Si sou amants del manga i l’anime ja sabreu que en gairebé totes les trames i històries hi ha un fil conductor que amaneix el desenvolupament dels personatges. En aquesta ocasió i de cara a l’estiu us fem un seguit de recomanacions d’animes on el context, més o menys rellevant, té relació amb expressions culturals.
Si encara no us heu acostat mai a aquest univers, aquestes propostes són una molt bona manera de descobrir un magma gegant de propostes d’animació al vostre abast (hores i hores d’entreteniment inexplorat i que satisfarà els vostres gustos siguin quins siguin).
Us facilitem, doncs, un recull, personal i a anys llum de ser exhaustiu, d’animes que toquen poc o molt temàtiques culturals per si voleu riure, plorar, patir i, en definitiva, emocionar-vos durant la pausa estival mitjançant una immersió otaku-cultural. Gaudiu del descans!
Arts visuals
Ijiranaide, Nagatoro-san
(Don’t toy with me, Miss Nagatoro)
Sèrie sobre la relació desigual entre Nagatoro i Naoto. Naoto és un any major que ella i és membre en solitari del club de dibuix del seu institut, cosa que el permet escapar-se a l’aula artística i aïllar-se del món exterior. Entre vicissituds de l’evolució de la turmentosa relació entre els dos protagonistes, en Naoto demostra les seves aptituds al capdavant del club de dibuix.
Veureu al dibuixant patir de valent per culpa de la Nagatoro i les seves amigues però, d’alguna manera, estem davant una història divertida i de superació.
A diferència de moltes de les propostes d’aquest article, aquest anime –basat en el manga de Tsubasa Yamaguchi, guanyador del premi Manga Taisho l’any 2020- sí que se centra en el desenvolupament artístic del protagonista, des del naixement (tardà) de la sensibilitat artística d’en Yatora, la seva entrada al club d’art i el seu progressiu perfeccionament amb els alts i baixos propis dels reptes artístics, la frustració de no disposar d’un estil personal i particular i de veure companys i companyes excel·lir en les seves creacions.
En aquest cas fa gràcia com un bon estudiant que pot optar a universitats de prestigi per dedicar-se a guanyar diners ha de combatre els prejudicis de professorat i família per dedicar-se a la seva vocació artística.
Música
Molt bona proposta, actualment disponible a Netflix, amb una gran animació i molt bona música que acompanyen aquesta història futurística de les colònies humanes a Mart on es troben dues noies, la Carole i la Tuesday, ben diferents entre elles però que comparteixen la mateixa passió: fer, tocar i cantar cançons.
Hauran de competir en un món on les propostes d’entreteniment ja no són creades per artistes sinó per una Intel·ligència Artificial. La proposta genuïna de les dues companyes haurà d’obrir-se camí en contra del nou sistema de la indústria musical i contra artistes ja consagrades.
Si feu una cerca a Google, veureu que la gent busca les cançons que apareixen a la sèrie… bona senyal.
En aquesta recomanació us podria enganyar vilment però no tinc malícia per fer-ho. És una molt bona sèrie, sí. Té una animació i un estil de dibuix increïbles, sí. Que la línia argumental està centrada en la música, en aquest cas en la perícia dels protagonistes amb el piano (ell) i el violí (ella), doncs també. Ara… és una de les històries més tristes que l’anime pugui oferir. No donaré més detalls però veus els episodis amb un nus a l’estómac.
És la història d’un nen introvertit i prodigi del piano clàssic que, ateses les desventures de la seva vida infantil i juvenil, deixa de tocar per sorpresa del món musical. No serà fins que conegui una noia a les antípodes del seu caràcter que no es tornarà a acostar poc a poc al piano i es permetrà el luxe de superar les seves angoixes per tornar a meravellar al públic dalt d’un escenari.
Tristor, angoixa, amor i música clàssica per un tub en aquesta proposta.
Una proposta molt més moderna i rockera és Given, un dels màxims exponents del que es coneix com a anime yaoi o Boy’s Love (BL): històries que expliquen les relacions afectives i sentimentals de dos nois.
En aquest cas, la història i els alts i baixos propis de les relacions juvenils, el desenvolupament d’amistats, rebutjos i enamoraments estan lligats argumentalment pel desenvolupament d’una banda de rock que posa la banda sonora a la història.
Dona per riure, emocionar-se i gaudir de la bona música que proposa la banda. Una molt bona proposta!
Literatura
El personatge masculí d’aquesta història, Kotaro, té una doble vessant cultural: per una banda porta tota la vida entrenant-se en dansa tradicional per participar en les desfilades dels festivals d’estiu anomenats Matsuri (el que vindria a ser cultura popular però no la d’Arbúcies sinó la de Kawagoe, prefectura de Saitama) i, per l’altra, està determinat a esdevenir escriptor de novel·les.
