En ple segle 21 és normal que trobem vídeos, imatges, jocs sobre robots. Sovint llegim notícies apocalíptiques que ens diuen que ens trauran la feina, que acabaran trobant-nos innecessaris i finalment acabaran amb nosaltres, com si fossin les creacions d’Skynet a Terminator. Però va ser als anys 40 del segle passat quan es van posar les bases ètiques de la relació entre humans i robots. Es va publicar Jo, Robot.
Entre 1940 i 1950, Isaac Asimov a escriure Jo, Robot, una sèrie de relats de ciència ficció que descrivien un món on els humans conviuen amb els robots.
Isaac Asimov (1920-1992) va ser un escriptor nordamericà nascut a Rússia. Científic, enginyer, bioquímic, temes sobre els quals va escriure diverses obres de divulgació, és conegut avui dia per les seves aportacions a la ciència ficció, principalment la saga de Fundació i les obres sobre robots, com la que centra aquest escrit.
Cal pensar que als anys 40, quan Asimov va publicar aquestes narracions, ningú pensava que els robots podrien fer feines que en aquell moment estaven exclusivament destinades als humans.
Del Jo, Robot d’Asimov se n’han fet moltes versions en diferents formats. Aquí en teniu algunes!!!
L’original: els relats
Jo, Robot és un volum que recull una col·lecció de relats escrits per Isaac Asimov. Aquestes històries es van publicar originalment a les revistes nord-americanes Super Science Stories i Astounding Science Fiction entre 1940 i 1950 i després van ser recopilades en un llibre per a l’editorial Gnome Press el 1950.
La doctora Susan Calvin és la directora de robopsicologia a la U.S. Robots and Mechanical Men Inc, el principal fabricant de robots del segle 21. Un periodista que està escrivint un reportatge sobre la història dels robots i el paper de la US Robots l’entrevista per tal de donar a l’article una mirada més personal. Són aquestes entrevistes, amb les seves històries i les dels seus col·laboradors, els enginyers Gregory Powell i Michael Donovan, les que conformen els diferents relats de Jo, Robot.
Les històries comparteixen un tema comú: la interacció entre humans i robots i les seves repercussions ètiques. En aquestes entrevistes, la dra. Calvin parla de les seves preocupacions pel comportament dels robots i l’ús de la robopsicologia per esbrinar què passa en el seu cervell positrònic . El llibre també conté el relat breu en què apareixen per primera vegada les tres lleis de la robòtica, que van tenir una gran influència en la ciència ficció posterior i que van tenir impacte en el pensament ètic de la intel·ligència artificial també. Aquestes lleis són un compendi de normes morals que s’apliquen als robots en les seves relacions amb els humans i el compliment estricte de les quals prevén qualsevol conflicte. Però tot i complir-se, els especialistes en robòtica que apareixen als relats s’hauran d’enfrontar a diversos problemes i paradoxes en la relació entre humans i robots.
- Un robot no pot fer mal a un ésser humà o, per inacció, permetre que un ésser humà prengui mal.
- Un robot ha d’obeir les ordres dels éssers humans, excepte si entren en conflicte amb la primera llei.
- Un robot ha de protegir la seva pròpia existència en la mesura que aquesta protecció no entri en conflicte amb la primera o la segona llei.
La pel·lícula
I, Robot és una pel·lícula de 2004 dirigida per Alex Proyas i protagonitzada per Will Smith. Està només inspirada en els relats d’Asimov, però no n’és una translació fidedigna. De fet, en pren l’ambientació, el personatge de la dra. Calvin (que interpreta Bridget Moynahan) i les famoses tres lleis de la robòtica.
L’any 2035, el detectiu de la policia de Xicago Del Spooner investiga l’aparent sucidi del dr. Alfred Lanning, cofundador d’US Robotics. Les investigacions de Spooner el porten a conèixer a Sonny, un robot que afirma que te emocions i que somnia. Spooner, en part biònic, odia els robots per una experiència que va tenir durant un accident de cotxe on un robot va triar, amb al seva freda lògica, salvar-lo a ell en comptes d’una nena perquè va considerar més important la seva supervivència que la d’ella. Durant aquesta investigació, els robots NS-5, els més avançats del moment, es revolucionen, ataquen els humans i no responen a les tres lleis.
Aquesta pel·lícula va rebre crítiques diverses, més positives pel que refereix a les actuacions i els efectes especials i més negatives en relació a la trama, però tot i així va ser nominada als Oscars dins l’apartat de millors efectes visuals.
