Ja fa temps que els humans fem servir la tecnologia per a millorar la nostra qualitat de vida. Existeixen exemples de dispositius pràctics que ens ajuden a erradicar o a fer menys greu certes malalties: marcapassos per controlar els batecs del cor, pegats que administren i controlen els nivells d’insulina o nous òrgans vitals artificials. Aquesta nanotecnologia, ja sigui temporal o permanent, resulta útil i perfecciona un cos naturalment vulnerable a la malaltia i a la condició mortal.

Un cop vistos els usos mèdics i l’efectivitat en el cos humà, el següent pas és experimentar amb l’edició genètica o les realitats que proposen una identitat humana i tecnològica a la vegada. Repassem aquestes noves experiències transhumanes que alguns defineixen com a eina de creixement personal. Parlem del transhumanisme com a corrent cultural, filosòfica i científica vinculada a l’estètica i la identitat que encara ens planteja moltes incògnites.

El concepte

El desig de superar la limitació humana és el nucli d’aquest terme que proposa fer un ús de la tecnologia per perfeccionar les nostres capacitats cognitives i biofísiques. El concepte s’idea al segle XIX de la mà del filòsof Nikolai Fiódorov i és consolida més tard gràcies a Julian Huxley, que introdueix la paraula oficialment l’any 1957. Més tard, a la dècada dels vuitanta, Los Angeles esdevé el primer centre de pensament transhumanista on s’assenten les bases del moviment. El filòsof Max More en seria un dels iniciadors. Per últim, Nick Bostrom i David Pearce creen l’any 2004 l’organització Humanity + que promou la discussió d’aquestes millores. 

Cíborgs ficticis

Fa temps que trobem éssers transhumans o biohackers en gran part de la ficció audiovisual, per exemple a Robocop, Blade Runner, Gattaca o a la més recent Sound of Metal. I també dins de la novel·la i el còmic de ciència ficció: Un món feliç de Huxley o personatges com Iron Man, Deathlok i Machine Man. Fins i tot dins de videojocs com Deus Ex i Metal Gear on se’ns presenten formes humanes robotitzades. Aquest imaginari fictici salta de les pantalles i de les pàgines per passar a formar part de la nostra realitat. Agafem com exemple quatre identitats transhumanes ben diferents que replantegen la condició humana tal i com la coneixem.   

Transhumans performers

L’artista Neil Harbisson és tota una referència en la matèria ja que des de l’any 2004 és oficialment considerat un cíborg. És la primera persona al món que té reconeguda aquesta condició de forma oficial per un govern. Ell personifica aquesta nova identitat a través de la qual pot percebre i explicar el món d’una manera alternativa.

Aquest activista nascut a Mataró i d’origen britànic irlandès s’inspira en la morfologia dels insectes i opta per implantar-se una antena a la part anterior del crani. Harbisson neix amb una condició visual anomenada monocromatisme, que fa que vegi el món en una escala de grisos. Per a solventar aquest problema, ell mateix s’implica en el disseny de l’eyeborg, i idea la manera de sentir el color, en el seu cas a partir de freqüències de so. Així, recull informació visual que per a ell no existeix. 

Després de múltiples discussions amb cirurgians i comitès de bioètica, aconsegueix el vistiplau d’un doctor que de forma anònima accedeix a realitzar l’operació. El seu cos adopta quatre implants, xips intracraneals de l’antena formen vibracions que es converteixen en sons durant l’exposició al pigment. D’altra banda l’antena també compta amb connexió wifi, així doncs concep internet no només com una eina sinó com un nou sentit.

En aquesta TedTalk, El Renacimiento de nuestra especie, el mateix Harbisson ens explica les dificultats de viure d’acord amb el seu sentir cíborg. La ponència recull la seva experiència i la seva creació artística amb un toc d’humor. Composar peces a partir de fruites o fer retrats sonors a través de diferents fisonomies són algunes de les propostes que ens apropa aquest ésser híbrid que també pot escoltar colors infrarojos i ultraviolats.

