La conservació de l’art digital s’ha convertit en un desafiament per a la comunitat artística. Tot i que treballar amb obres que estan constituïdes per peces que responen a estàndards industrials és un avantatge, també és cert que l’obsolescència programada d’aquestes peces és un dels reptes que presenten aquestes noves pràctiques artístiques. Però no és l’únic.
Per a aquells de nosaltres que ho estàvem fent, el Net Art representava un art que finalment quedava alliberat de l’univers dels objectes materials que es poden comprar, vendre i revendre. També representava que les nocions tradicionals d’autenticitat i autoria estaven mortes finalment, no només en teoria, sinó també en la pràctica. El més important, representava un accés instantani i directe a una audiència global sense la intervenció dels museus, galeries o altres institucions establertes.
“Hotlist” Artforum, març 2001
Tenim pocs dubtes que aquells de nosaltres que vam estar involucrats en l’explosió de l’art vinculat a les noves tecnologies, utilitzem la nomenclatura d’ “art digital” per a aquest article; a mitjans i finals dels anys 90, la conservació de les obres generades era l’última de les nostres preocupacions. Vam viure i treballar immersos en una revolució que, no només esperava canviar l’art, sinó també el món. Volíem construir un art accessible a tots els públics, allunyat de les tiranies del mercat; un art democràtic. Com confiàvem construir una eina que democratitzés l’accés al coneixement, fent-lo lliure. Érem tan joves…
En aquells temps que transcorrien a “velocitat d’escapament”, com el llibre homònim de Mark Dery, el mercat no va trigar a infiltrar-se sota l’excusa de recolzar aquestes noves pràctiques disruptives. Va posar al servei de la comunitat artística plataformes tan potents com la Fira d’Art ARCO, que ja l’any 1996 va establir ARCO Electrónico, i grans eines mediàtiques com la pàgina setmanal al suplement de cultura digital Ciberpaís del diari ElPaís, escrita per Roberta Bosco i Stefano Caldana el 1998. Tot i que no podem negar la importància d’aquests primers suports per a la validació de l’art digital, la partida estava (parcialment) perduda i el sistema havia estat capaç d’assumir-nos, imposant (parcialment) les seves regles.
Think Tank. Hell.com, FIB 2001.
No obstant això, va quedar una escletxa en la qual generar noves pràctiques i circuits, creant una economia més complexa en comparació amb la tradicional del món de l’art, que, històricament, s’havia limitat a l’intercanvi d’obres per diners. El desenvolupament del circuit de festivals, com ArtFutura, Sónar o Ars Electronica, que reunien, i reuneixen, en tan sols quatre o cinc dies el públic que a un museu li costaria mesos d’atraure, va acostar l’Art a una nova audiència que abans estava limitada a aquestes institucions. Aquest públic estava disposat a pagar una entrada, estava més interessat en el gaudi col·lectiu que en l’adquisició d’una obra per a casa seva. La percepció d’honoraris per exposar -una pràctica àmpliament acceptada en el món de l’art contemporani actual- va ser una altra de les contribucions de l’art digital.
Aquests foren els primers de molts canvis que han marcat el desenvolupament de l’art digital. Però passant per alt la inevitable tirania del mercat, assumint les noves pràctiques generades pel mitjà, el que no podem obviar és que les obres creades pels artistes s’han de conservar per crear un llegat per a les futures generacions. Peter Weibel apuntava que possiblement el 70% de les obres creades en els últims 40 anys per artistes completament operatius o funcionals en el sector, s’han perdut irremissiblement.
Das Tangible Bild. Peter Weibel .NewArt { collection;}
Per tant, ara hem d’afrontar als desafiaments que implica la conservació de l’art digital.
És evident que la complexitat de conservar un Velázquez, un Tàpies o el Guernica és intrínsecament major a la que comporta una obra d’art composta per elements tecnològics que, com a tals, són estandarditzats i replicables. No obstant això, el món de l’art ha estat conservant i restaurant aquestes grans obres- les que anomenem “clàssics”-, durant més de 500 anys, i s’ha desenvolupat el coneixement i la metodologia necessaris per fer-ho al llarg d’aquest temps.
Hem d’identificar els reptes que genera aquesta nova forma d’art, amb la seva casuística particular. No tenim tant de temps; és necessari actuar aquí i ara.
D’una banda, hem d’implementar una metodologia estricta des del moment de la producció de les obres, tenint l’obsolescència programada i la degradació com el nostre principal desafiament. Això implica la creació de fitxes tècniques detallades que descriguin els components de les obres i les seves funcions, que permeti l’anàlisi dels elements més febles o susceptibles de fallar. Podrem buscar alternatives o adquirir peces de recanvi. El desenvolupament d’aquestes fitxes ha de realitzar-se amb la mateixa transversalitat de coneixement que posseeix l’àmbit de l’art digital, incloent en els equips de treball a enginyers que aportin la meticulositat necessària per al procés.
