Mares lluitadores, mares que connecten els seus fills i les seves filles amb les arrels familiars i que els donen pistes per revelar-ne els secrets, mares tòxiques o amb problemes d’addiccions, mares que suposen tot un desafiament… Aquests personatges encara continuen sent una excepció en el món dels videojocs. Tradicionalment, la indústria els ha concedit poca importància i les ha tractades de rol auxiliar o directament d’absent. Tot i així, cada vegada són més els títols que presenten la mare com un esperó clau que propulsa l’aventura cap endavant o que directament l’encarna. Atenció, doncs, perquè arriba el temps de les mares protagonistes.
Hi ha una creença errònia que impregna sovint les converses i els discursos sobre narrativa: és aquella que considera que el personatge de la mare simbolitza l’etapa inicial d’estabilitat i confort que cal trencar perquè es posi en marxa el conflicte narratiu i, amb ell, l’acció. Segons aquesta mirada, la mort de la mare o el final de la llar donen vigor i sentit a les passes del o de la protagonista en l’inici d’un videojoc. Ara bé, la natura mateixa desmenteix aquest postulat i posa de relleu que aquesta creença tan sols és una construcció cultural resultat de molts segles de patriarcat. Per comprovar-ho n’hi ha prou amb mirar-se un vídeo on una femella d’isard ensenya els seus cadells a escalar penya-segats vertiginosos no aptes ni per a un heroi tot terreny com en Leon de Resident Evil. Això sí que és aventura, i qui la viu és una mare ensinistrant els seus fills. Exactament igual que en l’emocionant i transformador Endling: Extintion is Forever (2022) de l’equip barceloní Herobeat Studios. Es tracta d’un videojoc inspirador que retrata un món postapocalíptic en el qual una guineu ha d’ensenyar a sobreviure als seus quatre cadells tot just acabats de néixer.
Certament, la vida passa a través de les mares. Elles són el portal que necessàriament ha de travessar l’existència. És per això que resulta tan extrem el plantejament d’Endling. En anglès, aquest terme, encunyat el 1996 per la revista Nature, designa l’últim individu d’una espècie. A Endling, la mare que protagonitza el joc és l’última guineu adulta a la terra capaç de parir. Per tant, sota aquesta premissa, saciar la gana dels cadells i tornar al cau cada nit es converteix en una proesa que ni en Joel de The Last of Us pot acomplir.
Un altre títol que posa la mare al centre de la narració és el joc de trencaclosques Monument Valley 2 (2017), de l’estudi britànic Ustwo Games. Amb una estètica extraordinàriament elegant i minimalista, aquest videojoc presenta Ro i la seva filla —vestida amb una caputxa vermella— movent-se per un univers de geometria impossible. Aquí, la premissa no és la supervivència, però sí el vincle fonamental que s’estableix entre una mare i una filla. Els successius capítols expliquen com l’experiència i el coneixement obtingut en cada pantalla fan evolucionar la relació materno-filial. L’exemple de la progenitora proporciona confiança i independència a la més petita que, a partir de cert moment, és capaç de moure’s sola amb habilitat per un món de bucles infinits.
Qui s’apropa al magnífic Stardew Valley (2016) creat pel dissenyador Eric Barone troba una bona col·lecció de mares i, a més, té l’ocasió de convertir-se virtualment en una d’elles si avança prou en aquest social sim ambientat en un poble granger. Les possibilitats del joc són immenses, però probablement el més interessant de les partides és assabentar-se de les històries de vida dels veïns de la població. Entre elles, les d’algunes mares que arriben a ser prou difícils i complexes. Si passeu, per exemple, pel camí del Salze podeu conversar una estona amb la Jodi, la progenitora d’en Sam i d’en Vincent que, alhora, ha de fer-se càrrec de l’estrès posttraumàtic del seu marit, en Kent, un veterà de guerra. Si passegeu a la vora del riu, trobareu la caravana on viu la Pam amb la seva filla Penny. És clar que la Pam rara vegada és a casa, perquè generalment està bevent cervesa al Saloon del poble. En el joc, també hi ha madrastres, àvies adorables i tiets que eduquen els més petits de la població.
Ja que hem anat a parar a alguns casos de mares en el si d’una família disfuncional, és del tot pertinent fer una menció especial a l’excel·lent Behind Every Great One (2018), de l’equip Deconstructeam, que crea des de València. Aquí no tenim una mare protagonista, però sí un joc que posa al descobert l’engranatge educatiu que acaba convertint alguns homes heteronormatius en éssers narcisistes carregats d’ego. En aquest títol, gràcies a un guió mil·limetrat que juga hàbilment amb la interacció, assistim a la relació tòxica entre Gabriel, un pintor de gran prestigi, i Victorine, la seva esposa. La visita inesperada dels pares d’ell al llarg d’uns dies servirà per estrènyer fins a la mínima expressió l’espai físic i emocional de la dona de l’artista. Els comentaris feridors de la mare del pintor, precisament cap a Victorine, desvelen que el masclisme és un sistema que es manifesta especialment en els patrons de comportament encarnats tant en la figura del pare com de la mare.
