L’imaginari popular pot contrastar amb la cultura pop. Vam ser educats amb la llegenda de Sant Jordi o sentint parlar del monstre del llac de Banyoles però, quan ara visualitzem els dracs, segurament molts evoquem els de Joc de trons i La casa del drac. George R.R. Martin es va inspirar en l’Europa de l’Edat Mitjana per a crear el seu univers fantàstic però va reinterpretar la manera com el cristianisme representava les bèsties. Com es comparen els dracs de la pantalla amb els del medieval, que resumint-ho eren l’enemic de la humanitat?
Els dracs eren ben reals per a la societat de l’Edat Mitjana. Se’ls entenia com criatures que habitaven l’Orient i els confins del món, com indica l’exposició de bèsties del Museu d’Art Medieval de Vic. El cristianisme va modificar la idea que se’n tenia a Àsia, com a éssers vinculats al poder, la llum i la pluja, per redefinir-los en gran part com un símbol del terror, de l’apostasia i de la catàstrofe. Vet aquí la manera com s’ha arrelat la bèstia en l’imaginari cultural català.
A la llegenda de Sant Jordi, el drac segrestava la princesa i servia a un noble cavaller, de nom Jordi, per convertir-se en l’heroi del regne. A Banyoles, un drac d’alè pudent vivia a l’estany i s’alimentava dels sacrificis humans dels vilatans. És revelador d’aquest impacte en la consciència col·lectiva que, quan els republicans van guanyar les municipals de l’abril de 1931, el Bisbalenc va publicar que s’havia “mort el drac opressor” en referència al sistema monàrquic.
No obstant això, no es pot menystenir la influència d’una obra audiovisual com Joc de trons en un imaginari cultural que, en lloc de popular, potser caldria denominar com a pop. L’escriptor George R.R. Martin, fascinat per les lluites dinàstiques del vell continent i inspirant-se en capítols com la Guerra de les Dues Roses de l’Anglaterra del segle XV, va crear un univers literari fantàstic inspirant-se en els costums, el model de societat i els codis de l’Europa medieval. Aquest és el motiu pel qual en un principi no contemplava una noblesa amb diversitat racial als Set Regnes perquè aquesta diversitat brillava per la seva absència en els regnes que prenia de referència. I, en aquest context, va reformular la imatge del drac, que perdia l’essència negativa medieval, on era bàsicament l’enemic de la humanitat.
A l’inici de l’adaptació de Joc de trons, on els dracs s’havien extingit, les criatures eren sinònim de la màgia perduda per la comunitat, però també d’un poder absolut que, en la seva absència, portava el continent de Ponent al caos. Amb el naixement dels tres dracs dels ous propietat de Daenerys Targaryen, esdevenien sinònim d’esperança i, a mesura que creixien, també de violència: eren bèsties amb una consciència pròpia que, més que ser domesticats, establien vincles de confiança amb els homes i dones de la família Targaryen.
Martin se’ls imaginava com víbries amb dues potes, dues ales i trets reptilians i per a Daenerys eren eines per escenificar un poder que l’elevaven per damunt de la resta de mortals. També eren una demostració de la seva cólera, punt on es coincideix amb la mentalitat cristiana. Finalment, aquest caràcter imprevisible i explosiu dels dracs va servir per representar una dinastia en la qual els problemes de salut mental i la inestabilitat emocional s’havien tornat elements definitoris de la seva genètica.
Els súbdits dels Set Regnes, això sí, no van poder proclamar que havien mort “el drac opressor” perquè Drogon, a diferència del seu genet, va sobreviure al vessament de sang de la brutal presa de Port del Rei. Ara caldrà veure com evoluciona la representació d’aquestes criatures fantàstiques a la preqüela de La casa del drac, pendent d’emetre la segona temporada a HBO. El que coincideix tant a la pantalla com a l’imaginari medieval i oriental és una fascinació que continua travessant els segles.
Pere Solà Gimerrer
Periodista cultural
