Carlota Broggi

Va estudiar Història de l’Art i Museologia al Louvre, però molt aviat va començar el seu lligam amb el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, el seu niu professional, on treballa com a responsable d’Itineràncies i Coproduccions. La tecnologia i, darrerament, la intel·ligència artificial, que són els eixos d’aquesta conversa,  han fet evolucionar la organització i les dinàmiques de les exposicions artístiques. 

Vaig estudiar història de l’art, però de seguida em va interessar la idea de com exposar la cultura i de com exposar tot tipus de materials diversos que no només són art. Sempre m’ha agradat veure  museus i anava cada diumenge amb els meus pares al Museu RocaMora, especialitzat en indumentària antiga. M’interessava com explicar una història a través d’un relat museogràfic i, per tant, de seguida vaig anar al Museu del Louvre, quan fèiem museologia, i allà vaig reflexionar molt sobre què vol dir una exposició. I de seguida, als anys 90, vaig tornar a Barcelona, quan estaven obrint molts centres; des de la transició fins aquell moment hi ha el boom de la construcció de nous equipaments: sorgeix al CCCB, el MACBA al cap d’un any, i tots els equipaments que ara coneixem que han anat apareixent al llarg d’aquests 30 anys. Aleshores, vaig començar a fer pràctiques aquí. Es pot dir que professionalment vaig néixer gairebé al CCCB. Per tant, li dec molt a aquesta casa i he anat canviant de la mateixa manera que ho ha fet la institució, que ha anat evolucionant el model de què és una exposició, de què és una itinerància i també com és un  professional de l’art o de la cultura en el context barceloní, una figura que també ha sofert canvis.

Doncs jo penso que abans les exposicions eren com les classes de les universitats, que hi havia un prescriptor, com un comissari al museu, que explicava una història i que tots els altres escoltaven el que es transmetia d’una generació a l’altra. D’alguna manera, el museu o el centre d’art eren hereus d’aquest museu nacional que es va crear al segle XIX i tenien molts tics d’aquest model. Penso que les crisi del 2008 i de la voluntat de la ciutadania de participació democràtica es noten d’alguna manera en les institucions, i cada vegada les veus que parlen des de les institucions són més corals. La prova és que ara ja no és habitual que hi hagi un comissari, sinó que hi ha un equip comissarial, amb una voluntat de treballar en xarxa en tots els projectes, i és una xarxa interdisciplinar. Abans el coordinador acompanyava el comissari, que era aquesta veu prescriptora, i ara el coordinador lidera un equip cada vegada més gran de professionals que opinen i que treballen sobre un mateix tema.

Jo em dedico a les itineràncies i les coproduccions, i això vol dir que els projectes ja no es fan d’una manera autònoma en la que cada institució treballa un projecte diferent, sinó que hi ha una voluntat de compartir la creació amb altres institucions, ja siguin nacionals o internacionals. Hi ha una voluntat de crear en xarxa per a què, per exemple, la veu que fas o que crees en una exposició narrativa no sigui només per a un públic barceloní, sinó que també pugui créixer i anar a altres llocs d’Europa o del territori. Això passa perquè, quan una exposició és un espai de trobada, és interessant que sigui d’aquí, de Barcelona, però també que tingui vincles per fer d’altaveu i per fer de finestra cap a altres realitats culturals del món que ens envolta, que no són forçosament de Barcelona. Per tant, la meva feina és treballar en coproducció amb altres institucions i fer que els projectes viatgin. De vegades viatgen de fora cap a Barcelona i d’altres fan el camí invers.

Les eXposicioNs s’adapten,
DepeNeNt Del Lloc oN s’eXposeN?

Hi ha un equip de direcció que el que fa és pensar quins temes vol abordar i quina és la línia de programació, i planteja un espai de reflexió per parlar dels grans temes que afecten la ciutadania i el món cultural. Per exemple, hi ha temes que ens interessen abordar al llarg d’aquests anys, com ara el canvi climàtic, les noves tecnologies, el cinema, etc. Però, efectivament, també hi ha iniciatives personals. Si hi ha un comissari que proposa un projecte i ens el presenta, aleshores la direcció valora si encaixa dintre de les línies de programació; o també pot ser que hi hagi una altra institució que estigui preparant un projecte sobre els oceans, o sobre els deserts, o sobre l’Amazònica, i ens proposi participar-hi. Llavors, la direcció, un cop més, és la que decideix si quadra amb la línia de pensament que estem duent a terme.

