Imaginem que tu i la teva banda d’smooth jazz heu compost i gravat vuit temes amb els que heu donat forma a un àlbum d’èxit comercial moderat. Imaginem que una llarga llista d’intermediaris es mengen la major part del pastís, deixant-vos a vosaltres, els autors, amb uns beneficis que tot just arriben al 5% del total. Imaginem que els vostres temes surfegen lliures pels servidors P2P (peer to peer) i que no podeu fer res per a evitar-ho. Imaginem que per cada reproducció en Spotify vosaltres, amb sort, rebeu un cèntim d’euro, mentre que per cada reproducció a YouTube… bé, es possible que no rebeu res. Imaginem que, amb el temps, la vostra música es fa més i més popular, però cada vegada guanyeu menys i menys i que el vostre creixement no es reflecteix en una generació justa d’ingressos. Imaginem, per acabar, intentar fer carrera professional al món de la música amb aquest paisatge; poder viure de la vostra feina.

La gran majoria de músics no han de fer cap exercici d’imaginació. Aquesta és la seva realitat. La satisfacció d’arribar a més públic no es reflecteix en la seva salut financera.

No obstant això, es possible que aquesta situació pugui canviar en uns anys. Per a molts experts la solució té un nom i és blockchain. Així ho creu l’Albert Castellana, llicenciat en enginyeria informàtica per la Universitat Politècnica de Catalunya i membre del consell de la NEM Foundation, qui el passat 29 de setembre, i dins dels esmorzars Label Lab que organitzen APECAT i el Servei de Desenvolupament Empresarial de l’ICEC,  va parlar de La tecnologia de cadena de blocs (blockchain) en el negoci de la música, on va exposar que aquesta nova tecnologia pot ser la clau per millorar la competitivitat de la indústria de continguts audiovisuals i musicals, així com una bona eina per donar una solució a la gestió dels drets d’autor.

Però que és exactament blockchain? Definir amb precisió totes les seves possibilitats s’escapa molt de les pretensions (i capacitats) d’aquest post, però resumint-ho molt, podem dir que blockchain permet als ordinadors (i a les persones) connectar-se entre elles fent servir tecnologia peer to peer, és a dir: sense intermediaris com els bancs, les plataformes de crowdfunding o Paypal. Es tracta d’una nova arquitectura d’internet que abandona l’actual sistema centralitzat de supernodes per un altre on tots els ordinadors tenen la mateixa informació. Els experts fan servir la metàfora del full d’Excel o del llibre comptable: una gegantina base de dades compartida per tothom, transparent i que no permet esborrar o modificar les dades que s’afegeixin. A més, la informació desada a blockchain pot ser compartida, però no copiada, a diferència d’ara. La clau, llavors, és: si tothom té la mateixa informació i si tothom pot veure-la, la informació es fiable, tot el sistema n’és testimoni.

És possible que cada vegada que hagis escoltat la paraula “blockchain” hagis escoltat també el terme “bitcoin”. El debat sobre aquesta nova tecnologia s’està centrant en les possibilitats de fer transaccions econòmiques més segures directament entre persones, però el cert és que es pot fer servir en qualsevol intercanvi que requereixi d’una verificació de dades, com els drets d’autor d’una propietat intel·lectual.

Les possibilitats del blockchain per assolir un repartiment de beneficis més justos dins de la indústria musical no han passat desapercebudes per aquelles figures més sensibilitzades amb les desigualtats del sector. Imogen Heap, autora, productora i fundadora de Mycelia, deia en un article a la Harvard Bussines Review: “Un dels majors problemes que té la indústria és que no existeix un registre global verificat dels músics i el seu treball creatiu (…). Això s’ha convertit en una qüestió complicada, com evidencien les demandes per 150 milions de dòlars contre Spotify. La cooperació inter-organizativa que ofereix al sector financer/tecnològic (…) ajudaria a organitzar la immensa quantitat de nova música que es penja cada dia. Els músics poden utilitzar com a base aquest registre per penjar els seus treballs i metadades directament via perfils verificats pel blockchain”.

La Mycelia Foundation de Heap és un del primers intents de fer servir aquesta eina. Qualsevol músic pot aprofitar aquesta plataforma per penjar les seves gravacions. Un sistema de contractes intel·ligents permet distribuir com es vulgui els pagaments en criptomonedes entre totes les persones implicades en la composició o la interpretació. Des del productor fins a l’últim saxofonista. Una persona prem el botó de play a una cançó, un show radiofònic l’emet, una empresa internacional de l’automòbil la fa servir com jingle a un anunci de televisió… i de manera automàtica aquesta acció posa en moviment una cadena d’acords (recordem: bases de dades compartides per tothom, informació verificable, una única unitat d’informació) que fracciona els royalties entre aquells que tenen els drets. Fora els intermediaris.

Heap, en definitiva, veu aquesta eina com una oportunitat no només per acabar amb les males praxis a la indústria discogràfica, sinó també per evitar els actuals riscos de la pirateria.

Mycela, no obstant això, no és l’única empresa amb voluntat de posar el blockchain al servei dels creadors musicals. El 2016, Benji Rogers posava en marxa Dot Blockchain Media, una idea que li va assaltar al mig de la dutxa: un nou estàndard per a la música digital que substituís el mp3 o l’AAC, formats on és senzill esborrar qualsevol metadada que s’hi hagi afegit pels autors. La premissa de Rogers és la següent: “Un baixista toca en una cançó que és samplejada 600 vegades i després és reproduïda a una plataforma que hi guanya diners. Com poden arribar aquests diners al baixista?” El .bc (així va dir-li) és un format que porta sempre tota la informació de copyright. Per a Rogers, aquesta és la millor manera de resoldre el problema de com seguir el rastre dels drets d’autor d’una peça musical concreta a través d’internet.

Per descomptat, aquesta empresa no està desproveïda de reptes. El més evident és el de transferir milions i milions de cançons al nou format, el que implica afegir-hi amb exactitud les dades d’autoria, i decidir qui és l’encarregat de fer-ho, la qual cosa no és, precisament, una complicació menor, com el crític cultural David Gerard adverteix en el seu assaig Attack of the 500 Foot Blockchain – Bitcoin, Blockchain, Etherum & Smart Contracts. Gerard no és tan optimista amb el futur plantejat als creadors pels fans de blockchain: qui s’encarregarà de pagar els recursos informàtics necessaris per fer servir tots els contractes intel·ligents? Quines són les estratègies de defensa contra atacs informàtics? Si un músic recupera els seus drets d’autoria sobre una cançó després d’un litigi amb una major, com farà l’immutable blockchain per reconèixer el canvi?

Sigui com sigui, es innegable que hi ha mecanismes que s’han posat en marxa i, si hem de fer cas a Castellana, es mouen molt ràpid. És molt possible que d’aquí a només cinc anys ni l’internet ni la indústria musical que coneixem ara existeixin. Haurem d’esperar, això sí, per a veure quina nova forma prenen.

Si voleu més informació sobre el tema de blockchain i música podeu llegir aquests articles de Benji Rogers i veure aquest vídeo de la xerrada sobre Blockchain for artists, labels and fans que va tenir lloc a la darrera edició de Sonar+D.

Pablo Algaba