Classics Reloaded: revisitar els clàssics

Un altre febrer tornem a portar-vos el tradicional Classics Reloaded, on us mostrem com les grans obres d’art del passat són una contínua font d’inspiració per als artistes actuals. Les reinterpretacions són variades, des de simples i bells homenatges als grans artistes a punyents crítiques a la realitat de la nostra societat a nivell ètic, tecnològic o polític. Els clàssics un cop més interpreten el nostre present i el nostre futur!

La cantant xinesa Jane Zhang es converteix en la protagonista dels móns representats en les obres mestres d’alguns dels artistes més coneguts del cànon occidental. A través d’espectaculars efectes visuals 3D, les icòniques obres de Hopper, Van Gogh, Vermeer, Seurat, Munch, Dalí, Escher o Dalí prenen vida en el videoclip del seu tema Dust My Shoulders Off.

La campanya Primavera / Estiu 2018 de la marca de luxe Gucci va viatjar a través del temps per desenvolupar un projecte que barreja referències antigues i futuristes. Una campanya publicitària poc convencional on Gucci va col·laborar amb l’artista i il·lustrador barceloní Ignasi Monreal, que va crear una sèrie de pintures i murals inspirats en obres d’art clàssiques, com ara el Jardí de les Delícies del Bosch o l’Ofèlia de Millais, on apareixien els dissenys de la col·lecció creats pel dissenyador Alessandro Michele. El podeu veure en aquest vídeo mostrant  de manera ben immersiva la campanya #GucciHallucination.

Read More »

Sónar + D 2018: Destaquem…

El dia 13 de juny comença la 25ª edició del festival Sónar. Cada any ens fixem en la programació de Sónar+D, la part del festival que focalitza en la innovació tecnològica i la creativitat.

Cada any ens agrada fer un recull amb les propostes relacionades amb el món de la cultura digital. Aquesta vegada us les hem separat en quatre grans blocs: arts visuals, audiovisual, arts escèniques i videojocs.Read More »

10 notícies que no et pots perdre el maig

Hem recollit les notícies i els articles que no us podeu perdre aquest mes d’abril. Poseu-vos al dia en 2 minuts!

1⃣▶ Hi ha diversos motius per desaparèixer d’internet. Alguns són més senzills, com una relliscada en un moment donat. D’altres són més foscos. Sigui com sigui, és possible però complicat. El concepte de privacitat està canviant, i depenent de la generació aquesta mirada sobre què del que fem és públic i que no va mutant. Esborrar tota la nostra vida de la xarxa és francament complex perquè molt del que fem comporta una empremta digital. Google coneix molt de nosaltres: edat, sexe, aficions, carrera, interessos, estat de les relacions, tots els vídeos de YouTube que hem vist, totes les imatges que hem buscat, si estem deprimits o no i, possiblement, fins i tot els motius de la depressió que encara no tenim. Algunes empreses s’estan especialitzant en esborrar la nostra informació de la xarxa. Podeu conèixer una interessant història sobre aquest tema en aquest enllaç de The Guardian, o a eldiario.es en la seva traducció al castellà.

2⃣▶Arran del Dia Internacional dels Museus, el Museu Thyssen-Bornemisza de Madrid ha ofert als visitants una experiència en realitat virtual que permet entrar dins de tres de les obres que formen part de l’exposició permanent del museu. Això forma part del projecte “Entrar en la pintura”, que ja va començar l’any passat, on els visitants podien “entrar” dins els quadres i fer-se fotos com si fossin un més dels personatges. Enguany l’experiència immersiva permet apreciar els detalls de la Nova York que va inspirar a Mondrian, els prats d’Auvers plasmats per Van Gogh, o submergir-se entre les flors i jugar amb els insectes d’una natura morta.

Read More »

3 exposicions que no et pots perdre aquest estiu: Brian Eno, David Bowie, Björk

Aquest estiu a Barcelona han coincidit tres exposicions d’aquelles imperdibles que acabaran formant part de la nova memòria per anys. Una demostració de capacitat de convocatòria de talent i de posar d’acord artistes i equipaments internacionals. I totes amb la complicitat de Sonar.

Us les expliquem perquè no us en perdeu cap de les tres!!!!

