La relació entre les arts escèniques i la tecnologia ve de lluny i va evolucionant amb els avenços tecnològics, que obren tot de possibilitats insospitades i no explorades. Arran de la programació d’una versió de Turandot al Liceu on la tecnologia te un paper destacat, vam organitzar una sessió de treball entre empreses tecnològiques i professionals de les arts escèniques.
El 2018 ja vam organitzar una jornada sobre arts escèniques i tecnologia, on es va posar de manifest la relació que hi ha, projectes existents que han estat ideats amb la tecnologia des del primer moment, i també festivals i programadors que valoren aquesta presència tecnològica a escena. Enguany, i prenent com a excusa la impressionant i molt tecnològica posada en escena de la Turandot del 20è aniversari de la reinauguració del Liceu, i juntament amb Ctecno i el mateix teatre, vam poder conèixer algun dels projectes que poden possibilitar aquesta col·laboració. La sessió va nèixer amb la intenció de fer aflorar aquesta complicitat entre l’escena i la tecnologia, i afavorir el sorgiment de nous projectes potents i sorprenents entre aquests dos mons.Llegeix més »
El Festival TNT compleix aquest setembre 11 anys. Durant aquest temps s’ha convertit no només en una referència del panorama escènic català, sinó en un apuntament ineludible per als amants de les arts digitals i la tecnologia aplicada als llenguatges expressius. Des de que l’organització va fer pública la programació d’enguay, els membres de l’Àrea de Cultura Digital de l’ICEC no hem parat de revisar-la, subratllant dades i activitats i fent lloc a les nostres agendes. Hem pensat que, potser, us interessaria saber quines obres ens han cridat més l’atenció, i per això compartim avui amb vosaltres aquest itinerari digital pel TNT.
A més a més, l’ICEC, en col·laboració amb el Festival TNT , organitza el dijous 27, de 15:30 a 18:30, una sessió participativa per plantejar una reflexió i una actualització sobre les escenes híbrides i el paper que hi estan jugant les tecnologies aplicades en aquest àmbit. El lloc? El Teatre Alegría. L’objectiu? Generar reflexió i intercanviar informació, tant a creadors com a programadors, sobre l’estat de les escenes híbrides dins el panorama de les arts en viu, així com la vinculació i l’ús de la creació digital en aquest àmbit. Si vols més detalls del programa, del ponents o directament omplir el formulari d’inscripció, fes click en aquest enllaç. Llegeix més »
Les eines i les tecnologies digitals fa dècades que són presents en quasi totes les etapes de creació i difusió d’un espectacle en viu. Que passin a formar part també del mateix espectacle és un pas natural que alguns autors ja fa anys que exploren de manera intensa. Des de les pràctiques més radicals fins als espectacles de gran format o familiars, la revolució digital ha vingut per quedar-se.
Per parlar de tot això, el 22 de maig vam organitzar a L’Estruch – Fàbrica de creació de les arts en viu de Sabadell la jornada Arts Escèniques i Tecnologia, amb l’objectiu d’aportar reflexió, informació i eines, tant a creadors com a programadors, sobre la implicació de la tecnologia en les arts escèniques.
La jornada va ser organitzada per l’SDE, l’Àrea de les Arts Escèniques i l’Àrea de Cultura Digital de l’ICEC, a proposta de l’Associació Professional de Teatre per a Tots els Públics (TTP). Va consistir en diverses conferències i taules amb creadors, tecnòlegs i espais de programació, un mercat de projectes i un parell de tallers orientats a creadors i a programadors. A continuació us fem un petit resum dels principals temes que es varen tractar.
El dia 13 de juny comença la 25ª edició del festival Sónar. Cada any ens fixem en la programació de Sónar+D, la part del festival que focalitza en la innovació tecnològica i la creativitat.
Cada any ens agrada fer un recull amb les propostes relacionades amb el món de la cultura digital. Aquesta vegada us les hem separat en quatre grans blocs: arts visuals, audiovisual, arts escèniques i videojocs.Llegeix més »
Poble-sec està de moda. No per la cultura, sinó pels bars. Al barri on regnava el vodevil i el music-hall ara impera la cultura low-cost. Tot i així, no ha perdut la seva naturalesa artística i crítica amb la societat. La cultura digital i la reflexió sobre la nostra relació amb la tecnologia també hi són presents. Et portem dues propostes que hem pogut assaborir aquest cap de setmana al Poble-sec: There is no here here a la Sala Hiroshima i Instagram Project #1 a la galeria d’art Projekteria.
Fins al primer terç del segle XX, l’Eixample era el centre burgès de la ciutat mentre que el Paral·lel era el punt de trobada de les classes populars. Durant la primera dècada del segle XX, el Paral·lel es va convertir en una zona d’oci sobretot per a la classe obrera no només de Barcelona sinó de tota l’àrea metropolitana.
