Fotògrafs de mons virtuals

L’evolució gràfica dels videojocs ha impulsat l’aparició d’artistes que exploten el ‘software’ per registrar instantànies úniques.

La fotògrafa virtual Luna Márquez ha treballat en títols com ‘After Us’, obra dels catalans Piccolo Studio | Imatge: Luna Márquez (Rimaeternax)

El plat que vas demanar al restaurant de l’altre dia, el viatge a l’estranger de l’any passat… Tots tenim fotografies al telèfon mòbil que hem desat per recordar moments importants o divertits de les nostres vides. I de la mateixa manera que ho fem en el món real, molts jugadors també volen guardar records de les aventures i històries que experimenten en els mons virtuals dels videojocs. Una activitat que la majoria d’aficionats practiquen per plaer propi i sense massa pretensions artístiques, però que un grup de persones s’ha fet seva i ha perfeccionat fins a convertir-la en el que es coneix avui dia com a fotografia virtual (virtual photography en anglès), una disciplina que no té res a envejar, en resultats i pràctiques, a la seva germana analògica.

Un dels principals exponents d’aquesta tendència a l’Estat espanyol és Luna Márquez, fotògrafa virtual nascuda a Huelva i resident a Barcelona, que fa tres anys que s’hi dedica. L’artista va començar a interessar-se en aquest camp durant la pandèmia, quan estava jugant a The Last of Us – Part 2, i des d’aleshores ha anat formant-se i plasmant imatges de desenes de títols. “Jo no sé fer fotografies en la vida real, la professional és la meva parella. La fotografia virtual m’ha servit per aprendre”, explica Márquez, qui ara fa un any que treballa com a game capture artist per a la multinacional NVIDIA.

Sota el pseudònim de Rimaeternax, Márquez va començar a guanyar popularitat en el seu perfil de Twitter, on ja supera els 4.000 seguidors. Això li va obrir les portes a treballar amb diversos estudis de videojocs independents, el primer dels quals va ser el barceloní Herobeat Studios, autors d’Endling – Extinction is forever. La fotògrafa ha treballat també per companyies com Selecta Play o PlayStation Talents, a més a més de NVIDIA. “Normalment, confien en el meu criteri; saben que si volen fotografies per Steam, sé què he d’ensenyar”, explica la professional. Generalment, té força llibertat creativa a l’hora de ressaltar els aspectes més artístics dels videojocs pels quals treballa, però també té algunes limitacions, com les escenes molt violentes o els possibles espòilers. “A vegades l’estudi necessita que es vegin escenaris, personatges, accions o mecàniques concretes”, afegeix.

El cas de Márquez és especialment singular, ja que tot i que la disciplina ha guanyat popularitat en els darrers anys, les persones que hi treballen de manera professional es poden comptar amb els dits de la mà. La majoria d’artistes hi participen en el seu temps lliure, com és el cas de Gerard Cortès, realitzador i tècnic audiovisual amb més d’una dècada d’experiència. El 2015 va cofundar Univers G8CO, un projecte que busca “transmetre a la gent l’aspecte més artístic del videojoc a través d’imatges fotogràfiques i vídeos”. Ell n’és una de les cares més visibles i es responsabilitza de capturar imatges que després publiquen a Instagram i de generar muntatges de videoart pel seu canal de YouTube. El 2022, Cortès va encarregar-se d’una de les peces audiovisuals més reconeixibles de l’exposició Nova Pantalla del Palau Robert, en què mostrava la diversitat estètica de nou obres desenvolupades a Catalunya.

El mode foto: una moneda de doble cara

Un dels principals motius de l’expansió de la fotografia virtual és l’adopció massiva del mode foto, una eina que incorporen cada dia més jocs per ampliar el ventall d’opcions que té el jugador per capturar les escenes de la manera com prefereixi. Aquesta és, per Márquez, la principal diferència que té la disciplina amb la fotografia tradicional: “En els videojocs pots aturar els personatges i construir l’escena com vulguis, com si t’hi vols passar tres hores. Al carrer et condiciona tot: el temps, el sol, la gent…”.

Tanmateix, aquesta opció és a vegades massa limitada per als professionals, que busquen tenir més eines a la seva disposició. “S’ha de ser més exigent, perquè fa uns anys que s’estan implementant i encara n’hi ha que no són del tot adequats per tenir tota la llibertat que hauries de tenir”, opina Cortès. Davant d’aquests frens, la comunitat s’ha organitzat per crear eines externes que, jugant des de l’ordinador, permeten ampliar moltíssim les possibilitats del fotògraf virtual. En aquest sentit, tant Márquez com Cortès lloen la figura de Frans Bouma, un enginyer de software neerlandès que ha creat programaris que permeten fer servir modes foto artificials en videojocs que operen amb els principals motors de joc del mercat, com Unreal Engine, Unity o el RE Engine de Square Enix. “Les eines externes et serveixen per fer de tot: afegir llums que no existeixen, modificar les que hi ha a l’escenari, tenir un rang infinit de zoom… Totes les opcions que no et donen els jocs, te les donen elles”, assevera Márquez.

És evident que, com més possibilitats artístiques els brindin els jocs, més probable és que els fotògrafs virtuals es llencin a captar-ne instantànies, raó per la qual els títols més populars dins d’aquesta disciplina són les obres de les grans productores del sector. “Amb un joc en pixel art és impossible, no té ni cap ni peus. Què faràs, una captura de pantalla? Això ho pot fer tot el món”, opina Márquez, qui sí que creu que els jocs en 3D, més enllà del seu pressupost, poden explotar en aquest camp. En canvi, Cortès es pren els jocs en 2D o de mobilitat i estètiques més limitades com si fossin un altre gènere, com les especialitzacions dels fotògrafs tradicionals: “Si fas retrats, prioritzes els trets facials de la persona; si fas paisatges, necessites un gran angular. Estàs més encotillat, però tenen escenes realment boniques que vols compartir amb la gent”.

Trobar un estil propi

Sigui com a feina o com a hobby, tots dos creadors admeten que la fotografia virtual ha canviat la manera com s’acosten al món de l’oci electrònic. “Ara ja no jugo com ho feia abans. No concebo començar un títol si no té càmera. Si sé que no podré fer fotos, no el jugo, perquè m’avorreixo”, admet Márquez, qui compara la seva situació a la dels aficionats al speedrunning. Per la seva banda, Cortès confessa que és una pulsió que li neix de dins: “Mentre jugo a videojocs contínuament el meu cap pensa ‘això ho fotografiaria’, o ‘d’això en faria un vídeo’… Em va generant històries i tinc la necessitat de treure-les i plasmar-les en algun lloc”.

Tanmateix, en un context on tots els fotògrafs virtuals treballen amb les mateixes eines, el repte es troba en ser capaç de diferenciar-se de la resta d’artistes. “És difícil donar-li el teu toc. Pots produir imatges de qualitat i que tinguin atractiu visual, però el que costa és donar-li significat”, opina Cortès. “Hi ha creadors que es diferencien amb les dessaturacions, amb composicions molt proporcionals i esquemàtiques, amb una aposta pel minimalisme o pel blanc i negre… Els que aconsegueixen diferenciar-se són els que són realment top, però d’aquests n’hi ha de comptats”, conclou.