Björk Digital

 

Lloc: CCCB

Dates: fins el 24 de setembre

Compra d’entrades (la visita es fa en grups de 25 persones, així que esrecomana comprar l’entrada anticipadament)

Björk Digital és un viatge emocional i personal per la música i l’univers creatiu de la icònica artista islandesa. Un entorn immersiu creat per la mateixa Björk que us submergirà en el particular univers musical i artístic de l’artista. Una experiència que combina performance, cinema, instal·lació, vídeo i interacció i inclou peces audiovisuals produïdes amb l’última tecnologia de realitat virtual.

El projecte ha estat creat per Björk en col·laboració amb creadors visuals com ara Michel Gondry, Spike Jonze, Alexander McQueen, Nick Knight, Stéphane Sednaoui, o els més recents Jesse Kanda, Andrew Thomas Huang, Warren du Prees o Nick Thornton Jones, entre d’altres.

La mostra arriba al CCCB després del seu pas per Tòquio, Sidney, Montreal, Reykjavík, Londres i Los Angeles.

David Bowie Is…

Lloc: Museu del Disseny

Dates: fins el 25 de setembre

Compra d’entrades

 

 

 

El Museu del Disseny de Barcelona acull l’exposició David Bowie Is. La mostra, una producció del Victoria and Albert Museum de Londres, ha rebut ja més d’un milió i mig de visitants a les 8 ciutats que ja l’han acollida fins ara: la capital anglesa, Berlín, Groningen,  Melbourne, París, Toronto, Chicago i Tòquio.

L’exposició se centra en la diversitat de l’obra de David Bowie, la varietat de les seves fonts d’inspiració i l’estreta interrelació entre multitud de disciplines i formes d’expressió. Aquesta mostra reuneix més de 300 objectes, que inclouen vestits emblemàtics dels seus concerts i videoclips, fotografies, caràtules de discos, fragments de pel·lícules, actuacions en directe, escenes de participació en programes de televisió, lletres manuscrites, dissenys d’escenaris, esbossos, partitures, textos… que són una prova de l’evolució de les seves idees creatives.

A més, i per als amants de la tecnologia aplicada a les exposicions, gràcies als dispositius Sennheiser és possible visitar l’exposició mentre s’escolta la banda sonora que acompanya les obres exposades. Aquesta banda sonora es va modificant de forma automàtica, de tal manera que integra el material sonor i el fusiona amb el recorregut per l’exposició. Una manera espectacular de submergir-se en els mons sonors de Bowie.

Brian Eno:  Lightforms / Soundforms

 

Lloc: Arts Santa Mònica

Dates: fins l’1 d’octubre

Entrada gratuïta

 

Lightforms / Soundforms és l’exposició més completa duta a terme fins ara arreu del món sobre el treball de Brian Eno com a artista. Eno ha creat la peça New Space Music, una instal·lació musical concebuda específicament per ser vista i escoltada al claustre Max Cahner d’Arts Santa Mònica. La mostra inclou, a més, la instal·lació icònica 77 Million Paintings, una gran instal·lació audiovisual generativa: les imatges i els sons que la componen evolucionen de manera indefinida, d’acord amb un seguit de normes que tenen una certa dimensió estadística (de manera que els resultats no poden ser plenament previstos per l’artista) i que, atès el gran nombre de combinacions entre les formes, els colors i els sons resultants, es renova constantment. De fet, cada combinació de llum i so tardaria milions d’anys a repetir-se. Segons els càlculs d’Eno, la peça és capaç de produir al voltant de 77 milions d’imatges diferents, i d’aquí el seu títol.

Una altra peça destacada de la mostra són les Light Boxes, unes pintures de llum que evolucionen constantment. Se les pot considerar pintura en moviment, o de música visual.

 

Hi anireu? Esperem rebre els vostres comentaris!!!!

 

 

Marisol López

Algoritmes amb ànima de pintor: intel·ligència artificial i arts visuals

Podem arribar a veure artistes de bits i algoritmes?  La intel·ligència artificial també fa art!

Darrerament us estem parlant de com la intel·ligència artificial està col·laborant en la generació de peces d’art. Fa poc us vam posar el repte de determinar si el compositor d’algunes peces musicals era un ésser humà o una freda màquina i ens preguntàvem on quedava la sensibilitat, el sentiment, l’emoció… la humanitat.

