Mems: una història marcada per la imitació

El nou llenguatge de l’era digital envaeix totes les plataformes i xarxes socials mentre l’acadèmia intenta desxifrar la clau del seu èxit.

Van entrar en la nostra vida de manera orgànica, potser fins i tot per casualitat; primer com una estranyesa, avui ja tan naturals com el cafè de mig matí. Els mems s’han convertit per mèrit propi en un nou llenguatge de comunicació, una alternativa al text i la veu per expressar els nostres sentiments. Nascuts majoritàriament a internet, alguns han sigut capaços de travessar la frontera digital i assentar-se en les converses del dia a dia, però d’altres no han pogut contagiar-se de la tan preuada viralitat i són desconeguts per gairebé tothom. I, malgrat la seva extrema popularitat, escriure’n una definició de diccionari és una tasca complicada. Què és exactament un mem?

Si ens remuntem a l’origen del terme, cal viatjar fins a 1976, any en què l’etòleg britànic Richard Dawkins va publicar The Selfish Gene (‘El Gen Egoista’), un llibre divulgatiu en què explica la teoria de l’evolució centrant el protagonisme en els gens. En aquesta publicació, Dawkins fa servir el mot mem per referir-se a les unitats de transmissió cultural. És a dir, aquelles idees, comportaments, tradicions o imatges mentals que, de la mateixa manera que els gens s’expandeixen a través del sistema reproductiu, salten de cervell en cervell per conformar una cultura. La paraula prové del terme grec mimema i fa referència a la mimesi o imitació com a característica fonamental.

Els mems que va definir Dawkins abraçaven uns significants molts més amplis dels que entenem avui, ja que comprenien qualsevol element que pugui conformar una cultura compartida, des de la recepta d’una truita de patates fins al costum de dir ‘bona nit’ abans d’anar a dormir. Han de passar gairebé 20 anys fins a trobar la primera menció de la paraula mem per designar un fenomen d’internet: un article de 1994 signat per Mike Godwin al digital WIRED en què qualifica de mem la freqüència amb què es comparava qualsevol cosa amb la ideologia nazi. 

De 4Chan a TikTok

El mot va quallar en les comunitats virtuals i es va anar fent servir com a sinònim d’un comportament propi d’internet, moltes vegades amb elements visuals. Portals amb temàtica humorística com The Something Awful o Homestar Runner actuarien com a incubadora d’una tendència que esclataria definitivament a principis dels 2000 en comunitats digitals com 4Chan, Reddit o Tumblr. “De la mateixa manera que els nens acostumaven a passar-se notes a l’escola, els telèfons i els ordinadors es van convertir en un llenguatge secret per passar-se informació”, descriu el director creatiu d’Allebach Communications, Nathan Allebach, en un complet article publicat a LinkedIn.

Al voltant del 2010, l’esclat de Facebook i el sorgiment d’agregadors de mems com Buzzfeed o, a escala espanyola, portals com ¡Cuánto cabrón! o Desmotivaciones.es van portar els mems al gran públic. Aquest fet, recalca Allebach, va provocar un trencament entre les xarxes socials basades en l’anonimat, origen de la gran majoria de comportaments virtuals, i les públiques, on s’acabaven de convertir en fenòmens virals. És també a partir d’aquella època quan comencem a tenir registres de Know Your Meme, la principal base de dades de mems de la xarxa. Gràcies a la informació emmagatzemada durant més d’una dècada per milers de persones, el portal ha pogut localitzar, any a any, l’origen dels principals mems d’internet.

Com es pot observar en la visualització, el domini en la generació de mems ha anat mutant amb el pas del temps, però sempre ha estat notòriament fragmentat. Durant els primers anys de la dècada dels 2010, YouTube, 4Chan, Reddit i Tumblr es van dividir el pastís, però a partir de 2014 és Twitter (ara, X) la que va apoderar-se del tron, acumulant influència amb els anys a mesura que els portals clàssics anaven perdent tracció. I així va ser fins al 2019, quan TikTok, en el seu ascens fulgurant, va convertir-se en un nou espai per la generació de mems, aconseguint el passat 2022 sobrepassar la xarxa social del desaparegut ocellet blau. En tot aquest camí, el terme mem es va anar consolidant fins a la idea que en tenim avui, fins al punt que el mateix Dawkins en va donar el beneplàcit en una entrevista publicada a WIRED el 2013: “El significat no està tan lluny de l’original. És qualsevol cosa que es torna viral”.

