No sortir mai de l’escenari

Si com diu Jia Tolentino, Internet és un escenari permanent del qual no baixem mai, llavors les arts escèniques són part de la seva essència. Des d’humoristes amb els seus nous formats d’humor en curts de TikTok fins a reels carregats de coreografies creatives o podcast de crítics que comenten l’escena teatral catalana, les plataformes digitals del nostre país s’han convertit en un espai ric i vibrant per a l’art escènic. 

A Trick Mirror, l’escriptora Jia Tolentino descriu l’internet de plataformes com un “teatre del qual no sortim mai”. Es podria creure que fer un vídeo de TikTok és, des d’aquesta perspectiva, formar part del reialme de les arts escèniques, en la seva forma més viral. No és una escena convencional, clar. Se substitueix l’espai i públic físics per una escenari i una audiència globals i atemporals. Però la performance pública, la creació d’autor i l’exposició d’idees són semblants a les de l’escena clàssica.

En català, tenim creadors que investiguen els formats més ficcionats d’aquest escenari en els seus continguts a TikTok, creant microobres d’humor. Algunes d’elles com les intervencions remesclades de mockudrames han assolit viralitat mundial, amb 6,8 milions de visites i un èxit viral inaudit per un creador de continguts en català.

TikTok és avui el principal espai d’experimentació, amb produccions especialment imaginatives on, ja sigui a través de personatges ficcionats, reptes col·lectius, humor absurd o recreació de POVs (punts de vista molt específics) els creadors exploren formes noves d’explicar històries, expressar la seva identitat, fer comentari social o crítica humorística a través de petits sketchs. Alguns exemples d’aquesta explosió creativa a casa nostra són les creacions valencianoasburdes d’Apitxat, l’humor lingüístic d’Alroig, la dansa casolana de la_Semproniana, els xiulets de conlaestepa, els monòlegs d’actualitat de la Nausica Hernàndez o el que sigui que defineix el que fa en Walter Capdevila. 

Una funcionalitat meravellosa de TikTok és que permet fer duos, col·laboracions amb altres creadors. Això s’ha aprofitat en l’àmbit de les arts escèniques (recordem-ho: digitals) a través de reptes d’interpretació que es llancen uns creadors als altres. Els creadors fan un paper d’un diàleg i demanen a d’altres creadors que s’animin a omplir l’altra part del diàleg. Un d’exitós va ser el que va llançar Raul Roco, vídeo amb el que oferia una conversa teatralitzada entre una professora i un alumne, i que va rebre resposta de més de cinquanta altres creadors. Sobretot a partir de l’era Covid, TikTok es va convertir en un nou aparador i assaig per aspirants a actors i actrius, humoristes i comunicadors.

L’humor és el gran vehicle teatral d’internet. Monòlegs com el d’Ana Polo, a la nova plataforma col·laborativa i cultural La Guixeta, o Mític, el monòleg pioner amb que modgi va provar de vendre la seva proposta per lliure a Internet (ens consta que amb molt d’èxit), són alguns dels projectes d’humor llarg que avui dia es poden veure en el nostre habitat lingüístic digital.

Altres humoristes exploren formats més allunyats del monòleg convencional, com Les coses que creixen, la sèrie de vídeos divulgatius i humorístics sobre el món natural de l’humorista osonenc Godai Garcia. Des d’un altre angle, el projecte Berícid Sulfúric explora la ficció sonora, un gènere amb una tradició teatral i radiofònica molt fonda, com a vehicle per al seu humor.

Evidentment, les arts escèniques també són tractades com a tema en el nostre panorama digital. Hi ha propostes com El Podcast de Fila Zero, un projecte que parteix de l’impuls d’un grup de joves d’entre 18 i 30 anys que formen part del col·lectiu Novaveu, per parlar de teatre, arts i cultura. Exploren veus diverses de l’àmbit teatral català, amb converses amb convidades com Carla Rovira, Clara Aguilar, Marc Tarrida o Paula Jornet.

Un altre podcast d’interès és El zoo de vidre del Temps de Les Arts, reflexions teatrals d’autor plantejades i narrades per l’escriptor i crític teatral Andreu Gomila en el marc de la revista tempsarts.cat. 

I encara una tercera referència a nivell de podcast: Imprescindibles, el vídeopodcast de Teatre Barcelona i betevé, on es parla d’actualitat teatral en un to periodístic, amb convidats del sector que parlen de la seva feina.

També trobareu traces de teatre en les ressenyes en format de vídeo vertical de tiktokers com Lavioletaveu i Fugint de l’Escalímpa! o akaelprofe. TikTok també s’està erigint com un dels entorns de recomanació culturals més potents. Ha transformat radicalment la indústria editorial i musical i les arts escèniques sembla que també hi generen cada vegada més atenció i interès, també a nivell internacional. TikTok amplia el panorama de prescriptors culturals d’una manera molt probablement inesperada en la seva creació.

Canviarà aquest entorn creatiu digital la fisonomia del sector de les arts escèniques? Qui sap. De moment el que està redefinint mica en mica és el que signifiquen paraules com actuar, públic, escenari i ficció… en la nostra permanent performance digital. Segons Tolentino, de fet, a Internet tots fem un paper. Així doncs, molta merda a tots.