Ara és el moment de màxim desenvolupament d’aquesta tecnologia i estem observant cada cop més aplicacions en realitats quotidianes d’aquests algoritmes intel·ligents. Però les seves capacitats en procés d’aprenentatge constants els permetrà arribar a ser capaços de crear per si mateixos una peça d’art autèntica? Podem considerar art real o veritable una peça creada per un algoritme? Indubtablement aquest és un tema a debatre per filòsofs i crítics d’art, però uns mostrem a continuació en quin punt del procés creatiu es troben les AI amb vocació d’artistes visuals.

The Next Rembrandt

Pot un ordinador arribar a pintar com el gran mestre de la pintura flamenca? L’equip darrera de The Next Rembrant, format per analistes de dades i desenvolupadors de la Universitat Tècnica de Delft en col·laboració amb Microsoft i els historiadors d’art de la galeria Mauritshuis de La Haya amb el suport de ING han donat lloc a la creació d’una obra totalment nova a partir de l’estudi acurat de l’estil, la tècnica, l’ús del color i les proporcions de les obres del pintor. A partir de l’anàlisi de més de 168.000 dades procedents dels rostres de 364 retrats de Rembrant i l’ús d’un algoritme de reconeixement de patrons facials es va crear un nou quadre imprès en 3D que imita a la perfecció la tècnica del pintor neerlandès.

Recognition

El projecte guanyador del 2016 IK Prize, el concurs d’innovació digital de la Tate Gallery, va consistir en el desenvolupament d’una aplicació d’AI que emparellava imatges de fotoperiodisterecog.jpgs amb les imatges de la pròpia col·lecció del museu. Recognition, creat pel centre de recerca en comunicació Fabrica de Treviso amb el suport de Microsoft, és un algoritme que va escanejar durant tres mesos 1.000 fotografies cada dia proporcionades per l’agència de periodisme Reuters, i les va comparar amb les més de 30.000 obres d’art de la col·lecció de la Tate fins a seleccionar l’obra que més s’assembla en funció de les similituds en cares, objectes, temes, context i composició. D’aquesta manera es pot observar el món a través de dues visions, la visió del passat present en les obres d’art de la Tate i la representació del món contemporani que observa Reuters.

recog2

Google Arts & Culture Experiments

Si aquestes connexions entre obres us han semblat interessants, podeu passar una bona estona explorant el paisatge interactiu en 3D creat per l’experiment del  Google Arts & Culture  T-NSE Map format per obres d’art que  estan disposades en funció a la seva similitud visual calculada per un algoritme computacional. Com més similars són més properes es mostren en el mapa. X Degrees of Separation també empra AI per  crear una cadena de connexions entre diferents obres d’èpoques o estils diferents que comparteixen alguna característica visual. Aquests dos experiments o altres com Tags obren un camí a explorar pels museus i col·leccions d’art per posar en valor o mostrar als nous públics digitals els seus fons, alhora que els proporciona una nova eina per treballar o analitzar aquests mateixos fons artístics. Una nova manera de mostrar l’art. Seran les AR els curators del futur?

AARON, el pioner

Durant més de 40 anys el programa Aaron ha anat generant obres d’art de manera autònoma. L’any 1973 el pintor i professor de la Universitat de Califòrnia a San Diego  Harold Cohen va crear un programa anomenat Aaron capaç d’elaborar quadres de tn_080605.1manera autònoma en un estil artístic que mai s’ha allunyat de l’abstracció de color que practicava el  seu creador i mestre Cohen. Amb el temps Aaron va anar aprenent a utilitzar el color i a pintar per si mateix les obres. Una de les qüestions sempre presents en l’obra de Cohen era si les peces generades per Aaron eren obres d’art i fins a quin punt el creador i l’algoritme eren responsables del procés de creació.

The Painting Fool

The Painting Fool és un programa informàtic creat pel professor de creativitat computacional de la Universitat Goldsmiths de Londres Simon Colton. El afghan4programa es defineix com un aspirant a pintor. El seu creador considera que una intel·ligència artificial artista hauria de produir obres de manera destra, comprensiva (que mostri sensibilitat enfront de les emocions) i imaginativa. Per exemple, el programa ha aprofundit en la identificació de sentiments amb The Emotionally Aware Painting Fool Project, pel qual va escanejar un article de The Guardian sobre la guerra de l’Afganistan, va extreure paraules clau com OTAN, tropes i britànic, va fer una cerca per trobar imatges relacionades amb aquestes paraules i les va ajuntar per fer una composició que reflectia el contingut i estat d’ànim de l’article del diari i que podeu veure aquí a l’esquerra.

