Un algoritme llegeix la mentida a la teva cara

Un nou algoritme, dissenyat per la Universitat de Michigan aconsegueix detectar la mentida en una cara amb major precisió que el propi ésser humà.

Saber si una persona menteix o diu la veritat pot ajudar els processos judicials. i els resultats van demostrar que és molt més precís que els propis éssers humans. Els investigadors de la Universitat van treballar amb The Innocence Project, una organització pública americana dedicada a exonerar les persones injustament condemnades a través de proves d’ADN i que vol la reforma del sistema de justícia penal per prevenir condemnes injustes. Per comprovar l’eficàcia d’aquest algoritme es van analitzar 121 vídeos i, gràcies a les seves conclusions, els advocats van poder demostrar que els testimonis havien mentit en 235 casos i que en 88 la confessió era falsa.

En general, no som grans detectors de mentides. El nostre cervell és capaç de determinar el 59,9% de les vegades que una persona menteix, un percentatge superior en el cas dels professionals, que poden diferenciar una cara que no menteix en un 65% de les ocasions. L’algoritme va identificar correctament a les persones que deien la veritat en un 75% dels casos.

Tot i així detectar mentides no és cosa fàcil, i no està clar que aquest algoritme funcionés al cent per cent. El rostre humà és molt complex, intervenen milers de músculs. Gràcies a estudis sobre comunicació verbal i quinèsia se sap que hi ha emocions o pensaments que poden fer que el nostre rostre “reaccioni” de manera similar que quan menteix, i això pot ser malinterpretable. El Dr. Paul Ekman, considerat un dels 100 millors psicòlegs del món i pioner en l’estudi de les emocions,  porta anys plantejant-se la possibilitat d’elaborar un “diccionari d’expressions facials”. És possible? Seria vàlid? És molt incert i malauradament ens atrevim a dir que aconseguir saber quan algú menteix sense marge d’error és impossible. Si us interessa aquest tema i voleu una mica d’entreteniment potser us agradi la sèrie de televisió Lie to me, inspirada en la feina del Dr. Paul Ekman.

.

.

.

.

.

Selene B.

.

.

Fonts:

Newscientist.com

Blogthinkbig.com

Que algú em tregui aquesta cançó del cap!!!!!

“Aserejé ja de je
de jebe tu de jebere
seibiunouva majavi
an de bugui an de güididípi”

Què, oi que heu sentit la cançó al vostre cap? Ara potser se us “enganxa”. Quan ens passa això, no aconseguir treure’ns una cançó del cap, estem patint un fenomen que en anglès s’anomena earworms o imatges musicals involuntàries. Es tracta d’un fenomen molt comú: segons un estudi almenys un 92% de les persones l’experimenten almenys un cop a la setmana.

Un altre estudi de l’any 2011 afirma que  l’exposició repetida o recent d’una cançó pot  ser una de les causes associades a imatges  musicals involuntàries. Una altra causa està  relacionada amb la memòria. Anar a un lloc  on vau escoltar per primera vegada una cançó  pot fer que la vostra memòria s’activi i la porti  de nou a la vostra ment. Aquest procés es coneix com associació.

Els estats afectius també poden influir en l’adquisició d’imatges musicals involuntàries. Per exemple, si vau escoltar moltes vegades una cançó el primer cop que vau patir una decepció amorosa és comú recordar aquesta cançó si torneu a experimentar la mateixa emoció. Això passa perquè el cervell aprèn a associar una emoció determinada amb una melodia particular. De fet, alguns científics de la Universitat de Montreal pensen que els earworms poden ajudar-nos a reconèixer què estem sentint.

Llavors, què passa exactament en el nostre cervell quan no podem treure’ns una cançó del cap? En un principi, arxivem les cançons (i altres informacions) a la memòria temporal, al lòbul temporal, a una zona anomenada bucle fonològic. Però sembla ser que algunes cançons tenen unes característiques que fan que la melodia es repeteixi una i una altra vegada, de manera que s’acaba gravant més profundament en el nostre cervell. A més, sembla ser que aquella gent que pateix transtorns de dèficit d’atenció tendeix menys a obsessionar-se per una cançó concreta, mentre que els obsessius-compulsius ho fan molt més.

Hi ha alguna manera de poder esborrar aquesta cançó de la nostra ment? Es recomana enfocar-nos en una altra activitat que ens obligui a fer servir la memòria a curt termini. També podria ajudar escoltar i cantar la cançó sencera, ja que els earworms són fragments molt curts que es van repetint i per tant completar la cançó podria ajudar-nos a tancar el cicle i oblidar-nos-en.

I és clar, també podem escoltar una altra cançó, però correm el risc que se’ns enganxi!

Per si ho voleu provar, us deixem amb la que per Spotify és la cançó de l’estiu 2015. Bona sort!!!!

.

.

.

.

.

Selene B.

Font: hipertextual.com

Blau i negre o blanc i daurat?

Segurament tu també has caigut en la temptació de preguntar a les persones que t’envolten de quin color veuen aquest vestit. I és que durant els darrers dies la imatge d’aquest vestit s’ha viralitzat d’una manera espectacular, arribant a formar part dels 10 primers temes més tractats del dia en Twitter.