El guió de la pel·lícula que mai no es va filmar
Abans de la pel·lícula de 2004 va haver diversos intents de dur el món robòtic creat per Isaac Asimov al cinema, en va. El 1977, i arran del gran èxit d’Star Wars, el guionista Ben Roberts va contactar amb Ellison, amic d’Asimov, per desenvolupar un guió basat en els contes per a Warner Bros. Ellison va escriure un sorprenent guió que Asimov va considerar que seria la primera pel·lícula de ciència ficció realment adulta, complexa i digna. Però més tard, en una reunió amb el cap de producció de Warner es va veure clarament que hi havia diferències de criteri respecte del guió i Ellison va abandonar el projecte. Els guions posteriors no van ser prou interessants per als possibles directors i la pel·lícula va arribar a una via morta. Warner va permetre que el guió d’Elison es serialitzés a la revista Science Fiction d’Isaac Asimov i publicat en forma de llibre il·lustrat per Mark Zug.
El disc d’Alan Parsons Project
I Robot és el segon àlbum d’estudi de la banda de rock progressiu anglès The Alan Parsons Project, publicat l’1 de juny de 1977 per Arista Records. L’àlbum es basa conceptualment en els contes d’Isaac Asimov i explora temes filosòfics sobre la intel·ligència artificial. Eric Woolfson, l’altre 50% del projecte d’Alan Parsons, va comentar amb el mateix Asimov la idea de la creació d’aquest àlbum, i Asimov es va mostrat entusiasmat per la idea.
Dins la carpeta de l’àlbum, un text explica: I Robot… The story of the rise of the machine and the decline of man, which paradoxically coincided with his discovery of the wheel… and a warning that his brief dominance of this planet will probably end, because man tried to create robot in his own image. (Jo robot, la història de l’ascens de la màquina i la decadència de l’home, que paradoxalment coincideix amb el descobriment de la roda, i un avís que el seu breu domini d’aquest planeta probablement acabarà perquè l’home va intentar crear el robot a la seva imatge.) El títol del darrer tema del disc, Genesis Ch.1 v.32, implica que els robots són una continuació a la Creació. El primer capítol del Gènesi només té 31 versicles i acaba amb “Déu veié que tot el que havia fet era molt bo. Hi hagué un vespre i un matí, i fou el sisè dia.” Al setè dia, al suposat versicle 32, es quan es produiria la creació dels robots.
La influència de l’obra d’Asimov es pot veure en temes com I Wouldn’t Want To Be Like You, on tant es pot fer la lectura de l’humà que desdenya els robots com a éssers inferiors que mai aconseguiran sentir les emocions i l’empatia dels humans. O també la perspectiva dels robots, mirant-nos cap a nosaltres amb menyspreu per les nostres imperfeccions i per la fragilitat humana. Un tema que vam poder sentir al videojoc Gran Theft Auto i també a la sèrie Mindhunter.
La televisió
Tres de les narracions d’I, Robot han estat adaptades per a la televisió britànica. El primer va ser un episodi del 1962 de la sèrie de televisió Out of This World que presentava Boris Karloff, on s’adaptava el conte El Petit Robot Perdut. La sèrie Out of the Unknown també van emetre dos episodis basats en l’obra d’Asimov: El profeta (1967), basat en La raó, i Mentider! (1969). D’altra banda, el 12è episodi de la sèrie soviètica de televisió de ciència ficció Aquest món fantàstic titulat Don’t Joke with Robots (1987), es va basar també en el conte Mentider!
Tant la sèrie original de 1963 com el revival de 1995 de la sèrie de televisió americana The Outer Limits inclouen episodis anomenats I, Robot, però totes dues són adaptacions de la història d’Earl i Otto Binder i no d’Asimov.
Un episodi de la mítica sèrie Buffy, la caçavampirs de 1997 té per títol I robot, you Jane, i en ell les protagonistes acaben alliberant un dimoni a internet.
El videojoc
I, Robot és un joc per màquina arcade que es va llançar el 1984, dissenyat per Dave Theurer i publicat per Atari, Inc. És un joc shooter multidireccional on el jugador assumeix el rol d’Unhappy Interface Robot #1984, un robot de servei que pren consciència d’ell mateix i es rebel·la contra Big Brother. Per avançar de nivell, el robot ha de destruir un ull gegant que representa el Gran Germà, primer trencant el seu escut i després atacant l’ull directament.
I, Robot és conegut per ser el primer videojoc de producció comercial amb gràfics poligonals en 3D, a més de ser el primer videojoc que oferia diverses opcions de control de la càmera. La recepció del joc va ser més aviat negativa i econòmicament va ser un desastre. Se’n van fer entre 750 i 1.000 màquines que contenien el joc, de les quals en queden poques, que han esdevingut peces de col·leccionista. Tot i així, amb posterioritat el joc va rebre comentaris elogiosos sobretot pels seus innovadors gràfics en 3D.
Una llegenda urbana diu que Atari va enviar 500 exemplars no venuts al Japó amb instruccions de llançar-los a l’oceà quan fossin a mig camí, tot i que Rusty Dawe, empleat de Atari, va negar aquest rumor (tot i que afirmava que ja li hauria agradat llençar les màquines ell mateix perquè eren un malson total).
No relacionats amb Jo, Robot però sí basats en altres relats de robots d’Asimov es van desenvolupar dos altres jocs: Robots of Dawn (1984) per a Commodore 64 i Robot City (1995) per a PC i Mac.
Els còmics
El 1983, Bruguera va publicar dos llibre de tapa tova dins la col·lecció Firmado Por… Isaac Asimov. La primera era una versió en còmic de Yo Robot, amb guió de Juanjo Sarto i il·lustracions de Luis Bermejo. La segona, a càrrec del barceloní Fernando Fernàndez, recollia una selecció de narracions d’Asimov.
Més recentment, el 2018, Raúl Cuadrado ha adaptat també al còmic tres contes que formen part de l’univers de Jo, Robot: Cercle viciós, Robbie i Mentider. Aquesta adaptació és fidel al conte original amb un estil que transporta als còmics dels 50.
La cançó d’Antònia Font
Jo, Robot (Recital del Robot i l’Astronauta II) és un tema d’Antònia Font que podem trobar al seu àlbum Taxi, el quart del grup. Tot el cd parla de ciència ficció, astronautes i transbordadors espacials, i sis de les cançons tenen como a subtítol Recital del Robot i l’Astronauta. Aquest tema també el trobem a Coser i Cantar, el recopilatori del grup amb l’Orquestra de Bratislava.
El teatre i la dansa
Encara que pugui semblar estrany, també s’han pogut veure versions d’I, Robot als escenaris.
El 2008 el dramaturg japonès, Oriza Hirata va ser l’autor de Hataraku Watashi (Jo, treballador), peça inspirada en el Jo, Robot d’Asimov i la primera producció teatral amb androides. Ambientada en un futur proper, explica la historia d’una parella que ha de fer front a la crisi existencial d’un dels robots que els ajuden a les tasques domèstiques, que es queixa que la seva feina és avorrida i degradant. Segons Hirata, la peça vol parlar de la relació entre els humans i la tecnologia i quin ha de ser el seu paper a les nostres vides. A l’escenari podíem veure un robot Wakamaru, produït per Mitsubishi.
L’obra durava només 20’, però va ser el tret de sortida perquè Hirata portés robots a escena. Uns anys més tard, Hirata va ser el primer director que va portar un robot androide del tipus Geminoid F al teatre, en l’obra Sayonara, en un duel escènic amb l’actriu nordamericana Bryerly Long que més tard es va portar al cinema, i el 2013 la seva versió amb un androide de Les tres germanes va arribar a Barcelona dins el festival Grec.
Més tard, el 2013, la coreògrafa Blanca Li va dur als escenaris la peça Robot! que vam poder veure al TNT de Terrassa. En aquesta peça, Blanca li reflexiona sobre com “vivim amb les màquines. La nostra memòria s’està tornant artificial, les nostres petjades electròniques, la nostra identitat digital.” Blanca Li parodia les derivades del treball i el ritme de la nostra vida quotidiana que ens fan convertir-nos en autòmats humans, esgotats per un treball repetitiu de tota mena, ballats de manera brillant en un frenesí productivista. En aquest discurs, no podem evitar destacar la presència dels NAO, petits robots amb moviments màgics de suavitat i interaccions properes a les d’un titella sense fils. Entre equilibris controlats i desequilibris d’una bellesa sense precedents com una mena de tai-chi en duet amb un ballarí. Us recomanem molt que us mireu aquest vídeo que reprodueix aquest duet coreogràfic home-robot.
Altres formats
També podem trobar aquests relats en format d’audiollibre. En castellà el trobareu a iVoox i en anglès per exemple a Audible o Kobo.
La BBC Radio 4 també en va fer una sèrie de 5 episodis el 2017 en el programa 15 minute drama, que en aquests moments no es troba disponible a la web de la BBC però encara es pot escoltar aquí. I parlant de la BBC, la cadena va celebrar l’aniversari de la publicació de Jo Robot amb aquest tuit on el mateix Asimov explica les lleis de la robòtica:
#OnthisDay 1950: Isaac Asimov's "I Robot" collection of sci-fi short stories was first published. Some 15 years later, he explained the 'three laws of robotics' on Horizon. pic.twitter.com/0g8aRrbwEJ
— BBC Archive (@BBCArchive) December 2, 2019
I altres Jo Robots
Abans d’Asimov, Eando Binder (pseudònim de dos germans escriptors, Earl i Otto Binder), va publicar una sèrie d’històries de ciència ficció protagonitzades pel robot Adam Link, una de les quals també es deia I, Robot (1939). També Cory Doctorow va escriure el 2005 un relat amb el mateix títol, dins d’un projecte de relats que mantinguessin el mateix nom que obres clàssiques de la ciència ficció. Cap de les dues històries tenia cap relació amb l’univers creat per Asimov.
He d’agrair les imprescindibles aportacions per a aquest article de Blanca Bardagil, Susana Ezquerro, Cels Piñol, Pep Oliveras, Compagnie Voix, Rafa Laguna. Sense vosaltres no seria tan complet. Gràcies!!!