La viralitat, el quid de la qüestió

A l’hora d’explicar què és un mem, són múltiples les característiques que venen al cap. La professora dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) Gemma San Cornelio, en cita diversos: “La simplicitat, la ironia, un ús determinat de la retòrica, poques pretensions artístiques i una estètica més aviat informal i poc cuidada”. Però al final, com recorda Dawkins, la viralitat és l’element que realment defineix un mem com a tal. “Per cada mem amb un èxit aclaparador, hi ha milers d’intents fallits de capturar el zeitgeist“, expressava el professor associat de l’Old Dominion University Myles McNutt en una publicació del mateix centre. Així doncs, no és estrany que descobrir la fórmula que determina el succés o el fracàs d’una publicació humorística a la xarxa sigui la principal obsessió dels acadèmics que estudien aquest camp.

Un d’ells és l’investigador italià i professor associat a la IT University de Copenhaguen Michele Coscia, qui fins i tot ha qualificat de Memetics (memètica, si ho traduíssim en català) la disciplina en què agrupa les seves recerques. Analitzant patrons d’èxit d’un grup de mems del portal Quickmeme a través de tècniques pròpies de l’ecologia, Coscia va determinar que les publicacions tenien un 35,47% de possibilitats de tenir èxit. En una investigació posterior, aquest cop basada en Reddit, l’acadèmic va concloure que les publicacions més originals i que no reaprofitaven estructures i temàtiques populars tenien més números de convertir-se en virals, però també de fracassar més estrepitosament.

Des d’una perspectiva diferent, un grup d’investigadors d’universitats estatunidenques, britàniques i alemanyes van voler identificar quins són els elements específics més comuns en les publicacions de més èxit. A través d’una selecció de 100 imatges extretes de 4Chan, els autors van analitzar amb mètodes de machine learning la composició, el subjecte protagonista i el públic al qual anaven dirigits. Els resultats, corroborats després amb altres xarxes socials, indiquen que els mems més virals tendeixen a mostrar la cara i l’expressió facial dels personatges en primer pla, amb una emoció positiva i una postura concreta.

Un virus que muta

En l’actualitat, el nombre de mems existents a internet es compta per desenes de milers i es troba en constant augment. A Know Your Meme en comptabilitzen uns 27.000, però s’ha de tenir en compte que és un portal especialitzat en el món angloparlant, de manera que és probable que s’infravalori la quantitat en altres llengües. I és que, de la mateixa manera que els virus muten per expandir-se i continuar existint, els mems es troben en una contínua evolució promoguda per factors com la regionalització o de la creació derivada.

El primer cas és una conseqüència esperable de la democratització d’internet. Si bé el nucli de molts comportaments de la xarxa els ubiquem als Estats Units —i, a conseqüència, bona part del vocabulari i dels mems originals són en anglès—, cada territori s’ha anat fent seu aquest nou llenguatge, amb aportacions provinents de la cultura pròpia. A Catalunya troben un exemple amb el programa de ràdio i televisió Alguna Pregunta Més?, font inesgotable de gags i frases ara ja icòniques que han adoptat el format visual a les xarxes. Però també trobem comptes com Mems en Català, que barreja plantilles internacionals amb afers locals, o bé amemsillegim, portal especialitzat en la creació de mems basats en la literatura catalana.

“Els mems que han tingut més èxit gairebé sempre són també els que han experimentat més evolució i han generat múltiples variants”, assegura el professor dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC Ferran Lalueza. I els mems derivats no sorgeixen només de l’adaptació a la cultura pròpia, sinó també de l’autoreferència, especialment abundant entre les subcultures digitals. I si hi ha un cas especialment icònic que explica aquest fenomen, és sens dubte el de Loss.

Font: Know Your Meme

La història de Loss es remunta al 2002, amb el llançament del webcòmic de Tim Buckley Ctrl+Alt+Del, una col·lecció de tires humorístiques de caràcter lleuger. Així era, almenys, fins al 2008, quan l’autor va publicar un episodi en què la parella del protagonista pateix un avortament accidental. El canvi de to i la frivolitat amb què alguns van interpretar que es tractava l’afer van provocar multitud de crítiques a l’autor, però també van elevar aquesta tira a la categoria de mem. Internet va començar a generar versions alternatives d’aquestes quatre vinyetes, que van acabar perdent el seu sentit original per convertir-se en una pura referència. Tant és així, que identificar el patró minimalista que conformen els personatges del webcòmic s’ha convertit pràcticament en un joc social, amb referències amagades en multituds de racons, tant dins com fora de la xarxa. “En sentit estricte, els mems són conceptes bàsics d’autoria difusa. Això permet que qualsevol se’ls pugui apropiar tal com s’han creat, però també propicia que es puguin adaptar fàcilment a punts de vista, intencionalitats i circumstàncies ben diversos”, sintetitza Lalueza.