Deep Dream

El juny de 2015 l’equip de recerca en AI Google Brain va presentar Deep Dream, un programari que utilitza algoritmes que es van entrenar analitzant milions d’imatges de forma aleatòria com a exemple, de manera que poc a poc varen anar aprenent a identificar objectes i varen permetre anar ajustant els paràmetres de la xarxa neuronal artificial. Un cop entrenada, es va demanar a la xarxa neuronal que modifiqués una imatge composta per diferents elements per realçar qualsevol semblança que detecti dins del soroll de la imatge amb objectes que pot reconèixer. Com a resultat d’aquest procés s’obté la creació de noves imatges surrealistes, psicodèliques i oníriques on unes onades o un cel blau poden acabar semblant ulls de gossos, amb els que sembla que té una certa fixació, estrelles de mar o una filera de formigues.

Sembla ben bé que les idees més esbojarrades que poguessin sortir de la imaginació delirant de El Bosco o Dalí es facin realitat i és que la AI és capaç de veure coses en una imatge que no hi són realment, però que li han recordat per semblança a altres imatges. Google va anomenar aquest nou estil creatiu com a Inceptionism, en referència a la pel·lícula protagonitzada per Leonardo di Caprio Inception (Orígen en català), que vol dir començament o naixement, on un home s’introdueix en els somnis d’altres persones.

image-dream-mapPodexpoeu pujar imatges a la web del Deep Dream Generator i obtenir el vostre propi tast d’origenisme.  Com és un codi obert varis artistes han creat obres basades en aquesta xarxa neuronal. Fa un any es va poder visitar una l’exposició/subasta Deep Dream: the art of neural networks a San Francisco amb 29 obres creades per artistes de Google i tot el món.

El nou projecte de Google és  Magenta, una intel·ligència artificial que cerca trobar resposta al que tots en preguntem: es pot utilitzar l’aprenentatge de les màquines per crear música i art interessant? Per ara les seves xarxes neuronals estan donant els seus primers fruits en experiències de creació musical, però esperem a veure quines seran les seves properes aportacions! Estiguem ben atents!

Reconeixement i imitació d’0bres d’art

Entre les aplicacions més investigades i desenvolupades a nivell comercial de la intel·ligència artificial hi trobem el reconeixement, la comparació i la selecció d’imatges.  Les xarxes neuronals es fan servir en molts llocs web per combinar fotos amb diferents estils de pintura, creant imatges inèdites i sovint visualment interessants.

Alguns experiments ens permeten observar el procés d’aprenentatge de les AI per identificar d’imatges. CaptionBot de Microsoft està aprenent a reconeixer el que es representa en les fotografies que els usuaris pengen, que poden votar el grau d’exactitud de la identificació amb una puntuació de 1 a 5 estrelles. Com tot sistema d’AI aprèn dels errors i ha anat augmentant la seva precisió amb el temps.

També podeu jugar amb la AI de Google amb l’experiment Quick, Draw!. El machine learning funciona amb una xarxa neural que reconeix les línies mestres que caracteritzen els dibuixos. Quan la màquina n’ha vist uns quants milers de dibuixos similars és possible detectar certs patrons i així determinar què és el que s’ha dibuixat.

No podem oblidar que bona part de l’art consisteix en imitar altres obres i molts artistes de carn i ossos es dediquen a simular l’estil d’artistes coneguts com ara Mondrian, Rothko o Pollock. Les màquines han arribat a treballar a aquest nivell d’imitació i estan produint art derivat en el que anomenariem “a la manera de”.

Les possibilitats de l’AI per imitar certs estils recognoscibles de pintors han permès la creació de populars aplicacions comercials a través d’apps que converteixen fotografies o vídeos dels usuaris en unes obres d’art a través de l’ús de filtres d’estil com ara la popular Prisma o DeepArt.

Aquestes aplicacions utilitzen un sistema de transferència d’estil on les imatges i vídeos són enviats a un centre de dades pel seu processament. Facebook vol anar més enllà i està investigant les possibilitats d’incorporar el deep learning a les seves utilitats de càmera per aplicar la transferència d’estils pictòrics directament, de manera que permeti la captura, anàlisis i processament de píxels en temps real en el mateix dispositiu mòbil.

