projector gegant per integrar tot tipus d’espectacles audiovisuals. La concepció de la Sala és oferir una programació contemporània a un públic general. De cara a aproximar-se a les generacions més joves, la cultura digital és la clau.
La gent té por a allò que creu que no entén. Per això, de vegades, hi ha cert rebuig cap a tot allò que és experimental. Però en canvi, afirma Gaston, que la música i el que és digital són mitjans molt directes. Els interessa treballar els llenguatges del cos però d’una manera més propera a la gent, que està absorbida per les noves tecnologies.
De fet, el primer espectacle de la sala, Notion: Dance Fiction. A lecture-performance va ser protagonitzat pel singapurès Choy Ka Fai que, mitjançant un software que tradueix freqüències digitals en electrodescàrregues ensenyava a la ballarina Sonia Gómez un nou llenguatge corporal.
Aquest cap de setmana, l’artista noruec Gisle Martens va fer de la Sala Hiroshima un plató. A través d’un croma, diverses càmeres, una pantalla gegant i un ordinador va ser capaç de fer una performance dintre d’un videoclip que estava editant en viu.
Més enllà de la complexitat tecnològica de la performance, tenim dues perspectives. La real, l’artista davant del croma i darrere un ordinador, i la virtual, l’artista oferint una visió fictícia i distorsionada. Tanmateix, acceptem la convenció bidimensional que ens proposa Gisle i apostem per fixar-nos en la gran pantalla, un univers editat i passat pels filtres que ha donat per bons l’artista.
Amb això ens demostra que som espectadors passius davant les pantalles. L’espectacle vol ser una crítica a la societat, una introspecció de la nostra manera de filtrar qui som i com ens relacionem amb les persones des que tenim vida digital. Sabem que tot allò que observem no és real però seguim aferrats als nostres smartphones i dispositius digitals.
A uns quants carrers de la Sala Hiroshima hi trobem un espai molt més petit però tant o més acollidor: la galeria d’art Projekteria. Allà hi trobem la Meritxell Àlvarez, la galerista, que amb un somriure ens explica la seva visió de la fotografia i la relació que té amb la cultura digital.
Ens fa reflexionar sobre el format de les obres que exposa. Hi ha una coexistència clara entre la fotografia digital i l’analògica. Defensa que, de cara a l’exposició d’una galeria, el format ha de ser palpable. No veu viable compartir i posar en venda les obres dels artistes en un arxiu. El fet que l’obra se situï sobre la paret crea una relació més directe amb nosaltres.
Si això li sumem el fet que estem acostumats a conviure amb la tecnologia, la sala i l’exposició actual es converteixen en el lloc ideal per conversar i opinar. La cultura digital forma part del nostre dia a dia, no tenim por ni de comentar ni de tocar, just el que pretén la María Callizo, l’artista que exposa actualment a la galeria, crear un punt de trobada per establir una conversa fora de la xarxa. En aquest cas, del que més vam tenir l’oportunitat de reflexionar va ser l’ús que donem i la relació que tenim amb les xarxes socials.
Tenim un vincle tan proper que, fins i tot, les xarxes ens poden educar el gust. Després de veure fotografies i fotografies potser ens comencem amb fixar més en l’enquadrament, amb l’exposició o el tractament del color. Potser hem integrat més judicis de valor que ens fan tenir un criteri propi per determinar si una fotografia és bona o no.
Davant de la pregunta de si les xarxes socials poden actuar com a enemic, tant la galerista com l’artista creuen que no. La María parteix que el fet que tota la fotografia ens explica alguna cosa. La tassa de cafè que hem pres aquest matí i que hem compartit amb els nostres followers, té un sentit, expressa alguna cosa. Potser per tu no vol dir res, però per qui l’ha penjat sí. Potser nosaltres percebem la simple idea d’una tassa la persona però qui l’ha fotografiat està dient quelcom, encara que sigui per si mateixa. Arribem a la conclusió que la cultura digital funciona com a llenguatge gràcies a la seva proximitat.
Durant dos anys María Callizo ha fotografiat el seu dia a dia. Ho ha fet de manera distorsionada utilitzant l’abstracció.
Fins ara, la natura de les seves fotografies habitava a Instagram fins que han estat esborrades de la xarxa social per situar-se a les parets de la galeria de Poble-Sec. Tal com hem dit, l’objectiu de l’exposició és que l’espectador s’apropi i que estableixi un diàleg entre si mateix, els altres espectadors i l’obra en si.
Davant de la fotografia podem trobar un mirall, una reinterpretació de nosaltres mateixos, d’allò que nosaltres volem veure. On nosaltres veiem clarament una figura, un altre en veurà una altra de totalment diferent. Som nosaltres qui donem sentit a l’obra. Us recomanem que durant una estona deixeu els vostres smartphones i feu una visita a la Projekteria. L’exposició acaba aquest divendres!
Abans de marxar ens van fer un petit avanç: divendres27 de 19:30 a 21:30, en motiu a la cloenda de l’exposició hi haurà una instal·lació lumínica. Només ens han dit que la sala, serà a les fosques. Us hi apunteu?
Aquesta pàgina vol recollir notícies curioses, estranyes, divertides, i potser no directament relacionades amb la tecnologia però sí amb el món transmèdia i amb la innovació, amb un resultat freak i creatiu.
Un gratacels digne d’una Khaleesi. Això és el que ha dissenyat l’arquitecte Mark Foster Gage per Nova York. Un edifici amb gàrgoles i escultures que els propis membres de l’estudi d’arquitectura anomenen com la mare de dragons. Està prevista per a 41 W 57th St, davant de Central Park. L’arquitecte ha dissenyat, a més d’altres impressionants edificis arreu del món, complements per Lady Gaga, pavellons interactius i projectes de recerca tecnològica.
A final d’any es fan els resums del millor que hi ha passat. En aquest cas, aquí teniu els millors vídeos virals de 2015 segons The Guardian. Us en vau perdre algun?
I aquí teniu els millors gifs de 2015 segons The Creator Project. A més, aquesta web (una de les nostres preferides) ha fet un munt de llistes de Best of 2015. Us les recomanem!!!
Ets d’aquella gent que mata per viatjar en avió al costat de la finestra? Aquesta notícia és per a tu. Skydeck és un projecte que consisteix en una mena de bombolla al sostre del fuselatge que et permetrà admirar el mar de núvols en 360°. Ara per ara, només és un projecte de futur, però la gent de Windspeed Technologies hi estan treballant perquè ben aviat pugui ser realitat.
Al CES 2016 es va presentar el Jupiter, el primer telèfon intel·ligent que es pot fumar. Darrera aquest telèfon trobem Vaporcade, una empresa que fa cigarrets electrònics i tot de coses que facin més fàcil o més plaent el vapejar com cafè especialment dissenyat per complementar el sabor dels cigarrets electrònics. I ara presenta un telèfon que es pot utilitzar per fumar “líquids, medicaments, o complements nutricionals”.
Ja sabem que els gats són els reis absoluts d’Instagram però aquest gat concret s’emporta la palma. Un gat que es pren selfies? Doncs sí, existeix. Es diu Manny, te 178.000 seguidors i pots seguir-lo en el compte @yoremahm.
Els selfies són de debò. Els pren el gat. A Manny li encanten les càmeres GoPro i ha après a prémer el botó amb la poteta.També fa fotos dels seus amics. si us agraden els gats, aquest us encantarà.
La policia de Mumbai està declarant algunes parts de la ciutat com a “No Selfie Zone”. I no per temes de seguretat d’estat sinó per seguretat personal de qui es fa la selfie. I és que són zones que es consideren potencialment perilloses, sobretot per temes d’ofegaments. Ja han tingut uns quants casos i volen evitar-ne més!
Amb l’aparició de la Llei de descans dominical (1904) les fàbriques van haver de donar temps d’oci als treballadors. Aquest temps de descans va ser el motor principal per desenvolupar un nou sector econòmic, un sector que basaria els seus beneficis en l’oci de les masses. D’aquesta manera, el Paral·lel va esdevenir un espai marcat per l’oci però també per la crítica social dels lerrouxistes, anticlericals o anarquistes.
L’auge del Paral·lel d’aquella època daurada va ser una primera onada de gentrificació del barri del Poble-Sec, en què gent d’arreu arribaria als cafès i el barri adoptaria vida nocturna, però també política i cultural.
La 
Durant dos anys 