De la modificació del crani, passem als implants situats als peus de la catalana Moon Ribas. La coreògrafa tenia dos sensors dins del cos connectats a sismògrafs online, aquests li permetien sentir i canalitzar el moviment que feia la Terra en qualsevol punt geogràfic a temps real. L’activista explicava com arribava a sentir dos d’aquest nous batecs o moviments sísmics per hora. Tot i que molts d’ells eren gairebé imperceptibles, ja que equivalien a un grau en l’escala Richter.

Resulta una addició d’un nou sentit vinculat també a l’expressió creativa. Moon, actualment sense implants, performava els diferents graus de vibració que emetien els terratrèmols mitjançant disciplines com ara la música i el ball. Waiting for Earthquakes, per exemple, va ser una de les seves peces més celebrades. L’obra experimental, única en cada una de les representacions, consistia en una dansa guiada per la direcció i la intensitat dels terratrèmols. L’espai escènic dibuixava quatre punts cardinals per on la intèrpret es movia o es quedava quieta. La calma i l’agitació s’encreuaven en aquesta demostració teatralitzada.

Una altra de les propostes de l’artista porta com títol Seismic percussion, on tornem a veure com la Terra fa de compositora i Ribas d’intèrpret a través de diferents instruments de percussió. Aquí en podeu veure un exemple.

En els dos casos, veiem com aquesta modificació del cervell i dels cos pot donar peu a una nova forma d’art. D’aquí precisament neix la Cyborg Foundation, creada l’any 2010 conjuntament per Harbisson i Moon. Aquesta plataforma internacional d’experimentació i cooperació busca eixamplar els sentits humans amb ajuda de la cibernètica aplicada al cos. Defensar la idea com a un moviment artístic social i legitimar les persones que volen sumar-s’hi en són els principals objectius.

Biohackers i transhumanisme pràctic

Es parla doncs d’un sentir cíborg i d’un dret a modificar el propi cos, tal i com va començar a fer l’any 2007 l’escocesa Lepht. Va necessitar un lector, un xip digital, instruments esterilitzats i l’ajuda d’una amiga estudiant de medicina per incrustar-se un xip digital a la punta del dit. Aquest circuit integrat li permetia experimentar les pulsacions electròniques de tot tipus d’objectes, així com detectar la distància que es donava entre aquests i les seves mans. Des de llavors s’ha col·locat més d’una cinquantena de petites plaques que li permeten tenir aquest sentit ultrasònic. Una de les últimes actualitzacions li permet fer pagaments de forma automàtica sense necessitat de portar cap targeta de crèdit. La informació d’aquesta està inserida en un dels múltiples xips que formen part del seu organisme i funcionen al ser exposats a lectors sense fils. 

No és la primera vegada que s’utilitzen aquests xips per a un ús pràctic, les primeres ideacions van ser de Kevin Warwick. L’anglès va experimentar l’any 1998 amb aquesta mateixa tecnologia creant un prototip. Durant l’experiment, anomenat Project Ciborg, es va implantar un xip al braç que permetia tenir el control remot de dispositius assistits per ordinadors.  Durant les seves nombroses ponències a TedTalk ens explica com ha estat el seu recorregut amb l’experimentació del seu propi cos gràcies a la tecnologia. 

Això ens recorda a altres casos on l’addició d’implants respon a una utilitat pràctica. Empreses com Epicenter, d’origen suec, i Newfusion, amb seu a Bèlgica, ofereixen als seus empleats la possibilitat d’introduir-se un microxip a les mans que funcioni com a targeta identificadora. Amb tan sols una punxada el dispositiu, de la mida d’un gra d’arròs, queda col·locat. Aquesta tecnologia subcutània permet obrir portes, fer servir impressores, iniciar sessions als ordinador personals o comprar refrigeris a màquines expenedores. La comunicació de camp proper (Near Field Communication, NFC, en anglès) és la tecnologia que permet la comunicació a curt abast d’aquests lectors entre dos dispositius.

Aquest fenomen ens planteja diferents interrogants. És un avenç realment funcional que facilita la vida del treballadors o es una mesura de control? Com afecta la intervenció en la seguretat i la privacitat dels empleats? És una pràctica sana i segura pel cos? Quines són les implicacions ètiques? La tecnologia sempre va un pas per endavant de la legislació? Quines garanties ens dóna el transhumanisme?

Judith Trench

%d bloggers like this: