Set artistes digitals catalans que has de conèixer

La cultura digital és un calaix molt ampli, en què poden encaixar tota mena de creacions artístiques vinculades amb la societat digital o la tecnologia. Una etiqueta difosa, però que permet reconèixer un conjunt d’artistes nascuts o formats al Principat que han enlluernat públics de tot el món amb el seu pensament innovador. Alguns a través del codi, altres amb el llenguatge audiovisual o sonor, Catalunya ha estat pedrera d’uns talents que, a poc a poc, comencen a rebre a casa seva el reconeixement ja confirmat a l’estranger.

Albert Barqué-Duran mescla tecnologies desfasades i d’última generació per reflexionar
sobre la hibridació entre humans i algoritmes a ‘Slowly Fading Into Data’ | Cedida

Alba G. Corral és una de les pioneres de l’art digital a Catalunya. Nascuda a Madrid, on va estudiar Informàtica de gestió, la professional va mudar-se a Barcelona per treballar en una agència interactiva. Allà va començar a experimentar amb la programació interactiva, i després de fer un curs al centre Hangar, va confirmar el potencial creatiu del codi més enllà del desenvolupament web. “El Niu : Espai artístic ens va servir a mi i a diversos artistes visuals i músics com a lloc de trobada per començar a actuar”, rememora Corral. Després de més d’una dècada a Barcelona, va mudar-se a la Ràpita (Montsià), des d’on ha continuat treballant a escala internacional, a més a més d’incorporar-se a l’equip de programació del festival Eufònic de les Terres de l’Ebre.

La seva obra s’especialitza en la creació d’art visual generatiu a través de programari, unes peces que ha elaborat per tota mena d’actuacions i en col·laboració amb músics i artistes d’arreu. “El que preparo són comportaments a través del codi. Per exemple: tinc un presset que genera un sistema de partícules, però no és simplement una animació que es reprodueixi quan premo el play, sinó que li puc canviar la velocitat, el color, la mida, la força amb què s’atrauen… Tot això em permet jugar amb elles en directe”, explica. Malgrat que ha creat obres en solitari i peces expositives, les actuacions més habituals de Corral són concerts en col·laboració amb músics, siguin solistes o orquestres. “En una peça audiovisual així, en què la música i la imatge van juntes i tenen un diàleg, cal un equilibri i no pot haver-hi una jerarquia”, comenta la creadora. Una de les actuacions que Corral recorda amb més estima és la que va fer al Palau de la Música amb l’organista Juan de la Rubia i el pianista de jazz Marco Mezquida: “Era la primera vegada que en el Palau s’apostava per projecció visual en directe. Allà vaig sentir un reconeixement a l’art visual en altres disciplines que poden ser més clàssiques o conservadores. Es trencaven força esquemes, els artistes visuals no teníem per què estar només en un nínxol de música electrònica i festivals”.

L’obra d’Albert Barqué Duran és un diàleg constant entre l’expressió artística i la recerca acadèmica. Vinculat a les belles arts des de petit —en concret, a la pintura a l’oli—, el doctorat que va estudiar en ciències cognitives a la Universitat de Londres el va fer interessar-se per les interaccions humà-màquina en els processos artístics i creatius. “No puc entendre l’art sense la investigació. Qualsevol projecte que dugui a terme necessita tenir una base tremendament sòlida, que només aconsegueixo a través del mètode científic”, explica l’artista digital.

Aquest procés es palpa en les seves creacions, que encapsulen una àrdua recerca sobre el desenvolupament tecnològic dels algoritmes. La seva obra més recent, Slowly Fading Into Data, s’equipara al ritme frenètic de l’evolució de les noves intel·ligències artificials i s’atreveix a proposar una “hibridació gairebé total entre l’ésser humà, l’algoritme i les màquines”. En un acte performatiu que combina tecnologies retro i obsoletes amb tècniques logarítmiques innovadores, Barqué-Duran ha desenvolupat un videojoc, un àlbum de música, un curtmetratge i un xou en viu que reflexionen sobre el llindar que ens separa de la tecnologia. “Quan vaig fer l’actuació a Roma, em va venir una senyora en acabar i em va dir ‘ha sigut el millor enterrament de la meva vida’. Va entendre perfectament la definició del projecte”, recorda.