Fem ara una ullada a algunes maternitats poderoses. Les mares solen tenir un rol preponderant i amb molt de sentit en els relats mitològics de les diverses civilitzacions i, en conseqüència, també passa el mateix en un bon nombre de videojocs que s’hi inspiren. Això és així perquè, nascuda abans de l’aparició de la ciència, la mitologia és una manera d’organitzar el coneixement en forma d’arbre genealògic: la majoria de fenòmens, des d’una tempesta fins a una guerra, s’expliquen com una relació de parentiu. En aquest sentit, una delícia de joc de rol roguelike titulat Hades (Supergiant Games, 2020) parteix d’un dels relats més atractius de la mitologia grega, el de l’inframon, i en ell el paper de la mare és clau. Persephone, la deessa de la vegetació i mare del protagonista, ha marxat del món dels morts sense saber-se’n el perquè. Serà, per tant, la poderosa Nyx, amb cabells de porpra i ulls d’ambre, qui exercirà de cuidadora efectiva de Zagreus.
Una altra mare mitològica de categoria és Freya, la progenitora de l’enemic final en l’espectacular God of War (2018). Aquesta divinitat associada a la màgia i a la guerra, antiga reina de les valquíries, manté una relació molt tensa amb el seu fill Baldur. S’escenifica en aquest vincle l’habitual conflicte d’excés de protecció que poden exercir algunes mares. Baldur retreu a Freya un encanteri que, per una banda, el protegeix, però que, per l’altra, el priva de qualsevol tipus d’experiència sensorial. Justament, la tensió arribarà a l’extrem i es resoldrà de manera inesperada al final del joc.
Deixem de banda el poder i centrem-nos ara en la comprensió i l’empatia. En aquest sentit, l’any 2016 es va publicar una obra que explora, des de les entranyes mateix, el procés de dol per la malaltia i per la mort d’un nadó. Certament, la maternitat —i també la paternitat— acara els humans amb l’angoixa per la possible pèrdua d’un fill. Precisament els nord-americans Amy i Ryan Green van travessar aquest difícil tràngol al llarg de quatre anys i van documentar la seva experiència a That Dragon, Cancer. A pesar de la seva duresa, el joc és excels a l’hora de transmetre la intimitat i la intensitat de sentiments que poden sentir uns pares.
En aquest àmbit també sobresurt What remains of Edith Finch (2017), que presenta reflexions profundes sobre la maternitat, la llar i la família. Aquest títol desenvolupat per Giant Sparrow aconsegueix amb escreix l’objectiu de fer pensar jugadores i jugadors, sobretot perquè l’òptica des de la qual s’enfoca la progressió en el joc és la consciència de la mort. Ara bé, aquest memento mori arriba embolicat amb una estètica acollidora, detallista i delicada que, paradoxalment, fa que molts vulguin quedar-se a viure i morir permanentment dins del seu univers.
Una mica més lleugera, però no per això menys entranyable, és la sèrie Cooking Mama (2006-2022), un simulador de cuina nascut a la Nintendo DS amb diverses entregues, que ens proposa aprendre a preparar receptes de cuina a partir de minijocs. El personatge es manté fidel a l’estereotip de mare amable, que ofereix suport i atenció. Ara bé, aneu amb compte si cometeu una barrabassada als fogons, perquè és probable que li veieu flames als ulls.
I si us voleu fer un fart de riure amb una mare antagonista la mar de divertida no podeu deixar escapar Oculto juego por la mama (2016). Estructurada amb trenta nivells que representen els dies del mes, la proposta dels japonesos Hap Inc. ens posa a la pell d’un nen a qui la seva mare amaga dia rere dia la consola en els llocs més insospitats de la casa. La senzillesa de les mecàniques i dels gràfics subratlla de manera brillant l’humor surrealista i inesperat de cadascuna de les pantalles en les quals, per exemple, hem d’obrir la boca d’un cocodril al mig del menjador o hem de fer levitar l’avi mentre medita.
Tot tipus de maternitat, com demostra la selecció de títols que hem presentat, pot ocupar un espai destacat en forma de protagonista o d’antagonista. Al cap i a la fi, si la maternitat és central per a la vida, també hauria de ser-ho en els videojocs.