La conservació d’aquestes obres ha de considerar-se un procés dinàmic: l’obra no pot quedar emmagatzemada durant anys. La detecció primerenca de problemes, que només és possible si encenem i apaguem les obres amb regularitat, ens permet aplicar solucions senzilles a través de l’adquisició de components i peces de recanvi al mercat, evitant així el desenvolupament de problemes en cadena. Les dades són un component més.
Vestibular_1. Albert Barqué-Duran & Marc Marzenit .NewArt { collection;}
D’altra banda, aquest procés requereix la participació activa dels creadors, per tal de no entrar en conflicte amb els drets morals del dret d’autor, que estan protegits pel Conveni de Berna. Aquests drets, que són inalienables, intransferibles, no es poden expropiar i no prescriuen, estipulen que “la persona creadora conservarà el dret de reivindicar l’autoria de l’obra i d’oposar-se a qualsevol deformació, mutilació o alguna altra modificació de la mateixa o qualsevol atemptat contra ella que causi perjudici al seu honor o a la seva reputació”. La línia que separa la reparació o restauració d’una obra de la modificació o deformació és extremadament subtil. Per això aquest treball ha de dur-se a terme en col·laboració amb els creadors. En cas que això no sigui possible, potser també per la nostra pròpia obsolescència humana, s’haurà de delegar per escrit en un comitè d’experts que prengui les decisions pertinents. És a dir, la conservació de l’art digital també comporta nous desafiaments legals.
Finalment, s’ha produït un problema paradoxal derivat de la escassa dependència del mercat de l’art tradicional que té el sector. Diem que hi ha una “escassa dependència” per dues dades interconnectades. Tot i que la validació del mercat ha estat sempre un criteri, això no és imprescindible en l’art digital. Artistes com Stelarc, Rebeca Allen o els més joves com Playmodes, han tingut poc o cap contacte amb el mercat, la qual cosa no ha impedit que les seves obres siguin internacionalment reconegudes i que ja formin part de la història de l’Art. D’altra banda, la celebració del premi ARCO-BEEP d’Art Electrònic, que s’acosta a la seva dissetena edició, ha propiciat que l’equip gestor del premi tingui un registre de les obres presentades a la fira en les últimes 18 edicions. Sorprenentment, entre un 15% i un 20% de les galeries presenten anualment alguna obra que consideren art electrònic, utilitzant la nomenclatura del premi. Estadísticament, és un bon percentatge.
Signes – Playmodes. Llum BCN 2023
El problema, paradoxal, en alliberar-nos en part de les tiranies del mercat, és que, en molts casos, aquest client final, el col·leccionista, no existeix. La responsabilitat de la conservació de les obres recau en les artistes, qui sovint no disposen ni de l’espai, ni dels mitjans econòmics, ni tan sols, en ocasions, del coneixement necessari per assumir aquesta responsabilitat. Aquesta és una de les principals raons per les quals aquest llegat es perd per a les futures generacions.
Des de la .NewArt { foundation;}, hem assumit aquests desafiaments, comprometent-nos, no només a crear, sinó també a preservar un llegat per a les futures generacions. La implementació de protocols estrictes durant la producció i la incorporació d’una nova obra a la .NewArt { collection;}, en estreta col·laboració amb les artistes, busca garantir aquest objectiu. No fem front a la complexitat d’aquesta tasca sols, sinó gràcies a les nostres xarxes de col·laboració amb altres agents, creant una forma d’intel·ligència col·lectiva que és transversal i internacional.
Actualment hem afrontat un últim repte: El desenvolupament d’un magatzem dinàmic a les noves instal·lacions que estem construint a Reus. Un centre de 3.000 m2 dels quals 1.500 m2 seran el propi magatzem, en el qual s’exposaran les obres de forma rotativa com estratègia de conservació, creant un espai visible al servei de la comunitat, per a poder allotjar no només les obres de la .NewArt { collection;}, sinó també les obres de les artistes que ho necessitin.
Aquest espai es completarà amb 500m2 de tallers i laboratoris, a més de sales expositives i d’usos múltiples, i vol ser un pol d’atracció de coneixement, un lloc on compartir i poder generar i preservar un llegat per a les futures generacions.
Per cert, la qüestió del Net Art o de l’art basat en internet és un altre tema. Com el Land Art, depèn de l’evolució orgànica del mitjà, el ciberespai, aquesta al·lucinació consensuada.
Vicente Matallana
LaAgencia i NewArt { foundation;}