Amb l’aparició de la Llei de descans dominical (1904) les fàbriques van haver de donar temps d’oci als treballadors. Aquest temps de descans va ser el motor principal per desenvolupar un nou sector econòmic, un sector que basaria els seus beneficis en l’oci de les masses. D’aquesta manera, el Paral·lel va esdevenir un espai marcat per l’oci però també per la crítica social dels lerrouxistes, anticlericals o anarquistes.
L’auge del Paral·lel d’aquella època daurada va ser una primera onada de gentrificació del barri del Poble-Sec, en què gent d’arreu arribaria als cafès i el barri adoptaria vida nocturna, però també política i cultural.
A diferència d’aquesta primera onada, la segona, dèbil culturalment i sense cap esperit crític,va arribar fa pocs anys coincidint amb la immensa proliferació d’espais de la zona que han atret els amants del low-cost, ja sigui gent d’altres barris com turistes. Són molts els veïns els que estan disconformes amb la gestió i la massificació turística.
Gaston Core, director artístic de la Sala Hiroshima ens explica com es comença a notar la pujada del lloguer. Defensa que s’hi segueix fent vida de barri i que la gentrificació només afecta de manera negativa el carrer Blai. Ens parla del Seco, de l’Hotel Brummel, que són exponents de modernitat que s’han integrat perfectament amb la zona. Per una banda, creu que la gentrificació no serveix per apropar la cultura a la gent. De fet, no creu que hi hagi hagut una reinterpretació sobre l’edat d’or del Paral·lel, sinó que és una atracció per turistes. Afirma que el turisme que arriba a Poble-Sec està mal plantejat. No és cultural, és low-cost i aquests no s’apropen als espais culturals de la zona.
La Sala Hiroshima està concebuda per integrar espectacles digitals. Tot el perímetre del terra està travessat per connexions d’àudio i vídeo. La sala compta amb un projector gegant per integrar tot tipus d’espectacles audiovisuals. La concepció de la Sala és oferir una programació contemporània a un públic general. De cara a aproximar-se a les generacions més joves, la cultura digital és la clau.
La gent té por a allò que creu que no entén. Per això, de vegades, hi ha cert rebuig cap a tot allò que és experimental. Però en canvi, afirma Gaston, que la música i el que és digital són mitjans molt directes. Els interessa treballar els llenguatges del cos però d’una manera més propera a la gent, que està absorbida per les noves tecnologies.
De fet, el primer espectacle de la sala, Notion: Dance Fiction. A lecture-performance va ser protagonitzat pel singapurès Choy Ka Fai que, mitjançant un software que tradueix freqüències digitals en electrodescàrregues ensenyava a la ballarina Sonia Gómez un nou llenguatge corporal.
Aquest cap de setmana, l’artista noruec Gisle Martens va fer de la Sala Hiroshima un plató. A través d’un croma, diverses càmeres, una pantalla gegant i un ordinador va ser capaç de fer una performance dintre d’un videoclip que estava editant en viu.
Més enllà de la complexitat tecnològica de la performance, tenim dues perspectives. La real, l’artista davant del croma i darrere un ordinador, i la virtual, l’artista oferint una visió fictícia i distorsionada. Tanmateix, acceptem la convenció bidimensional que ens proposa Gisle i apostem per fixar-nos en la gran pantalla, un univers editat i passat pels filtres que ha donat per bons l’artista.
Amb això ens demostra que som espectadors passius davant les pantalles. L’espectacle vol ser una crítica a la societat, una introspecció de la nostra manera de filtrar qui som i com ens relacionem amb les persones des que tenim vida digital. Sabem que tot allò que observem no és real però seguim aferrats als nostres smartphones i dispositius digitals.
A uns quants carrers de la Sala Hiroshima hi trobem un espai molt més petit però tant o més acollidor: la galeria d’art Projekteria. Allà hi trobem la Meritxell Àlvarez, la galerista, que amb un somriure ens explica la seva visió de la fotografia i la relació que té amb la cultura digital.
Ens fa reflexionar sobre el format de les obres que exposa. Hi ha una coexistència clara entre la fotografia digital i l’analògica. Defensa que, de cara a l’exposició d’una galeria, el format ha de ser palpable. No veu viable compartir i posar en venda les obres dels artistes en un arxiu. El fet que l’obra se situï sobre la paret crea una relació més directe amb nosaltres.
Si això li sumem el fet que estem acostumats a conviure amb la tecnologia, la sala i l’exposició actual es converteixen en el lloc ideal per conversar i opinar. La cultura digital forma part del nostre dia a dia, no tenim por ni de comentar ni de tocar, just el que pretén la María Callizo, l’artista que exposa actualment a la galeria, crear un punt de trobada per establir una conversa fora de la xarxa. En aquest cas, del que més vam tenir l’oportunitat de reflexionar va ser l’ús que donem i la relació que tenim amb les xarxes socials.