Jo soc una fervent defensora d’aquest treball en xarxa, que és la manera de no quedar-te empetitit. Una institució és els seus murs, el seu equip i el seu públic, però si tu només treballes amb això, sempre et repetiràs o faràs projectes que s’assemblen tant els uns amb els altres que aconseguiràs que deixin de tenir interès. En canvi, obrir-se a discussions amb altres professionals d’arreu fa que t’enriqueixis. De vegades representa molta més feina perquè, efectivament, és molt més ràpid i menys problemàtic treballar amb un equip petit que pots dominar, o en el que pots preveure perfectament què et trobaràs però, en canvi, és la manera en que no aprens. I treballant amb xarxes internacionals aprens unes metodologies de treball que t’obren a noves maneres d’entendre què vol dir una exposició, una obra d’art o una discussió cultural.

El CCCB té un gran problema i una gran sort. És un centre de pensament, no és un museu i, per tant, ens dediquem a pensar el nostre present, a reflexionar sobre què és el món i què és la cultura avui en dia. De vegades toquem projectes de literatura, de ciència, de cinema, d’art, però no formem part de cap xarxa estable. Som el que som, indomables, indisciplinats, i això fa que tinguem molts col·laboradors i una extensa xarxa d’amics; però no són sempre fidels, és a dir, ara tenim molt bona relació amb la Filmoteca francesa, però pel següent projecte que farem sobre la Amazònica hem de buscar una altra manera de treballar en un altre escenari. Això és una mica com el Guadiana: de vegades tens una intensitat molt forta amb uns col·laboradors i fins al cap d’uns anys no pots tornar-hi a treballar, i en ocasions els enyoro. Amb el Pompidou, per exemple, hem treballat un cop cada sis anys. Vam fer “Erice – Kiarostami. Correspondències” i després “Totes les cartes”. Ara estem fent un projecte de mediació junts. Tenim molt bona relació i hauríem de poder treballar d’una manera més regular.

UNA eXposicIó NeiX seMpRe D’UN eNcÀRRec?

Jo posaria dos exemples: una bona experiència va ser “Pasolini Roma“, un projecte que vam fer al 2013 amb la Cinémathèque Française de París, amb el Martin Gropius Bau de Berlín i amb el Palazzo delle Esposizioni de Roma. Vam guanyar un projecte europeu i vam crear una xarxa de treball molt bona. En aquest cas vam treballar molt des de l’inici tots junts i vam crear una manera única d’ensenyar l’exposició, i el projecte es va repetir en totes les seus on es va presentar. Un altre model diferent és el de “Quàntica“, que és un projecte que vam treballar amb el FACT de Liverpool, amb el Lieu Unique de Nantes i amb el IMAL de Brussel·les, i vam comptar amb l’ajut de l’Arts at CERN de Suïssa. I va ser especialment interessant perquè vam crear les peces amb els artistes conjuntament, però cadascun de nosaltres les va exposar d’una manera diferent. Em va agradar la idea que l’exposició era completament diferent en cada una de les coproduccions que vam fer; cap era igual que l’altra. Cadascuna aportava alguna cosa diferent en quant a metodologia de treball i també en quant a resultats.

La veritat és que ara mateix em costa de predir. És veritat que la intel·ligència artificial és una eina que ens afecta a tots en el nostre dia a dia, en les nostres relacions socials i en la manera d’entendre la ciència, l’art, la creació… i, per tant, també entenc que ens afectarà en la manera d’exposar. No sé què ens portarà, però totes les tecnologies poden ser utilitzades correcta o incorrectament, encara que no soc pessimista. Ara bé, el món digital ha fet un gran canvi respecte a les exposicions que Boris Groys, un teòric de la cultura, explica molt bé, especialment com els centres d’art estan cada cop més lligats al món exterior. Abans, el museu era una cosa immòbil, on els objectes estaven exposats per sempre. Actualment, al museu hi passen més coses; és a dir, el temps dins del museu s’ha d’aprofitar perquè ha d’estar lligat a aquest món exterior que també va molt ràpid gràcies a les tecnologies digitals.

