Canòdrom, el Parc de Recerca Creativa de Barcelona

Barcelona obre un nou espai de recerca creativa a les antigues instal·lacions del Canòdom de la Meridiana.

L’edifici, de titularitat municipal i situat al Barri de Sant Andreu, compta amb 1.300 m² de superfície i 1.000 m² de terrassa. A l’espai interior s’hi distribueixen espais estables de treball, sales de reunions, una sala polivalent per a esdeveniments i diversos espais per al coworking.

L’espai pretén ser un lloc de connexió entre el talent creatiu, l’empresa i els inversors que faciliti als emprenedors culturals la realització dels seus projectes i la seva presentació al mercat.

L’empresa Incubio, guanyadora del concurs per a la gestió del centre i reconeguda com a la 6a millor incubadora mundial,  guia als emprenedors en les diferents fases de creació empresarial, des de la gestació de l’idea passant per la validació de la viabilitat del producte, la tramitació, l’accés al finançament i l’entrada al mercat.

L’equipament ja allotja diverses empreses en la seva fase preliminar com ara Sity (qualitat de vida a la ciutat) o GameBcn (la incubadora de videojocs creada per Caixa Capital Risc, Incubio i ICEC) i tres programes destinats a donar suport iniciatives centrats en tecnologies per al turisme, l’educació i l’Internet de les coses.

Entre les empreses residents al Parc de Recerca Creativa hi trobem algunes relacionades d’alguna manera amb la cultura, el turisme o l’ensenyament:

  • Tekstum: Tecnologia que permet identificar i mesurar les sensacions dels lectors davant els llibres que llegeixen i que pot orientar millors decisions editorials.
  • CorseGames: Empresa que desenvolupa videojocs per a mòbils free to play centrada en projectes dirigits a una audiència àmplia i en grans experiències socials multijugador.
  • Clubberize: Clubberize descobreix i ofereix contingut personalitzat sobre la cultura de club per als amants de la música electrònica. Una eina que reuneix la informació rellevant per a gaudir d’esdeveniments, clubs i festivals.
  • SharingAcademy: es tracta d’un marketplace peer-to-peer que connecta estudiants universitaris que necessiten ajuda en una assignatura o tema específic amb alumnes que ja van aprovar aquella assignatura.
  • CommonLocals: aplicació per connectar amb persones locals mentre planifiques el teu viatge de cara a obtenir les millors recomanacions de la gent que viu en el destí que has escollit. 11. Mapit: dispositiu de localització que ajuda a trobar objectes fora de la teva llar. Rebràs una notificació al teu mòbil quan aquests objectes es moguin i els podràs localitzar en un mapa.

El model del Canòdrom és un projecte pioner a Barcelona. El seu format i tipus de gestió, encarada a aconseguir resultats amb la màxima eficiència, ajuda a posicionar la ciutat  a nivell internacional dins l’àmbit de la creativitat i la innovació reforçant el títol de capital europea de la innovació del que la ciutat ja disposa.

 

Mireia Camps

Canvis en les formes d’accedir a la cultura audiovisual: de productes a interaccions

Genís Roca, setembre 2014

Visual404 és un interessant espai de reflexió i anàlisi sobre tot allò que tingui relació amb l’audiovisual. Allunyats dels circuits comercials, observen i exploren la cultura audiovisual amb rigor, criteri i personalitat, fugint de l’ortodòxia i sense por. Una de les seves darreres aventures ha estat preparar un dossier que han titulat Nuevos Visionados on diferents autors reflexionen sobre com la tecnologia està modificant les maneres d’accedir, fer servir i consumir la cultura audiovisual. He estat un dels afortunats convidats a participar d’aquest exercici, i aquesta ha estat la meva aportació.