Tenim un vincle tan proper que, fins i tot, les xarxes ens poden educar el gust. Després de veure fotografies i fotografies potser ens comencem amb fixar més en l’enquadrament, amb l’exposició o el tractament del color. Potser hem integrat més judicis de valor que ens fan tenir un criteri propi per determinar si una fotografia és bona o no.
Davant de la pregunta de si les xarxes socials poden actuar com a enemic, tant la galerista com l’artista creuen que no. La María parteix que el fet que tota la fotografia ens explica alguna cosa. La tassa de cafè que hem pres aquest matí i que hem compartit amb els nostres followers, té un sentit, expressa alguna cosa. Potser per tu no vol dir res, però per qui l’ha penjat sí. Potser nosaltres percebem la simple idea d’una tassa la persona però qui l’ha fotografiat està dient quelcom, encara que sigui per si mateixa. Arribem a la conclusió que la cultura digital funciona com a llenguatge gràcies a la seva proximitat.
Durant dos anys María Callizo ha fotografiat el seu dia a dia. Ho ha fet de manera distorsionada utilitzant l’abstracció.
Fins ara, la natura de les seves fotografies habitava a Instagram fins que han estat esborrades de la xarxa social per situar-se a les parets de la galeria de Poble-Sec. Tal com hem dit, l’objectiu de l’exposició és que l’espectador s’apropi i que estableixi un diàleg entre si mateix, els altres espectadors i l’obra en si.
Davant de la fotografia podem trobar un mirall, una reinterpretació de nosaltres mateixos, d’allò que nosaltres volem veure. On nosaltres veiem clarament una figura, un altre en veurà una altra de totalment diferent. Som nosaltres qui donem sentit a l’obra. Us recomanem que durant una estona deixeu els vostres smartphones i feu una visita a la Projekteria. L’exposició acaba aquest divendres!
Abans de marxar ens van fer un petit avanç: divendres27 de 19:30 a 21:30, en motiu a la cloenda de l’exposició hi haurà una instal·lació lumínica. Només ens han dit que la sala, serà a les fosques. Us hi apunteu?
La cartellera teatral de Barcelona ens porta les properes setmanes la possibilitat de veure dues obres que s’inspiren en l’efecte de les xarxes socials i la web 2.0. I recuperem dues més que ara són de gira.
La societat digital es caracteritza per haver canviat les nostres relacions socials i la nostra inversió en temps lliure. Amb les xarxes socials ens relacionem amb aquells amb els que vam perdre tracte, mantenim amistats, ens posem al dia de la vida dels altres, coneixem gent nova, lliguem i busquem relacions amoroses, expressem obertament les nostres emocions, pensaments i crítiques, i fins i tot trobem feina. No obstant això, les xarxes socials desperten un debat al voltant de la privacitat, la sobreexposició de les nostres vides i imatge, els riscos d’aquestes noves relacions i l’addicció a estar interconnectats amb centenars d’amics, així com obren la porta a l’assetjament i l’engany virtual.
Evidentment, un ventall de temes perfectes per a que els dramaturgs els portin sobre un escenari. Vàries companyies catalanes han estat treballant els últims mesos per acostar-nos a les relacions creades a través de les xarxes socials. Us parlem de les seves propostes a continuació.
Pretty
Pretty, l’adaptació de l’obra de Neil Labute Reasons to be pretty estarà en cartell a La Villaroel fins el 12 de juny. Aquesta producció de Sixto Paz, responsables d’obres d’èxit com Pulmons o L’Efecte, està dirigida per Marilia Samper i protagonitzada per Joan Carreras, Sara Espígul, Mariona Ribas i Pau Roca.
Pretty és una comèdia moderna sobre la tirania de la bellesa. A través de la relació de dues parelles, l’espectacle analitza l’obsessió de la societat per l’aparença física, qui és qui en realitat, Tinder, la bellesa o les relacions digitals. La companyia vol que l’espectador reflexioni en primera persona sobre com ens afecta el que pensen els altres de la nostra aparença física, en un temps en què es lliga per internet i on el físic és el més important. Per a fer-ho, han creat dos passadissos diferents per entrar al teatre de La Villarroel: el passadís dels guapos i el passadís dels normals. Així es vol aconseguir que quan l’espectador segui tingui una predisposició prèvia i vegi l’obra de manera diferent.
Per a promocionar l’obra la companyia ha creat els perfils dels quatre protagonistes de l’obra a l’app de cites Tinder, amb els quals es pot xatejar, interactuar i aconseguir entrades i descomptes per a la funció.