Un dels trets distintius del currículum artístic de Barqué-Duran és la notòria continuïtat temàtica i discursiva que comparteixen les seves obres. “Totes tenen un patró, una base en comú. Com que sempre tinc una pota dins del món acadèmic, em permet reduir la quantitat de projectes i fer-los amb comptagotes, amb reflexions de rerefons molt existencialistes que em permetin manipular la percepció a través de llenguatges artístics, sigui amb el so, la llum o visuals”. Aquestes obres han aconseguit despertar l’interès de festivals i museus internacionals com l’Other Skies de Boston, la Daejeon Biennale de Corea del Sud o el Ming Contemporary Art Museum de Shanghai. Amb tot, l’artista escombra cap a casa i destaca la seva participació al Sónar i al Sónar+D: “És espectacular el valor que té presentar els projectes aquí. És molt bèstia el que han aconseguit, perquè el prestigi que suposa exposa-hi a escala internacional és supersignificatiu”.

Les dades són la sang que flueix per les venes de Domestic Data Streamers, un col·lectiu polifacètic d’artistes i professionals tecnològics nascut ara fa 10 anys amb la voluntat de “lluitar contra la indiferència cap a les dades” que tenim com a societat. Arran de la creació d’un mural interactiu, The Mood Test, que van instal·lar a la plaça de les Tres Xemeneies de Barcelona, on demanaven a la gent del carrer si se sentien optimistes o pessimistes, van començar a cridar l’atenció de diversos agents del món de l’art digital. “Mai vam voler muntar un estudi, va sortir gairebé sense voler. Després d’aquesta vam fer una segona instal·lació, una tercera… Fins que quan portàvem nou o deu mesos, vam fer una conferència sobre la fisicalització de les dades a Londres i ens van convidar al New York Times”, rememora el cofundador i director de Domestic Data Streamers, Pau Garcia.

Aquesta exposició els va convertir en un estudi d’abast internacional, un fet que van aprofitar per desenvolupar dues línies de treball: una més experimental, en què investiguen sobre els límits del que anomenen “llenguatges de dades”, i una altra de disseny més comercial, amb clients com UNICEF, les Nacions Unides o World Food Program. “En aquest espai treballem moltíssim com a assessors per ensenyar la nostra visió de com les dades necessiten ser humanitzades. Les dades són molt importants per entendre el món, però no pots entendre el món només amb xifres”, rebla Garcia, qui va adonar-se que calia crear sistemes més materials per donar context a tota aquesta informació: “El 2013 començava la crisi dels refugiats, i cada dos per tres veies persones mortes al Mediterrani. Recordo veure-ho per la tele i que seguís la conversa. I aquesta indiferència és terrorífica”.

Per Domestic Data Streamers, la tecnologia és tant una eina com una temàtica sobre la qual reflexionar. “Les noves tecnologies tenen un component, que és que encara hi ha moltes coses que no entenem d’elles, i semblen gairebé màgia. A vegades treballem amb aquest efectisme per explicar històries i narratives, tot i que cada vegada intentem simplificar el màxim i fer que la tecnologia sigui més invisible”, exposa el cofundador. Aquest darrer punt es veu en obres com The World in a minute, una instal·lació que van exposar en l’edició d’enguany del Sónar+D en què representen a través de moviments d’objectes quotidians, com unes tisores o una tassa de cafè, estadístiques de la societat a escala global. Entre els seus últims treballs, Garcia destaca Synthetic Memories, una obra en què estan fent servir eines d’intel·ligència artificial generativa amb refugiats sirians per reconstruir memòries que s’han perdut, sigui per processos migratoris o per manca de documentació.

A Hamill Industries comparteixen amb Domestic Data Streamers la voluntat de “fer tangibles coses intangibles”. L’estudi dirigit per Pablo Barquín i Anna Diaz, nascut el 2016 per la curiositat de crear obres que anessin més enllà de les pantalles, experimenta amb el format audiovisual a través de tota mena de tècniques i formats. “Per nosaltres, la tangibilitat i l’estètica tenen a veure amb la cosa emocional. Posar una sèrie d’eines en contacte per generar interaccions que tenen un punt molt físic, gairebé palpable, que pot despertar-nos sentiments”, desvela la codirectora.