La sèrie, a diferència de moltes altres propostes, té un ritme suau i dolç que ens acompanya en el progressiu apropament d’en Kotaro amb l’Akane, la protagonista femenina. Més enllà de ser de les poques sèries amb un final tancat (sense deixar interpretacions en l’aire) i més enllà de centrar-se en aquesta primera relació sentimental, es van fent pinzellades relatives al talent en l’escriptura i les primeres relacions amb la indústria editorial per part d’un escriptor novell.
Si busquéssim una antítesi a la dolceta proposta anterior trobaríem alguna cosa semblant a Domestic Girlfriend. Si no us deixeu espantar per transgressions de les convencions socials que regeixen a occident podreu arribar a aguantar històries rocambolesques que freguen el frenopàtic. No us faig spoiler però si aguanteu els dos primers capítols descobrireu que en Natsuo té passió per la lectura, molt talent per a l’escriptura i participa activament del club de literatura de l’institut.
Més enllà de l’argument i de la relació entre tots els protagonistes principals de la sèrie, la melancolia i nostàlgia que serveixen per estimular el procés creatiu en aquest cas de la literatura també té una altra forma d’expressió en un opening (la cançó del començament de la sèrie) força espectacular. La qüestió és que el fracàs sentimental empenyerà al protagonista a escriure febrilment una novel·la que li canviarà la vida.
Dansa
Malgrat que no és un fil argumental gaire original (recorda moltíssim la idea que hi ha al darrera de Billy Elliot) la veritat és que Dance Dance Danseur és una proposta emocionant i molt elaborada amb tots els detalls molt ben cuidats.
Junpei Murao és un noi que descobreix, de ben petit i mirant un espectacle de ballet, la seva vocació: ser ballarí clàssic. A mesura que creix, el protagonista tracta d’amagar les seves habilitats i passió sota la disfressa de les arts marcials… fins que arriba una noia ballarina al seu institut.
Hi ha disponible una temporada d’aquesta proposta de dansa de la qual destaca una idea que es repeteix a molts animes: la capacitat de despertar vocacions en els i les infants i joves veient un espectacle cultural (mireu els ulls d’en Murao quan veu un ballarí dalt de l’escenari). Per prendre nota!
Videojocs
No sé si esteu el cas però des del Departament de Cultura hem llançat una campanya que, amb el lema El videojoc és cultura, vol deixar enrere els prejudicis per afirmar que formen part de les indústries culturals creatives. Des d’aquest marc mental, no podíem deixar de recomanar-vos dos animes que ens agraden especialment perquè no porten als protagonistes a dins dels jocs sinó que les trames es desenvolupen mitjançant els videojocs.
Si durant el final dels anys 80 i al llarg dels anys 90 tenieu interès pel món dels videojocs i les consoles aquesta sèrie us encantarà.
No recordo cap altra proposta que serveixi per fer un repàs exhaustiu d’una època en un sector concret. En aquest cas i prenent com a base d’operacions l’Street Fighter de Capcom (ja sabeu… aquell dels Hadokens, els Shoryuken i els combos) fa un repàs de la progressiva aparició (i acceleració) de propostes de videoconsoles i jocs a un ritme trepidant que, fins i tot, és difícil d’assimilar però que ens teletransporta a un moment de les nostres vides que guarden relació amb 1942, Ghosts n’ Goblins o Final Fight.
La història? La història és un triangle de relacions entre Akira, una nena rica molt condicionada per la seva estricta família però amb un do natural per als videojocs; la Koharu una noia introvertida i sense aficions que per aproximar-se al protagonista acaba sent una crac dels videojocs i, finalment, en Haruo, un apassionat (fins al punt de l’obsessió) dels videojocs.
La vida passa al voltant de la trama, tot evoluciona fins i tot les relacions personals i els amors i desamors però tot plegat rellisca sobre Haruo perquè no veu allò que l’envolta més enllà de si té o no relació amb les seves capacitats de dur a Guile, el seu personatge preferit d’Street Fighter, a guanyar el proper combat. Riures garantits, per cert, amb les converses super intenses i interiors que té Haruo amb Guile, com si aquest últim fos el seu angelet o la seva consciència interior.
Clàssic argument per a allò que els japonesos anomenen novel·les lleugeres sobre les aventures i desventures d’alumnes d’institut. En aquest cas, i per això qualifiquem la trama de clàssica, es tracta de la vida d’en Keita Amano, un estudiant de segon de secundària que té afició pels videojocs (malgrat no tenir gaire habilitat) i al que sembla que el temps que dedica a la seva passió no deixa espai per als amics.
Per ventura (o desventura perquè la trama està plena de malentesos i situacions còmiques que faran patir de valent el protagonista) resulta que la noia més popular de l’institut, la Karen Tendo, és una amant dels videojocs fins al punt de ser la presidenta del club de videojocs.
A patir i a gaudir amb en Keita!
I fins aquí el recull que, com he dit, no és exhaustiu però sí us proporcionarà, si no ho ha fet ja, entreteniment amb un puntet cultural i el gaudi per l’animació japonesa tan i tan ben feta.
Molt bon estiu!
