Passejades d’introversió per platges virtuals, invocacions del diable en horari de màxima audiència, faules d’exuberància sensual, balls de robot, visions rotoscopiades d’un futur distòpic… Aquests són només algunes de les sorpreses que trobarem a la pròxima edició del festival de Sitges, punt de trobada global del cinema fantàstic que enguany reivindica el misteri que pot sorgir de les coses més quotidianes.
En el minimalista cartell de la 56a edició del Sitges – Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya, dissenyat per l’agència CHINA, dues mans amarades en sang s’entrellacen formant una figura que recorda a una au. La picada d’ullet sembla evident: Els ocells, el clàssic d’Alfred Hitchcock, celebra enguany el seu seixantè aniversari. Però més que homenatjar el film, el pòster agafa el record memorable d’aquell recital d’horror quotidià per posar de manifest que el misteri i l’inexplicable poden sorgir en qualsevol lloc i moment. Només cal que tinguem una mirada disposada a obrir-se al desconegut.
Com és habitual, la programació de Sitges fa honor a la condició capdavantera del festival, degà en l’especialització en el cinema de gènere, recollint els títols més destacats de la temporada i fent èmfasi en com d’ample i flexible pot resultar el que entenem per a “fantàstic”. A les pantalles de la localitat del Garraf s’hi donaran cita vampirs, zombis i extraterrestres, però també propostes inclassificables i pioneres, que redefineixen la relació que tenim amb la realitat.
La del certamen és una cartografia de mons imaginaris que, per ambició i magnitud, pot semblar inabastable. Per això, hem seleccionat cinc pel·lícules que haurien de servir de full de ruta per moure’s en territoris tatn fabulosos com fascinants.
ALEXX196 & LA PLAGE DE SABLE ROSE (Loïc Hobi)
Sovint, és en els curtmetratges on trobem les idees més agosarades. Alliberats de les exigències de la distribució comercial, els cineastes (debutants o veterans) troben en el format curt un terreny de joc ple de llibertat. Aquest any, per exemple, difícilment trobarem un títol més afí al llenguatge i les dinàmiques del món connectat que ALEXX196 & La plage de sable rose, on dos usuaris d’un videojoc en xarxa a punt de ser clausurat es dolen per l’extinció d’un entorn on se senten més còmodes que a la realitat, i potser també per la cancel·lació del vincle que han creat a distància. Alternant la imatge real amb seqüències que transcorren dins el joc, el director Loïc Hobi (convé no oblidar el seu nom) necessita només 24 minuts per captar l’estat d’ànim de l’era de la melancolia digital i la fluïdesa de gènere i crear una elegia pels universos futuristes condemnats a convertir-se en passat.
LATE NIGHT WITH THE DEVIL (Cameron Cairnes, Colin Cairnes)
Aquest és, sense cap mena de dubte, un any de glòria pel terror australià. Si aquest estiu hem vist com els germans Philippou arrasaven amb tot amb Háblame, Sitges acollirà l’estrena estatal d’un altre títol de les antípodes que promet causar estralls: Late Night with the Devil, dirigit també per un tàndem fraternal, el format per Cameron i Colin Cairnes. La pel·lícula pren la forma d’un fictici late night televisiu, emès a la dècada dels setanta i conduït per un presentador disposat a tot per guanyar audiència, fins i tot invocar el diable. L’intel·ligent crescendo del film ens condueix progressivament de l’entreteniment innocu a una explosió d’horror descontrolat que recull i amplifica les lliçons apreses de Ghostwatch, obra de culte que, ara fa trenta anys, va convertir una emissió en directe de la televisió britànica en una autèntica nit de por.
POBRES CRIATURAS (Yorgos Lanthimos)
El públic de Sitges encara recorda l’impacte que va suposar la projecció de Canino a l’edició de 2009. El film va descobrir al públic l’univers estrany i turbulent del grec Yorgos Lanthimos, que s’ha anat amplificant pel·lícula rere pel·lícula. La seva darrera obra, Pobres criaturas, flamant guanyadora del Lleó d’Or al festival de Venècia, adapta la novel·la homònima d’Alasdair Gray per elaborar un retaule audiovisual que promet ser aclaparador, amb una Emma Stone (que repeteix amb el director després de La favorita) que encarna a un ésser frankenstenià creat artificialment i decidit a explorar el món i la seva sensualitat de totes les maneres imaginables (i inimaginables).
ROBOT DREAMS (Pablo Berger)
Un dia, un gos avorrit decideix construir-se un robot per tenir un millor amic amb qui passar els dies, passejar per una Nova York habitada per animals antropomòrfics i ballar grans èxits de la música disco. Aquest és el punt de partida de Robot Dreams, adaptació del còmic de Sara Varon amb la qual Pablo Berger amplia la singularitat de la seva filmografia fent el salt a l’animació. Confiant, com a la silent Blancaneu, en el poder d’una imatge pura i sense diàleg, el cineasta bilbaí traça amb línia clara un film que, amb el seu recorregut internacional (Canes, Annecy, Toronto), és ja una de les fites de l’animació espanyola contemporània.
WHITE PLASTIC SKY (Tibor Bánóczki, Sarolta Szabó)
En un futur no gaire llunyà, la fauna i la flora del Planeta Terra han desaparegut. Els humans supervivents es veuen obligats a viure a ciutats protegides per grans cúpules de plàstic, i amb un contracte social extrem: en fer cinquanta anys, les persones són sotmeses a una modificació biològica que les transforma en arbres que asseguren la supervivència de la següent generació. Amb aquest plantejament de pura ciència-ficció distòpica, els cineastes hongaresos Tibor Bánóczki i Sarolta Szabó segueixen a un personatge que es rebel·la contra el sistema per amor, visualitzant la seva història amb una elaborada rotoscopia (tècnica d’animació que calca la gestualitat de models reals fotografiats i filmats) que dona al film una textura irreal i alhora reconeixible.
Gerard Casau
Crític