Aquest interès per visibilitzar les coses invisibles a l’ull humà és present des dels seus inicis. A Silhouettes, per exemple, construeixen unes figures lumíniques en 3D en temps real en un entorn preparat, un projecte en què la màquina que ho fa possible va ser dissenyada des de zero per l’equip. “Volem descobrir noves estètiques en l’ús de diferents eines de creació digital, relacionades moltes vegades amb la innovació”, comenta Diaz. “Trastegem, toquegem, cometem molts errors… Quan treballes eines fetes per una cosa en contextos diferents, el procés defineix com seran estèticament els resultats”. Una experimentació amb un toc molt emocional que els ha dut a participar en exhibicions com al Barbican i a l’exposició Future Shock al centre 180 Strand de Londres.

Dins del seu repertori trobem tota mena de creacions, però si hi ha un punt especialment diferencial de Hamill Industries, és el seu interès pel món vegetal: “Bevem molt de les ciències naturals, les ciències físiques, la química i els vessants de coneixement més científics. Ens encanta la física teòrica i tot el que té a veure amb l’astronomia, i això es reflecteix molt en el tipus de pràctiques i interessos que tenim”. Ho testimonien obres com Slow Violence, una peça audiovisual amb música de Nil Ciuró que vol fer palesos els efectes de l’acció humana en el medi ambient a través de time lapses d’organismes vegetals i fúngics reaccionant a partícules i substàncies diverses. “La ciència és el que ens fa lliures i humans, i entendre el nostre entorn i relacionar-nos-hi de manera molt més sostenible i menys jeràrquica ens fa sentir més connectats”, assegura Diaz.

Tota l’obra de Mónica Rikić gira al voltant d’una idea: demostrar que la tecnologia no té per què estar vinculada a la productivitat i la funcionalitat, sinó que pot ser un vehicle amb objectius culturals. “La intenció és representar les tecnologies alternatives i treure la idea que tot ha de funcionar de forma perfecta”, explica l’artista electrònica i programadora creativa, Premi Nacional de Cultura 2021 per “l’excel·lència i innovació dels seus projectes tecnoartístics”.

Formada en Belles Arts a la Universitat de Barcelona, el seu interès per l’electrònica i les animacions digitals, a través d’Arduino i Flash, la van conduir a estudiar el màster en Arts Digitals que oferia la UPF, entorn on va desenvolupar Buildasound. Aquest projecte, que consisteix en una sèrie de blocs de construcció de tela que produeixen sons en funció de com es col·loquin i ordenin, ha viatjat per tot el món: el SónarKids, l’Ars Electronica de Linz (Àustria), el FILE de Sao Paulo (Brasil)… “Des del principi faig servir materials no tecnològics per qüestionar què pot ser o no tecnologia”, comenta Rikić, un factor que es veu clarament tant en aquesta peça com en tota la seva obra.

Les creacions de Rikić tenen sovint un cantó lúdic, però també van sempre enfocades a alguna reflexió relacionada amb la tecnologia. A Hipertèlia, una exposició de 2023 a La Capella de Barcelona, l’artista es pregunta quines condicions han de complir els sistemes cognitius artificials per ser considerats organismes sensibles i existents, i ho fa a través de sis dispositius electrònics amb “algun tipus de sensibilitat cap al món que normalment no associem als sistemes artificials”. Aquesta instal·lació és també un bon exemple per entendre el procés creatiu de les peces de Rikić, dividides en tres capes de profunditat: una primera capa estètica, que busca cridar l’atenció i “convidar persones que, sense tenir necessàriament coneixements d’art o tecnologia, els remogui alguna cosa”; una segona conceptual, en què, a través d’estratègies lúdiques, desperta la curiositat i la reflexió del públic; i una darrera que qualifica de geek, en què explica el desenvolupament artesanal dels dispositius. “Exposo directament el mateix codi en defensa de la cultura lliure, entenent que el codi és l’obra en si mateixa. El mateix sistema de funcionament és on està gran part de la poètica”, valora la programadora.

Dècades de recerca i desenvolupament de projectes dins del món audiovisual i del discjòquei han aromatitzat el brou que defineix el sabor dels projectes de Playmodes, un estudi creatiu impulsat per Eloi Maduell i Santi Vilanova que té en la llum la seva principal eina de modelatge. Tots dos es van conèixer a l’associació cultural Telenoika, on van treballar durant diversos anys, fins que es van trobar amb la necessitat artística d’allunyar-se de les pantalles i acostar-se al món de l’escenografia. “Vam descobrir que els feixos, els focus i els làsers de la llum ens permeten treballar l’espai d’una forma molt més volumètrica. És llavors quan comencem a entendre la llum com a matèria escultòrica”, relata Vilanova.

