Grans històries d’amor en els videojocs

Flirteig, sexe, enamorament, convivència, crisi de parella… Avui no us parlarem de les fases de l’amor perquè malament aniríem si haguéssim de ser nosaltres els especialistes en aquest àmbit, però sí que us parlarem de videojocs i de com aquests han retratat aquesta emoció. Ho fem a partir d’algunes de les grans històries d’amor que ens ha donat l’entreteniment electrònic i comencem amb el petó més real que s’ha vist mai en un videojoc.

12 de juny de 2018. Tres de la matinada, hora d’aquí. Centenars de milers de persones arreu del món estem seguint en directe la conferència de premsa que Sony està celebrant a Los Angeles per donar a conèixer les novetats de PlayStation. No ho sabem, però som a punt de veure el petó més real que s’ha vist mai en un videojoc. Després de l’actuació del músic Gustavo Santaolalla comença la primera cinemàtica de la nit. El joc és l’esperat The Last of Us Part II (2020). Els gràfics hiperrealistes ens traslladen a un envelat on diverses parelles ballen al ritme d’una animada cançó folk. A la barra, l’Ellie s’ho mira sense posar-hi massa atenció, fins que apareix la Dina, que no dubta ni un segon en agafar la mà de la nostra protagonista i arrossegar-la a la pista. L’Ellie agafa la seva companya per la cintura, mentre aquesta li passa la mà pel clatell. Les dues amigues riuen i comparteixen confidències. Es miren als ulls i, en una de les escenes més íntimes i boniques que ha donat el mitjà interactiu, acaben ajuntant els seus llavis.

Si una cosa ens han ensenyat els videojocs és que fins i tot en l’apocalipsi pot sorgir l’amor. El joc desenvolupat per Naughty Dog –d’actualitat a causa de la recent adaptació televisiva que n’ha fet HBO– té en la violència un dels seus principals eixos, però també tracta temes com l’enamorament. De fet, ja en el primer The Last of Us (2013) érem testimonis del primer petó de l’Ellie, en aquest cas a la seva amiga Riley. Ambdues escenes són importants per a la representació LGBT en el videojoc, però també una bona demostració de com aquest mitjà és capaç de tractar l’amor de forma adulta, delicada i emotiva.

The Last of Us Part II

L’enamorament és també un dels grans temes de Final Fantasy X (2001). La relació entre en Tidus, un esportista d’elit despreocupat i optimista, i la Yuna, una invocadora amb una gran responsabilitat sobre les espatlles, és de les relacions d’amor més entranyables que ha donat el videojoc. El jugador acompanya els dos joves al llarg d’una gran aventura plena d’obstacles i perills, i és en aquest viatge on l’afecte entre els dos personatges creix a poc a poc. De fet, la majoria dels títols d’aquesta popular sèrie desenvolupada per la japonesa Square Enix retraten el desig amorós de forma dolça –alguns en diran ensucrada– i tenen en aquesta flama adolescent gran part del motor de les seves històries.

Final Fantasy X

Si la història de qualsevol Final Fantasy s’allarga durant desenes i desenes d’hores, la de Florence (2018) es resol en menys de trenta minuts. En aquest títol publicat per Annapurna Interactive acompanyem una noia de 25 anys en la seva rutina diària. Una rutina que, vet aquí, es veu trencada un dia quan anant pel carrer amb el mòbil sense bateria decideix seguir una melodia provinent d’un violoncel. Aquest és l’inici de la relació entre la Florence, que aspira a ser una artista, i en Krish, que vol ser músic. L’encant d’aquesta deliciosa obra, a mig camí del còmic i el videojoc, és la forma com en pocs minuts ofereix un retrat complet d’una relació amorosa, des de les primeres cites i el flirteig a l’enamorament i els somnis compartits, i de la convivència al trencament. Sens dubte, és una perspectiva més realista i actual d’aquest modern love que tan bé han sabut captar els jocs independents en els darrers anys.

Florence

Lluny del romanticisme estereotipat i caduc, diverses creadores de videojocs han sabut aprofitar les particularitats del llenguatge interactiu per donar forma a experiències que ens parlen sobre les relacions en l’era de les xarxes socials. En el joc A New Life (2020), la dissenyadora Angela He presenta una història d’amor protagonitzada per dues dones on les decisions rutinàries de la vida en parella tenen un impacte sobre la resolució de la trama. Afecte i dolor es barregen en una història que, novament, fuig de la tradicional heteronormativitat. Per una altra banda, els jocs de la dissenyadora Nina Freeman posen sobre la taula situacions que no sempre han estat ben representades en les grans superproduccions. A Cibele (2015) ens posem en la pell d’una noia de 19 anys que inicia una relació íntima (i a distància) amb un noi que ha conegut a través d’internet.

