L’Arts Santa Mònica estrena temporada. I ho fa amb cultura digital. Moltes de les exposicions tindran a veure amb la relació entre noves tecnologies i arts. Us parlem de les dues primeres!!!!

Paraules pixelades

28 gener – 10 abril
Comissariada per Laura Borràs i Giovanna di Rosario.

<a href="https://culturadigital.blog.gencat.cat/wp-content/uploads/2016/02/lit3.jpg&quot; paraula –oral i escrita– s’associa, des del Gènesi, a la creació verbal i divina. La paraula i els seus «receptacles»: la veu, l’escriptura, la impremta, la màquina d’escriure, l’ordinador… la paraula i la tecnologia. L’exercici creatiu que «representa un desenvolupament de determinades propietats lingüístiques» (per dir-ho amb la formulació de Paul Valéry) l’anomenem, almenys des del segle XV, literatura.

La literatura digital és una forma de creació tecnològica literària que ja compta amb una nodrida tradició, l’especificitat de la qual es pot explicar partint de la base dels diversos elements de complexitat que presenta: la complexitat física (què és i com és), la complexitat autorial (qui la fa, el programador, la màquina…), la complexitat receptiva (les lògiques de lectura que l’entorn digital i els formats diversos utilitzats pels creadors determinen), la complexitat tipològica (la varietat i la confusió de gèneres, la hibridació d’una escriptura de l’ara i l’aquí) i la complexitat perceptiva (com llegim, amb què ho fem, etc.).

Les possibilitats de l’escriptura en l’era digital són múltiples i diverses, i estan determinades per les potencialitats del mitjà de transmissió de la informació: el suport digital. Un text digital és, sobretot, un hipertext, és a dir, un text travessat per altres textos, inserit en una madeixa textual alimentada per fils molt diversos. Un text de textos que permet vincular la paraula escrita a la imatge, la música, el moviment, la temporalitat, la sensorialitat… Aquesta exposició, la primera de gran format que es fa arreu del món, vol ser una porta d’accés a una realitat literària encara emergent que neix d’un entorn digital i des de procediments digitals, i que només pot ser «consumida» de manera òptima (és a dir, sense limitar-ne les funcionalitats, els recursos, l’estil i la intencionalitat) en aquest context. El suport digital agermana el so amb la cal·ligrafia, la paraula amb la imatge, el moviment amb el significat, i culmina molts dels somnis que l’aliança de la paraula amb l’espai ha tingut des dels antics cal·ligrames grecs o la pintura ideogràfica àrab fins a les avantguardes més recents.

Laura Borràs.

Real Time. Art en temps real

28 gener – 10 abril

Curadoria : Pau Waelder

En la nostra societat accelerada, el temps es converteix en una preocupació principal a mesura que intentem mantenir-nos al dia dels grans esdeveniments que tenen lloc a escala global i reaccionar davant dels fets. Vivim en un estat de connexió permanent que ens porta a l’ansietat de formar part d’un present que no és el propi, sinó el que descriuen els mitjans de comunicació i les xarxes socials.

El terme real time (temps real) fa referència a la capacitat de mostrar, comunicar o reaccionar davant dels esdeveniments en el moment en què es produeixen. Aquest terme, que s’utilitza comunament en informàtica, en els mitjans de comunicació i en tot tipus de narracions, denota un procés que es dóna de manera sincronitzada amb el temps de l’espectador o usuari. Aquesta immediatesa es tradueix, per exemple, en la capacitat per interactuar amb un entorn virtual, informar sobre successos actuals o narrar una història en la qual el temps es desenvolupa de manera natural. El present individual es connecta amb un present extern o compartit, impulsant a formar part del dit present o a emetre una resposta. El «temps real» es vincula així amb «ser-aquí» o Dasein en la interpretació de Martin Heidegger, que fa referència a la relació entre l’individu i el seu entorn, i indica que tots estem lligats al món en què vivim i en què participem. El concepte també ens porta a qüestionar què és el «temps real», com mesurem el temps i de quina manera aquesta mesura és relativa, tot i que determina la nostra percepció de la realitat. En el món de l’art, el temps és un element crucial en un fet sovint ignorat: la durada de la contemplació de l’obra d’art per part de l’espectador. Com indica Boris Groys, mentre que en els mitjans tradicionals el temps necessari per a la contemplació és determinat per l’usuari, l’art basat en processos temporals (nous mitjans, vídeo i performance) passa aquest control a l’obra. Habitualment, les obres d’art mostren un moment específic o una acció fitada en el temps, però què succeeix quan una obra es desenvolupa en el «present continu», en constant transformació i subjecta a un procés sense fi?

«Real Time. Art en temps real» presenta una selecció d’obres d’art contemporani en les quals el concepte de «temps real» té un paper principal, ja sigui pel qüestionament de la relativitat del temps, per l’ús de dades extretes en temps real d’Internet o per la seva intenció de crear una visió actual, «realista» i sempre canviant del temps en què vivim. Algunes de les obres seleccionades es nodreixen de la informació que apareix constantment en els mitjans de comunicació, mentre que altres extreuen dades de diverses fonts, estableixen un procés de producció en temps real o bé proposen un qüestionament de la nostra manera de mesurar el temps i de relacionar-nos amb el present. Les tecnologies que emprem actualment en la nostra vida quotidiana tenen un paper principal en aquestes peces, la qual cosa porta les reflexions sobre el temps a un àmbit molt proper a l’espectador, que en alguns casos pot interactuar amb l’obra i en uns altres ho fa sense saber-ho.