GRINDER: El musical
El proper 2 de juny s’estrenarà a l’Eixample Teatre GRINDER: El musical de la Companyia RetorCía Teatre, amb direcció de Davo Marín i protagonitzar per Alberto Espinosa, David Teixidó, Àlex Marteen, Oscar Domínguez i Joan Vall. Una combinació de teatre musical i cabaret que ens acosta al món de l’app de contactes Grinder en forma d’esbojarrada comèdia. Grinder és una aplicació geosocial destinada al públic gay que permet als usuaris localitzar i comunicar-se amb altres homosexuals que es trobin a prop seu i està considerada la major xarxa social per la comunitat gay.
iMe
L’smartcomedy iMe de la companyia Dara va fer temporada fa uns mesos al Teatre Tantarantana i ha girat per Catalunya. El proper mes de juny faran temporada al Teatre Luchana de Madrid i el 20 de maig actuaran a Palamós. En una futura societat hipotètica on la gent només es comunica a través de les xarxes socials, una caiguda dels servidors forçarà que els protagonistes hagin d’aixecar la mirada. Aquesta societat on l’única comunicació existent és virtual pateix de cop aquesta brusca apagada tecnològica. Amb el pas de les hores, la inestabilitat, els dubtes, la por i les emocions descobertes faran viure als personatges situacions inimaginables en la seva anterior rutina virtual.
Aquesta comèdia se’n riu de la necessitat que tenim d’explicar a tothom què fem i de que malgrat la gran exposició que fem de la nostra vida estem alhora parapetats darrera els dispositius electrònics. L’obra escrita i dirigida per Roc Esquius planteja una interessant reflexió sobre l’ús de les xarxes i explora les incongruències al voltant de com emprem i gestionem la xarxa 2.0.
#Like_Unfollow
#Like_Unfollow és l’última obra de Gerd Guix i la Cia.TeDEBAT després de l’èxit de Ricard de 3r i tracta sobre l’ús i mal ús que fan els adolescents de les xarxes i les greus conseqüències que pot ocasionar, sobretot, en els usuaris més joves, els més vulnerables, preses fàcils dels depredadors cibernètics. Presentada a La Mostra d’Igualada, fira de Teatre Infantil i Juvenil i produïda per la Fundació AC Granollers, s’està representant amb èxit en molts instituts de secundària de Catalunya.
En Bernat, antic alumne d’un institut, és convidat a parlar dels seus còmics i de com, en penjar-ne un a l’Instagram, li surt feina a l’altra punta del món. La xerrada flueix fins que una mà s’alça entre el públic: és la Sílvia, una antiga amiga que explica que el noi sempre ha tingut interès per les xarxes socials, però no sempre amb finalitats creatives. L’obra dóna peu a parlar de les xarxes socials que tenim a l’abast i de les conseqüències de les nostres accions, que no sempre podem controlar.
Amb l’aparició de la Llei de descans dominical (1904) les fàbriques van haver de donar temps d’oci als treballadors. Aquest temps de descans va ser el motor principal per desenvolupar un nou sector econòmic, un sector que basaria els seus beneficis en l’oci de les masses. D’aquesta manera, el Paral·lel va esdevenir un espai marcat per l’oci però també per la crítica social dels lerrouxistes, anticlericals o anarquistes.
L’auge del Paral·lel d’aquella època daurada va ser una primera onada de gentrificació del barri del Poble-Sec, en què gent d’arreu arribaria als cafès i el barri adoptaria vida nocturna, però també política i cultural.
La 
Durant dos anys 
Pretty, l’adaptació de l’obra de Neil Labute Reasons to be pretty estarà 
de juny s’estrenarà a l’Eixample Teatre 
ntarantana i ha girat per Catalunya. El proper mes de juny faran temporada al Teatre Luchana de Madrid i el 20 de maig actuaran a Palamós. En una futura societat hipotètica on la gent només es comunica a través de les xarxes socials, una caiguda dels servidors forçarà que els protagonistes hagin d’aixecar la mirada. Aquesta societat on l’única comunicació existent és virtual pateix de cop aquesta brusca apagada tecnològica. Amb el pas de les hores, la inestabilitat, els dubtes, la por i les emocions descobertes faran viure als personatges situacions inimaginables en la seva anterior rutina virtual.
En Bernat, antic alumne d’un institut, és convidat a parlar dels seus còmics i de com, en penjar-ne un a l’Instagram, li surt feina a l’altra punta del món. La xerrada flueix fins que una mà s’alça entre el públic: és la Sílvia, una antiga amiga que explica que el noi sempre ha tingut interès per les xarxes socials, però no sempre amb finalitats creatives. L’obra dóna peu a parlar de les xarxes socials que tenim a l’abast i de les conseqüències de les nostres accions, que no sempre podem controlar.