De productes a interaccions

L’artista prepara la seva obra i quan considera que l’ha acabada l’exhibeix davant el seu públic. Aquest ha estat el procediment més habitual en tot allò relacionat amb l’expressió artística. (…)  L’artista crea, l’intermediari distribueix i l’audiència consumeix. En aquest esquema el paper de l’audiència és el d’espectador, mentre que el rol de creador es reserva per a l’artista. Jo creo quelcom, tu ho reps.

Aquest és el funcionament típic de les industries orientades a producte. (…) Però alguna cosa està canviant. Amb el digital l’audiència abandona el seu rol de només espectador i remena l’obra, encara que l’autor no ho vulgui. Truca la moto, li canvia el tub d’escapament i el so del motor és radicalment diferent. Talla seqüències, barreja, torna a muntar, distribueix i exhibeix. L’obra exposada ja no és una icona a admirar, sinó la matèria primera per a la següent obra que gràcies a la tecnologia disponible qualsevol pot voler fer.

Ja hi ha qui ho té en compte. Crea sabent que la seva obra serà modificada, i això revoluciona tot el procés creatiu. No pretenc que la meva versió sigui la única: espero noves versions. Vull noves versions. L’éxit és que algú vulgui fer la seva pròpia versió. Si fos programari seria codi obert. Si fos disseny industrial seria fer públics els planells, i no només exhibir la peça. Si és cine és oferir les seqüències descartades per si vols fer un altra muntatge. T’ensenyo la meva obra, però t’ofereixo les peces per si en vols fer una de teva a partir d’aquesta. I això és acceptar que l’audiència també té geni creador, i que no serà només un espectador. (…)

En art també hi ha qui fa obres tancades i considera que si les remenes només les pots empitjorar, i es protegeix contra això. Però cada cop hi ha més artistes que volen, desitgen, necessiten que t’incorporis a la seva feina. Aquest segon tipus d’artista necessita saber de tu, què fas, com avances, què t’interessa. Fins i tot pot ser que intenti parlar amb tu, que busqui la teva opinió i que inventi formes per fer-te partícep dels seus processos de creació. És una forma tant diferent de crear, que demana que les formes de distribució també siguin noves, i per descomptat també les de monetització. Canvia la manera de ser creador, canvia la manera de ser espectador. Ambdós són creadors i ambdós son espectadors. Qui és el propietari de què?  Qui ha de pagar a qui?  (…)

Però les audiències són cada cop més importants, i allò valuós és conèixer-les i interactuar amb elles. Les empreses de producte s’orienten a la producció. Les empreses de serveis s’orienten a qui pretenen servir. Les primeres ho saben tot de com es fa el producte, i treballen dur per a millorar-lo (i protegir-lo). Les segones ho saben tot de la seva audiència i treballen dur per a barrejar-se amb ella (i fer coses junts). També hi ha artistes orientats al control del producte i artistes orientats a la interacció amb la seva audiència. De moment només els primers són massius, i els actuals models de distribució i de negoci només els serveixen a ells. I recorren al marc legal per a protegir-se davant l’evidència que l’audiència ja no considera vàlids aquests models. Malgrat la llei, la gent agafa la seva obra i la manipula i distribueix com li dóna la gana.

Hi ha un nou tipus d’artista que considera que el millor que li pot passar a la seva obra és que la manipulis i la distribueixis. És el millor símptoma de que ha aconseguit interessar-te o emocionar-te. T’has implicat. I en aquest context el principal actiu és connectar amb aquesta audiència capaç d’implicar-se en allò que et mou. (…)

Aquest nou model no vol substituir a l’anterior. Continuaran havent’hi superproduccions tant en cinema com en música o teatre. I per molt que es queixin d’aquells que els manipulem i distribuïm com ens dona la gana, continuen guanyant diners perquè s’han espavilat i exploren nous models comercials. El que m’interessa, i molt, és com aquests nous artistes més col·laboratius ideen nous models de finançament per als seus projectes, de distribució de la seva obra i d’interacció amb les seves audiències, al marge dels circuits ortodoxes donat que aquests només funcionen per allò massiu.

Llegir el post sencer