Tot va començar quan una usuària de Tumblr, Swiked, va preguntar a través de la seva pàgina de quin color veien el vestit, ja que ella i els seus amics no eren capaços de posar-se d’acord.

A partir d’aquest moment es va obrir el gran debat: de quin color és realment el vestit? Per què no tothom el veu igual? Qui té raó?

Com a bons éssers humans som curiosos, i poca gent es va poder resistir a l’enigma.

Si estudiem el cas des d’un punt de vista científic, trobem algunes explicacions que ens poden ajudar a sortir del dubte.

La resposta la trobem en les il·lusions òptiques: l’entorn de l’objecte en qüestió influeix directament en la percepció del color que tenim d’aquest. Així doncs, depenent de la il·luminació de la sala, del contrast, de la orientació de la pantalla… podem percebre un objecte de colors diferents.

Tot i així, us podeu continuar preguntant per què aquest vestit es percep diferent entre dos persones que estan mirant la mateixa pantalla, a la mateixa sala i amb la mateixa quantitat de llum. Doncs bé, la resposta a aquesta pregunta està en què cada cervell interpreta d’una manera diferent el context d’una situació. El cervell filtra intuïtivament el fons i la llum de la imatge per poder veure el color del vestit. Aquesta imatge però té una tonalitat blavosa i el fons d’aquesta tampoc és d’un color ben definit. Aquesta combinació provoca al cervell una confusió que fa que depenent de com percebis el fons, vegis el vestit d’una manera o d’una altra.

Així doncs, sí ets dels que veu el vestit blau i negre, vol dir que el teu cervell ha interpretat que el fons de la imatge és d’una tonalitat clara. Per altre banda, si el teu cervell percep el fons fosc, la part blava del vestit es converteix en blanca i la part negre en daurada.

Si la resposta que busqueu és, de quin color és verdaderament el vestit, podem afirmar-vos que sí ets dels que el veies blau i negre no anaves mal encaminat. El vestit original, dissenyat per Rowan és completament negre i blau.

Us deixem un vídeo on la dissenyadora parla de l’impacte del vestit i del seu disseny original.

Un cop resolts l’enigma del vestit, us deixem algunes altres il·lusions òptiques relacionades amb aquest, que potser també us faran ballar el cap..

Les figures són del mateix color en les dues imatges.

Si tapes la franja on es trobem les dos cares veuràs que són exactament del mateix color.

Els quadrats A i B són del mateix color.

Explicació d’algunes il·lusions òptiques més famoses:

Clàudia Coll

Un casc d'electroestimulació ens permetrà aprendre més ràpid

Diseñan un ”gorro inteligente” para aprender más rápido

  • Un grupo de investigadores ha diseñado un dispositivo capaz de potenciar el aprendizaje
  • Este no es otro que un gorro inteligente capaz de electro estimular el cerebro
  • Las aplicaciones de este dispositivo todavía no están claras más allá de conocer mejor nuestro cerebro

Alt1040, 

Un grupo de psicólogos ha diseñado un proceso de electro estimulación capaz de mejorar nuestras capacidades cognitivas. Esto quiere decir que gracias a su “gorro inteligente” podemos pensar “mejor” y equivocarnos menos, según muestra el estudio que han realizado. Pero además este dispositivo bien podría ayudar con algunas enfermedades.

Que somos fundamentalmente lo que nuestro cerebro quiere que seamos no es un secreto para nadie. Es más, que nuestro cerebro es en realidad un conjunto muy especializado de circuitos y señales eléctricas tampoco es algo que desconozcamos. Pero lo que ha conseguido este grupo de psicólogos es bastante interesante. Su gorro inteligente permite electro estimular nuestro cerebro para, con solo 20 minutos, conseguir 5 horas de “aprendizaje acelerado”, como dicen ellos. Antes de empezar a encargar todos nuestro propio gorro inteligente, paremos un momento y veamos en qué consiste.

¿Cómo funciona el gorro inteligente?

Básicamente este gorro inteligente es una cubierta con electrodos capaces de electro estimular, a través de nuestro cráneo, el cerebro. Hasta aquí todo normal ya que la técnica de estimulación directa transcraneal no invasiva es una técnica bien conocida y utilizada en todo el mundo. Lo interesante es saber cómo funciona el flujo eléctrico de nuestro cerebro y como usar eso en nuestro provecho. El truco está en la corteza medial-frontal del cerebro.

Según observaron los investigadores, esta parte del cerebro realiza una serie de acciones cuando nos equivocamos en nuestras respuestas, produciendo cierto voltaje, es decir, una señal eléctrica concreta al cometer un error. Usando este conocimiento y realizando varias pruebas los científicos trataron de “controlar” el sistema administrando corrientes a través del gorro inteligente para maximizar el aprendizaje y minimizar las respuestas negativas que impiden que adquiramos nueva información.

Y parece que lo han conseguido con bastante éxito ya que según muestra el estudio su gorro inteligente es capaz de potenciar el aprendizaje eliminando los errores y optimizando nuestra capacidad cognitiva a la hora de pensar en nuevos problemas. Como de costumbre, este es un trabajo que requiere de confirmación por parte de otros equipos científicos, pero resulta muy prometedor y más propio de una película de ciencia ficción.

(…)

Llegir l’article sencer