La creativitat de les obres creades per les experiències d’IA que us hem mostrat estan basades en la imitació d’estils i la cerca de patrons estudiats a partir de la observació de milers i milers d’imatges. Podem considerar que això és una veritable acció artística i creativa? Qui és el veritable creador, el programador de l’algoritme o la xarxa neuronal?  Caldrà anar seguint l’evolució de l’aprenentatge d’aquestes xarxes per observar fins a quin punt aquests artistes 100% digitals poden crear obres d’art que arribin a emocionar i connectar amb els éssers humans que les observen. Qui sap si no està gaire lluny el dia en que podrem dir que realment existeix una entitat artificial amb ànima de pintor.

Imma Garcia

Gentrificació i crítica digital: dues perspectives des del barri de Poble-sec

Poble-sec està de moda. No per la cultura, sinó pels bars. Al barri on regnava el vodevil i el music-hall ara impera la cultura low-cost. Tot i així, no ha perdut la seva naturalesa artística i crítica amb la societat. La cultura digital i la reflexió sobre la nostra relació amb la tecnologia també hi són presents. Et portem dues propostes que hem pogut assaborir aquest cap de setmana al Poble-sec: There is no here here a la Sala Hiroshima i Instagram Project #1 a la galeria d’art Projekteria.

Fins al primer terç del segle XX, l’Eixample era el centre burgès de la ciutat mentre que el Paral·lel era el punt de trobada de les classes populars. Durant la primera dècada del segle XX, el Paral·lel es va convertir en una zona d’oci sobretot per a la classe obrera no només de Barcelona sinó de tota l’àrea metropolitana.

14-terrassa_del_cafe_espanolAmb l’aparició de la Llei de descans dominical (1904) les fàbriques van haver de donar temps d’oci als treballadors. Aquest temps de descans va ser el motor principal per desenvolupar un nou sector econòmic, un sector que basaria els seus beneficis en l’oci de les masses. D’aquesta manera, el Paral·lel va esdevenir un espai marcat per l’oci però també per la crítica social dels lerrouxistes, anticlericals o anarquistes.

L’auge del Paral·lel d’aquella època daurada va ser una primera onada de gentrificació del barri del Poble-Sec, en què gent d’arreu arribaria als cafès i el barri adoptaria vida nocturna, però també política i cultural.

A diferència d’aquesta primera onada, la segona, dèbil culturalment i sense cap esperit crític, va arribar fa pocs anys coincidint amb la immensa proliferació d’espais de la zona que han atret els amants del low-cost, ja sigui gent d’altres barris com turistes. Són molts els veïns els que estan disconformes amb la gestió i la massificació turística.

Gaston Core, director artístic de la Sala Hiroshima ens explica com es comença a notar la pujada del lloguer. Defensa que s’hi segueix fent vida de barri i que la gentrificació només afecta de manera negativa el carrer Blai. Ens parla del Seco, de l’Hotel Brummel, que són exponents de modernitat que s’han integrat perfectament amb la zona. Per una banda, creu que la gentrificació no serveix per apropar la cultura a la gent. De fet, no creu que hi hagi hagut una reinterpretació sobre l’edat d’or del Paral·lel, sinó que és una atracció per turistes. Afirma que el turisme que arriba a Poble-Sec està mal plantejat. No és cultural, és low-cost i aquests no s’apropen als espais culturals de la zona.

logo_portada_inici

 

 

La Sala Hiroshima està concebuda per integrar espectacles digitals. Tot el perímetre del terra està travessat per connexions d’àudio i vídeo. La sala compta amb un projector gegant per integrar tot tipus d’espectacles audiovisuals. La concepció de la Sala és oferir una programació contemporània a un públic general. De cara a aproximar-se a les generacions més joves, la cultura digital és la clau.

La gent té por a allò que creu que no entén. Per això, de vegades, hi ha cert rebuig cap a tot allò que és experimental. Però en canvi, afirma Gaston, que la música i el que és digital són mitjans molt directes. Els interessa treballar els llenguatges del cos però d’una manera més propera a la gent, que està absorbida per les noves tecnologies.

De fet, el primer espectacle de la sala, Notion: Dance Fiction. A lecture-performance va ser protagonitzat pel singapurès Choy Ka Fai que, mitjançant un software que tradueix freqüències digitals en electrodescàrregues ensenyava a la ballarina Sonia Gómez un nou llenguatge corporal.

There is no here here19-22/01/2017

Gisle Martens Meyer

Aquest cap de setmana, l’artista noruec Gisle Martens va fer de la Sala Hiroshima un plató. A través d’un croma, diverses càmeres, una pantalla gegant i un ordinador va ser capaç de fer una performance dintre d’un videoclip que estava editant en viu.

