Ens calen nous imaginaris, urgentment

Neutopies és un neologisme per intentar definir unes noves utopies, incompletes, inclusives, obertes, que facin front a la distopia hegemònica que ens té en estat de xoc permanent. Tot i parlar de futur o, més ben dit, de futurs en plural, l’objectiu és activar el present. Només si creiem que tenim algun paper en el dibuix dels escenaris de futur serem capaços de mobilitzar el present cap a futurs desitjables sense caure en la paràlisi pel pànic a un futur apocalíptic. 

Fa un parell d’anys hi havia a casa un grup d’amigues de la meva filla, totes llavors al voltant dels tretze anys. En un moment de la conversa va aparèixer el tema del futur i per unanimitat van acordar que l’única possibilitat que té el planeta de sobreviure és la desaparició de l’espècie humana. Vaig intentar fer memòria dels meus tretze anys per si tenia pensaments similars. Ni de bon tros. De fet, aquesta imatge d’un futur apocalíptic per als humans (que podria arribar a compartir) és bastant nova. Soc de la primera generació de pares que sospiten que la vida dels seus fills serà pitjor que la seva, almenys en el que anomenem occident. 

Arran d’aquella conversa vaig començar a investigar què ha passat perquè ara un grup de jovenetes alegres, llestes i amb vides prou confortables diguin sense immutar-se que el millor que podria passar és que els humans deixéssim d’existir. Tirant enrere, la societat moderna, entesa com el resultat de la pèrdua del feudalisme a l’encalç d’un model comercial primer, i industrial després, era majoritàriament optimista. Ja a mitjans del segle XX, malgrat les enormes dificultats de la postguerra, la nostra i la de la resta d’Europa, el futur va ser sempre un espai per a l’esperança. Òbviament no per a tothom. La guerra freda, el pànic atòmic i les crisis diverses van fer de la segona meitat del segle XX un període difícil per a pensar en el futur. Tanmateix no va ser fins als inicis dels anys vuitanta que es comença a consolidar una hegemonia distòpica. El cinema i la ciència-ficció hi van tenir un paper cabdal però també la ciència sense ficció, la política i la filosofia, sense oblidar la postmodernitat en camps com el disseny o l’arquitectura. I aquest és el punt d’inici de Neutopies, un concepte i un llibre. Del llibre no en cal parlar massa, està en vies de publicació i espero que sigui aviat. Del concepte potser sí perquè crec que aplega algunes possibles respostes al xoc que provoca que el jovent no tingui cap mena d’esperança en el futur. Val a dir que al mateix temps projecten les seves vides com si el futur global no anés amb ells. He fet la prova en conferències a diferents grups d’estudiants universitaris: deslliguen el seu futur personal del futur comú. Però d’això, en parlaré més endavant. 

Potser el primer pas és parlar del concepte de futur, que té més capes de les que podrien semblar. En realitat, la idea de futur ha canviat força al llarg del temps:

En l’etapa premoderna el futur no existia com a tal. La gent vivia en un present continu i cíclic, marcat per les estacions, les collites, etc. El passat era el que marcava el present i ningú no pensava en el futur (més enllà de la següent tasca agrícola) perquè depenia de Déu. 

Quan s’inicia la modernitat, el futur es fa present, la gent deixa de mirar al passat per fer-se les grans preguntes i està convençuda que el futur pertany al humans, a la ciència i la tecnologia. És en aquest moment que neixen les grans utopies del s.XIX i XX. Aquestes utopies, però, esdevenen ràpidament totalitzadores perquè dibuixen escenaris complets que no admeten ni la dissidència ni la diversitat. Però en tot cas el futur era sempre un lloc millor, pel qual valia la pena treballar. 

De la decepció de les utopies del s.XX i de l’auge del neoliberalisme neix l’hegemonia de la distopia postmoderna. Sospitem que el futur ja no ens pertany com a espècie, sinó que pertany al capital o a un petit grup que ostenta el poder. El passat esdevé la font d’unes revisions més o menys iròniques i fins i tot cíniques. El futur és un lloc que cal evitar. La ciència-ficció se centra en mostrar escenaris aterradors, però també ho fa la ciència, la política i fins i tot l’ecologisme. Lluny d’activar mecanismes de defensa i reacció, l’hegemonia distòpica ha generat sobretot resignació. 

En l’actualitat es treballa força en l’anomenat disseny de futurs i es parla en plural perquè hem pogut entendre que no hi ha un sol futur, únic i impertorbable. Al 1990 el filòsof nord-americà Charles Taylor va desenvolupar el que ell va anomenar «con de plausibilitat». Aquesta estructura va ser ampliada després per Trevor Hancock i Clement Bezold al seu llibre Possible futures, preferable futures, de 1994, en què es dibuixa la possibilitat de futurs múltiples. Això obre la porta a la possibilitat de modificar alguna cosa del present que faci possible un futur que no hagi estat predit. Perquè, i aquí ve una de les premisses del concepte Neutopies, no hi ha futur que abans no hagi estat imaginat. És a dir, si algú no hagués pensat mai en la possibilitat d’anar a la lluna no hi hauríem anat mai. Per tant, dibuixar escenaris de futur no distòpics és un pas imprescindible perquè aquests puguin succeir. 

Per dir-ho ràpid, si tots estem convençuts que el futur serà apocalíptic ho serà. Si som capaços de generar imaginaris alternatius, no tenim cap garantia que esdevinguin, però hi ha la possibilitat (per improbable que sigui) que succeeixin. 

Per tant, el concepte Neutopies intenta agrupar alguns punts de partida per a ser capaços de generar aquests imaginaris, sent conscients de les dificultats però sense resignar-nos a renunciar-ne. I aquesta és una petita llista d’alguns punts de partida que crec que ens poden ajudar: 

Fugir d’utopies 360º

En el seu Manifest per a cíborgs (1985), Donna Haraway agraeix a un grup d’escriptores de ciència com Joanna Russ, James Tiptree Jr., Ursula K. Le Guin i Octavia Butler per la seva contribució als imaginaris polítics contemporanis. Escriptores que, a través de la filosofia, però també de la ficció i de l’especulació han establert noves condicions contemporànies de producció d’imaginaris que funcionen com a tecnologies de ficció i dispositius hipotètics. Antiutopies, contrautopies o, simplement, imaginaris de mons desitjables on no es tracta d’esborrar ni els fregaments ni les contradiccions. La ficció especulativa d’aquelles autores esdevé un oracle en què la possibilitat d’una utopia posthumanista sorgeix d’un acte contradictori i simultani. A través d’aquesta prospecció de futurs desitjables, i ja no utòpics, podem generar certs imaginaris per construir els entorns i paisatges d’una postutopia.

Servitització

Contràriament al que pot semblar, no es tracta de l’auge del sector dels serveis. La idea principal és posar l’ús per davant de la propietat, és a dir, no comprar coses sinó pagar per fer servir aquestes mateixes coses. Es tracta d’un model de negoci que no planteja cap escenari disruptiu. En un estadi inicial també podria assemblar-se a un rènting, és a dir, el pagament per fer servir un cotxe sense haver de comprar-lo. No obstant això, em sembla molt més interessant la idea de compartir serveis a partir d’un nombre limitat de productes. Si aconseguim identificar correctament la prestació que ofereix un producte en propietat i la convertim en un servei, el fabricant té el control i la gestió dels components i els recursos. El consumidor es converteix en usuari i, per tant, se li garanteix l’accés i el gaudi d’aquest servei. L’avantatge és que l’usuari no ha de carregar amb el cost de manteniment o les reparacions i el productor reaprofita els recursos per donar sortida a altres productes.