La música és l’altre gran protagonista dels treballs de Playmodes, un element que manufacturen des de zero a partir de composicions pròpies i sintetitzadors programats per ells mateixos. “En certa manera, el que nosaltres fem està molt vinculat amb la música visual; treballem amb la imatge com si fons un instrument musical”, compara Vilanova, qui s’especialitza en la recerca sonora i la seva vinculació amb els algoritmes. I és que, de fet, la programació és la tercera pota de l’obra de Playmodes, una part del procés que consideren “tan creativa com pot ser l’elecció del color”.

Aquesta fusió de llenguatges es pot percebre en una de les seves darreres creacions, Signes, obra que van presentar a la Llanterna de l’Auditori de Barcelona durant el festival LlumBCN. Conformada per un total de 78 barres de led motoritzades d’un metre de llargada, la instal·lació permetia generar composicions gràfiques generatives vinculades amb un oscil·lador sonor. “Estem particularment orgullosos perquè hem construït des de zero tota la mecànica i el software”, comenta el cofundador de Playmodes.

A més a més dels projectes individuals, l’estudi té dues línies de recerca principals. La primera d’elles, Astres, està vinculada a l’ús de la llum natural com a font de creació artística, i en col·laboració amb la UPC han desenvolupat un mapping en temps real de les constel·lacions al cel nocturn. La segona, titulada FORMS, consisteix en la transformació d’imatges en partitures sonores a través d’algoritmes generatius que després han estat interpretades pel Quartet Brossa.

Tots els artistes i col·lectius d’aquest llistat destaquen per haver desenvolupat bona part de les seves carreres a l’estranger, però segurament un dels casos més significatius és el de Varvara&Mar, la parella artística formada pel molletà Mar Canet i l’estoniana Varvara Guljajeva. Amb una carrera conjunta que es remunta fins al 2009, quan Canet treballava al Futurelab de l’Ars Electronica de Linz, el duet amb base a Tallinn (Estònia) s’especialitza a reflexionar sobre les noves realitats que ens fa viure la tecnologia. “Sovint diem que moltes de les obres que estem fent en aquest moment, no es podrien haver fet abans”, assenyala l’artista de Mollet del Vallès.

Canet considera que són “una mica eclèctics”, ja que treballen amb tota mena d’eines i tecnologies, com l’electrònica, la impressió 3D o la programació, però si n’hi ha una que destaqui en els darrers anys, és la intel·ligència artificial. I no només per les seves possibilitats creatives, sinó també per qüestionar com s’està emprant en l’actualitat. D’això tracta una de les seves obres més recents, Keep Smiling, una obra comissariada per Tabakalera que s’ha exposat a Londres, Coimbra (Portugal) i Daegu (Corea del Sud), i que en l’actualitat és exhibida a la Fundació Lluís Coromina de Barcelona fins al 17 de desembre (tot i que també es pot experimentar en línia). A través d’un procés interactiu, la peça ens fa reflexionar sobre com algunes empreses estan començant a implementar aquesta tecnologia en els processos de selecció de personal: “És una obra d’humor que et va demanant que somriguis, i ho mesura  amb un índex. Has de fer un somriure molt fals per fer content l’algoritme”.

També sobre intel·ligència artificial, però des d’una perspectiva més especulativa, tracta Abelló, un paisatge imaginari, una exposició que hi ha actualment al Museu Abelló de Mollet del Vallès que planteja a través de la IA generativa com serien els retrats del pintor fets per altres artistes. “Abelló tenia una obsessió, que el pintessin altres pintors, com Picasso o Dalí. Nosaltres hem completat el seu desig, duplicant la seva col·lecció amb obres fetes amb intel·ligència artificial per temàtiques: Abelló a l’Àfrica, a l’estudi…”, explica Canet.

Més enllà dels algoritmes, Varvara&Mar també ha desenvolupat obres comissionades per entitats com Google i el Barbican, pels quals van crear la instal·lació interactiva Wishing Wall, i obres com Binoculars to… Binoculars from… s’han exposat a mitja desena de països. “Gairebé hem treballat més fora de Barcelona que no pas dins”, bromeja Canet. Però això no ha estat obstacle per convertir-se en un dels primers artistes digitals que formen part de la Col·lecció Nacional d’Art de la Generalitat amb Data Shop, una peça que encapsula en llaunes uns USB que contenen la seva informació personal extreta d’internet.