Aquesta exposició ve del Barbican Center de Londres. El CCCB va creure que la IA és un tema cada vegada més interessant, i va voler adaptar la proposta al CCCB de la mà del Barcelona Supercomputing Centre (BSC). I d’aquesta manera vam crear un equip interdisciplinari amb un científic, el Jordi Torres del BSC, un comissari local que és el Lluís Nacenta, i amb els del Barbican, evidentment, perquè són els que van crear el cor del projecte. Vam adaptar l’exposició, que era molt anglòfona, a l’espai de Barcelona, i la vam acostar al públic català: vam incorporar més traduccions i vam donar veu als artistes i als científics d’aquí. M’agrada aquesta idea de pensar que l’exposició ha anat canviant; una exposició mai és una cosa morta, sinó que és sempre viva i va mutant. I hi ha moltes activitats pensades durant el projecte, com el Kosmopolis, en què hi ha hagut molta gent dels mons de la literatura i la intel·ligència artificial que han explicat com els ha impactat en la seva creació.

i qUiNes ALtRes AcTiViTATs pARAL·LeLes esTAN pReVisTes fiNs Al 17 De MARç?

Nosaltres l’anomenem internament la línia Beta, que és un projecte que treballa això: art, tecnologia i ciència. Va començar amb Big Bang Data i hem fet més de vuit exposicions des d’aleshores. I, curiosament, quan vam acollir aquesta exposició d’intel·ligència artificial, ens vam trobar que molts dels temes que abordem en el recorregut de l’exposició ja els havíem tractat; això m’agrada perquè, d’alguna manera, és una síntesi de molts altres projectes. El projecte de la intel·ligència artificial està dividit en quatre grans apartats: un es diu “El món de dades”, que parla sobre com ens enfrontem a la IA avui en dia i de com ens ha canviat la ciència en el nostre dia a dia; un altre es diu “La màquina de pensar”, que és la història de les màquines des dels anys cinquanta fins ara; el tercer apartat és “El somni de la IA”, que parla sobre les arrels de la intel·ligència artificial en la nostra cultura: l’alquímia, Ramon Llull, el sintoisme, etc.. I l’últim apartat és “En transformació permanent” que indaga sobre el futur.

L’eXpo “iA” RecuLL ToTA UNA iNVestiGAció que hA ANAt feNt Al cccB AL llARG De MoLTs ANys…

És veritat que, cada vegada més, el visitant no vol ser un visitant passiu. La gent no vol venir només a escoltar el que diuen els altres, sinó que vol interactuar en l’espai. Els agraden les peces immersives. Aquesta idea de caminar dins d’un espai, participar i formar part de la peça, cada vegada és mes important. A l’entrada de l’exposició hem vist “Future You”, aquesta instal·lació que et proposa ballar davant de la màquina i que situem allà per a què la gent entengui que és davant del diàleg entre la màquina i l’home. És a dir, no només ho has d’explicar amb un text i amb una peça d’un artista, sinó que el visitant ho entén d’una manera diferent si tu hi afegeixes una part interactiva.

Crec que és adonar-se que la intel·ligència artificial no és un somni d’ara mateix. Ens deien que no podríem fer una exposició d’una cosa que és canviant. Però les preguntes, els anhels i les pors hi són des de sempre en la història de la humanitat, com aquesta idea de crear un ser intel·ligent, que acompanyi la persona, la protegeixi i la faci ser millor. També ens fa por pensar en una entitat intel·ligent que esdevingui autònoma, perquè deixem de tenir el control. Per tant, jo crec que potser, pel públic, aquesta part és la més desconeguda i la que sorprèn més. A mi, el que m’impacta més és la part de les peces que hem creat amb l’Eduard Escoffet i la cantant Maria Arnal, que juguen amb veus sintètiques i amb la idea de la creació compartida entre el visitant i l’artista.

eN qUiNs AltRes pRojecTes iNNoVADoRs tReBAlleU ActUAlMeNT?