Gamificació

A la dècada de 1960, Buckminster Fuller va proposar un «gran joc de logística» i un «Joc de la Pau Mundial» (més tard abreujat simplement com el Joc Mundial) que pretenia ser una eina que facilitaria un enfocament científic del disseny integral i anticipatori per als problemes del món. L’ús de «món» en el títol òbviament es refereix a la perspectiva global de Fuller i la seva afirmació que necessitem un enfocament de sistemes que abordi el món com un tot. Però la clau és que Fuller n’hi digui joc. Molt abans de la gamificació actual ja entén el seu potencial. Aquesta elecció diu molt de l’enfocament de Fuller sobre la governança i la resolució de problemes socials. Òbviament, amb la intenció de ser una eina molt seriosa, Fuller va triar la paraula «joc» per a la seva visió perquè volia que es veiés com una cosa accessible per a tothom, no només per a l’elit de les estructures de poder. En aquest sentit, va ser una de les visions més profundament subversives de Fuller.

El videojoc com a territori de fabulació de futurs alternatius és un espai molt interessant perquè té la possibilitat de dibuixar escenaris complexos que, sense estar definits totalment, ens donen un aspecte de veracitat altament suggerent. A més, pel fet que hem d’operar-hi, és a dir, que tenim una posició activa en el joc, el videojoc ha de deixar un marge al canvi i ens fa assumir la nostra capacitat d’influir en aquests escenaris. Si bé és cert que hi ha un alt percentatge en què la distopia és el teló de fons per desenvolupar jocs que no són més que un western amb estètica ciberpunk, també hi ha altres mirades més interessants de cara a imaginar futurs alternatius.

Hi ha altres possibilitats i és treballar a partir dels videojocs per inserir espais neutòpics. Reporters Sense Fronteres ha creat “The Uncensored Library”, un arxiu dins de Minecraft que conté informació prohibida o censurada als seus països d’origen. L’ONG explica que un dels objectius del projecte és facilitar informació veraç. L’accés a la informació pot ser una de les bases de llibertat d’elecció. Com més informació tenim, més lectures crítiques de la realitat podem fer. Això és important sobretot amb les persones més joves, perquè «a través d’un mitjà en què poden interactuar de manera lúdica» puguin descobrir per si mateixes notícies a les quals els seus governs els neguen l’accés.

També és cert que els videojocs, com va dir Marshall MacLuhan, «són una mena de paradís artificial a Disneyland» i que la gamificació conté un enorme risc de confondre la utopia amb l’atopia. Aquest terme és utilitzat per MacKenzie Wark en el seu treball GAM3R 7H30RY i el contraposa a l’espai heterotòpic definit per Michel Foucault. L’atopia es defineix com una utopia pervertida per regles amb aparença transgressora però, en realitat, predictible, basada en recompenses i legitimacions externes realitzades per algorismes. 

Protopia

Kevin Kelly va encunyar un concepte anomenat ‘protopia’ en què es planteja que el nostre destí no és ni utopia, ni distopia, ni statu quo, sinó protopia, un estat en el qual l’avui és millor que l’ahir, encara que només sigui una mica millor. «Crec en el progrés d’una forma incremental on cada any és millor que l’anterior, però no per molt, només per una microquantitat». Gairebé tot el progrés en ciència i tecnologia, inclosos els ordinadors i la intel·ligència artificial, és de naturalesa protòpica. Les tecnologies poques vegades van conduir-nos, si és que ho van arribar a fer, a societats utòpiques o distòpiques.

Aquesta idea d’anar a petits passos pot ser un bon lloc per on començar a visualitzar futurs millors. Potser no ideals, no extraordinàriament millors, només una mica millors. Kelly ho resumeix així: «espero que la nostra ceguesa actual al futur sigui només una fase passatgera i que novament comencem a generar visions plausibles d’un futur desitjable, que siguin lleugerament millors que el present. Aquestes visions protòpiques no seran tan emocionants com les distopies o les utopies, però poden ser prou emocionants com per mirar el futur seriosament».

Posthumanisme no normatiu

Un dels camps en què la protopia està treballant és en potenciar les capacitats dels humans, és a dir, augmentar les capacitats dels humans amb pròtesis, internes o externes. Sembla que aquest és un dels camins pels quals transcorrerà el futur. De forma genèrica, a aquestes estratègies d’augmentar les nostres capacitats se les ha anomenat transhumanisme i, de vegades, posthumanisme. 