Més enllà de la complexitat tecnològica de la performance, tenim dues perspectives. La real, l’artista davant del croma i darrere un ordinador, i la virtual, l’artista oferint una visió fictícia i distorsionada. Tanmateix, acceptem la convenció bidimensional que ens proposa Gisle i apostem per fixar-nos en la gran pantalla, un univers editat i passat pels filtres que ha donat per bons l’artista.

Amb això ens demostra que som espectadors passius davant les pantalles. L’espectacle vol ser una crítica a la societat, una introspecció de la nostra manera de filtrar qui som i com ens relacionem amb les persones des que tenim vida digital. Sabem que tot allò que observem no és real però seguim aferrats als nostres smartphones i dispositius digitals.

 

 

A uns quants carrers de la Sala Hiroshima hi trobem un espai molt més petit però tant o més acollidor: la galeria d’art Projekteria. Allà hi trobem la Meritxell Àlvarez, la galerista, que amb un somriure ens explica la seva visió de la fotografia i la relació que té amb la cultura digital.

Ens fa reflexionar sobre el format de les obres que exposa. Hi ha una coexistència clara entre la fotografia digital i l’analògica. Defensa que, de cara a l’exposició d’una galeria, el format ha de ser palpable. No veu viable compartir i posar en venda les obres dels artistes en un arxiu. El fet que l’obra se situï sobre la paret crea una relació més directe amb nosaltres.

Si això li sumem el fet que estem acostumats a conviure amb la tecnologia, la sala i l’exposició actual es converteixen en el lloc ideal per conversar i opinar. La cultura digital forma part del nostre dia a dia, no tenim por ni de comentar ni de tocar, just el que pretén la María Callizo, l’artista que exposa actualment a la galeria, crear un punt de trobada per establir una conversa fora de la xarxa. En aquest cas, del que més vam tenir l’oportunitat de reflexionar va ser l’ús que donem i la relació que tenim amb les xarxes socials.

Tenim un vincle tan proper que, fins i tot, les xarxes ens poden educar el gust. Després de veure fotografies i fotografies potser ens comencem amb fixar més en l’enquadrament, amb l’exposició o el tractament del color. Potser hem integrat més judicis de valor que ens fan tenir un criteri propi per determinar si una fotografia és bona o no.

Davant de la pregunta de si les xarxes socials poden actuar com a enemic, tant la galerista com l’artista creuen que no. La María parteix que el fet que tota la fotografia ens explica alguna cosa. La tassa de cafè que hem pres aquest matí i que hem compartit amb els nostres followers, té un sentit, expressa alguna cosa. Potser per tu no vol dir res, però per qui l’ha penjat sí. Potser nosaltres percebem la simple idea d’una tassa la persona però qui l’ha fotografiat està dient quelcom, encara que sigui per si mateixa. Arribem a la conclusió que la cultura digital funciona com a llenguatge gràcies a la seva proximitat.

Instagram Project #103.12.2016 – 27.01.2017

María Callizo Monge

Durant dos anys María Callizo ha fotografiat el seu dia a dia. Ho ha fet de manera distorsionada utilitzant l’abstracció.

Fins ara, la natura de les seves fotografies habitava a Instagram fins que han estat esborrades de la xarxa social per situar-se a les parets de la galeria de Poble-Sec. Tal com hem dit, l’objectiu de l’exposició és que l’espectador s’apropi i que estableixi un diàleg entre si mateix, els altres espectadors i l’obra en si.

Davant de la fotografia podem trobar un mirall, una reinterpretació de nosaltres mateixos, d’allò que nosaltres volem veure. On nosaltres veiem clarament una figura, un altre en veurà una altra de totalment diferent. Som nosaltres qui donem sentit a l’obra. Us recomanem que durant una estona deixeu els vostres smartphones i feu una visita a la Projekteria. L’exposició acaba aquest divendres!

Com bé sabeu ens encanta poder veure les coses en 360º així que no volem deixar passar l’oportunitat de mostrar-vos d’aquesta altra manera la galeria.

Abans de marxar ens van fer un petit avanç: divendres 27 de 19:30 a 21:30, en motiu a la cloenda de l’exposició hi haurà una instal·lació lumínica. Només ens han dit que la sala, serà a les fosques. Us hi apunteu?

 

Marta Izquierdo