Sobre l’amor quotidià, aquell que ja fa temps que va deixar enrere la seducció inicial, parla Haven (2020). En aquest joc, desenvolupat per l’estudi francès The Game Bakers, som en Yu i la Kay, una parella que ha decidit escapar de tot per viure en un planeta desconegut. Temes com la maduresa o els sacrificis personals que comporta iniciar una vida en parella estan presents en aquesta aventura que tant pot jugar-se en solitari (controlant els dos personatges) o acompanyat d’una altra persona. La cooperació és fonamental per sobreviure en aquest paisatge inhòspit, ja sigui combatent monstres, cuinant, recollint recursos o construint una llar entre els dos.

Haven

El mateix concepte de col·laboració, però des d’un punt de vista més còmic i delirant, és el que proposa It Takes Two (2021). En Cody i la May són una parella casada i amb una filla que està plantejant-se el divorci. És llavors quan una maledicció els converteix en uns petits ninots que han de col·laborar per sobreviure i, ja que hi som, tractar de millorar la seva relació. Ens trobem davant d’una crisi de parella convertida en videojoc d’acció i plataformes on la cooperació no és opcional, sinó absolutament imprescindible. La simpatia i la imaginació desbordant amb la qual Hazelight Studios, l’equip suec liderat pel dissenyador Josef Fares, va afrontar aquesta aventura per a dos jugadors i va captivar la comunitat.

I és que una crisi de parella també pot ser una gran història d’amor. De Tres al Cuarto (2021) és un joc narratiu on seguim les passes de Garza i Bonachera, dos monologuistes sense èxit, que han de fer una sèrie d’actuacions a Menorca. Sobre l’escenari, els dos humoristes han de jugar les seves millors cartes per fer riure el públic, però és en la intimitat de seva habitació d’hotel, o en els seus passejos per la platja, on afloren i es barregen els traumes del passat, el sexe, les enveges i les expectatives de futur. L’estudi valencià Deconstructeam ens proposa un relat sincer i íntim, però també divertit i desenfadat.

Fins ara hem parlat de jocs amb històries d’amor prefixades per la pròpia trama del títol en qüestió; però, què hi ha d’aquells videojocs on nosaltres podem escollir amb qui iniciar una relació? Algunes de les històries més apassionades que ha donat aquest mitjà les trobem en obres com Mass Effect (2007), Dragon Age: Inquisition(2014), The Witcher 3 (2015) o Assassin’s Creed Odyssey (2018), tots ells jocs de rol que ens permeten decidir a qui volem arrapar-nos per acabar al llit. Ara bé, segons la dissenyadora Michelle Clough, aquest tipus d’interaccions –és a dir, concebre l’“amor” com una barreta que hem d’anar omplint– hauria d’evolucionar per tal oferir un retrat del flirteig i la posterior relació menys simplista. Tant de bo s’aconsegueixi i el gran somni frustrat del veterà dissenyador Chris Crawford, que anhelava crear personatges de videojoc que responguessin de manera versemblant, es faci algun dia realitat. Mentrestant, tampoc hi ha res de dolent a gaudir de relacions tan fogoses com les que pot tenir el/la comandant Shepard amb els membres de la seva tripulació, ja siguin humans o d’una espècie extraterrestre.

Dragon Age: Inquisition

Precisament, una de les històries d’amor més recordades que ens ha donat el videojoc en els darrers anys, i que també permet al jugador escollir, és la que planteja Life is Strange (2015). En aquest drama juvenil encarnem Max, una jove adolescent que acaba d’arribar a un nou institut i que descobreix que té el poder de rebobinar el temps. En forma de serial televisiu, el joc desenvolupat pels parisencs Don’t Nod Entertainment posa sobre la taula temes tan importants com l’assetjament escolar, les drogues, els pensaments suïcides, l’elitisme social, la corrupció o la paranoia per la seguretat, però, per sobre de tot destaca la relació d’amor entre Max i la seva amiga Chloe. Més enllà de ser opcional i un pèl ambigua, és un dels lligams més memorables que ha donat el videojoc.

Machinarium

Tal com hem vist en aquest breu recull, l’amor també té cabuda en els videojocs. Podríem seguir destacant exemples i no pararíem. L’amor enigmàtic i eteri de Transistor (2014), la tendresa de veure els robotets Josef i Berta agafats de la mà a Machinarium (2009) o, perquè no, la incapacitat del nostre estimat Arthur Morgan de trobar l’amor a Red Dead Redemption 2 (2018). Les representacions que pot tenir són tan variades com ho són els mateixos jocs i, per sort, aquest mitjà està assolint la maduresa necessària per oferir retrats cada vegada més sensibles i reals.