Entre totes les mirades sobre aquestes ampliacions biomecàniques del nostre cos i ment, em sembla que les més suggerents són aquelles especulacions post o transhumanistes que parteixen del que no és normatiu. És curiós perquè la ciència-ficció (CiFi), en general, sol ser molt imaginativa en termes tecnològics i fins i tot polítics però, al mateix temps, també força homogènia respecte de la distopia, tal com hem vist anteriorment, i normativa quant a rols de gènere, per exemple. Només cal veure grans fites com el 2001: una odissea de l’espai, Star Wars, Blade Runner, Gattaca, L’illa, 12 Monkeys, etc. En totes aquestes i en moltes més l’esquema normatiu per repartir els papers segons el gènere és evident. Fins i tot quan l’heroïna és una dona, com a Alien, aquests rols no canvien gaire. Cal explorar en la literatura de ciència escrita per dones per trobar imaginaris no normatius.

El 2009 Fernando Broncano, filòsof i catedràtic de Lògica i Filosofia, sempre interessat per les dimensions humanistes de la tecnologia, editava La melancolía del ciborg. Segons ell mateix:

[…] “els humans van néixer com una espècie cíborg, simis amb pròtesis culturals i tècniques. Els cíborgs pateixen una malenconia fruit del desarrelament: senten nostàlgia d’un món natural a què no poden tornar. La malenconia és un estat característic de la modernitat cultural —d’una època que es va pensar a si mateixa com a exili i ruptura amb la tradició— que es va universalitzar amb la impremta i els viatges. Entre la natura i la cultura, entre la ciutat terrestre i la utòpica, entre la tècnica i la imaginació, l’espai dels cíborgs el defineixen metàfores com “frontera”, “peregrinatge” o “nomadisme”, és a dir, llocs de metamorfosi contínua, de diversitat de llengües i gents, llocs d’exili”.

Multiescalar

El tema de l’escala ha esdevingut un element bàsic per desacreditar qualsevol iniciativa de canvi. La idea que és impossible ser realment influents a escala global sembla que desarticula qualsevol potencial transformador. L’error ve de fa temps. Fins als anys noranta, les accions locals eren el centre neuràlgic de qualsevol moviment. Tot i que alguns tinguessin la vista posada en el conjunt del planeta, de la societat, de l’espècie, allò local, particular, era vist com a prioritari.

La proliferació d’estadístiques, sovint interessada, ens diu que l’efecte (sobre qualsevol camp, però especialment el mediambiental) de les petites accions és irrisori en contraposició amb els enormes efectes provocats per les grans corporacions. En efecte, les grans indústries i els països més industrialitzats tenen una influència enorme en el conjunt de, per exemple, les emissions de CO2 o els residus plàstics. Però això no treu que les iniciatives locals no tinguin sentit, al contrari. 

Aquesta obsessió per augmentar l’escala és, en realitat, un reflex del nostre marc mental, centrat en el concepte de «creixement», probablement el dogma de fe més universal actualment. El creixement és l’n i la justificació per a gairebé tot. Estem atrapats en aquest esquema social.

L’economista Ernst Friedrich Schumacher va escriure el 1973 un llibre anomenat Small Is Beautiful: A Study Of Economics As If People Mattered (La petitesa és bonica: un estudi sobre economia com si la gent fos important). En aquest llibre hi recollia una part important del seu treball a l’ITDG (Intermediate Technology Development Group) i posava sobre la taula el fet que si ens traiem la llosa del creixement, podrem prototipar petits escenaris de futur a l’escala adequada. La seva tesi gira entorn a la necessitat d’una reorientació profunda dels objectius de la nostra economia i la nostra tècnica per posar-los al servei —i a l’escala— de l’home. Moltes de les coses que han passat els darrers anys respecte a la defensa del medi ambient i models socioeconòmics alternatius tenen com a base, conscientment o no, aquest llibre.

Per acabar, reprenc el que deia al principi, hem de ser capaços de lligar el nostre destí personal amb el destí de la humanitat i posar-nos a repensar el futur operant en el present, encara que sigui a una escala molt petita. I aquest és un altre punt de partida possible, projectes de visió de futur a una escala abastable, perquè com diu Schumacher «alguna cosa és millor que res».

.