La presència de la música clàssica als dibuixos animats

El ritme frenètic de Tom y Jerry, el dinamisme dels Looney Tunes o l’acció esbojarrada de la Pantera Rosa marida de forma impecable amb la música clàssica.

L’absència de guió i la velocitat de les seqüències animades permeten una sincronització amb obres cèlebres com ara el Barber de Sevilla de Rossini o la Rapsòdia núm. 2 de Franz Liszt. Concebem la música i el setè art com un tàndem indeslligable: el fil musical que segueix el metratge aporta una important càrrega emocional i moltes vegades reforça la narració que se’ns presenta.

Us portem una breu cronologia de peces clàssiques que han tingut un paper protagonista en pel·lícules, sèries i curtmetratges animats. Melodies que tots gaudim i que identifiquem gràcies a aquesta associació entre la cultura televisiva i la música més barroca. Simfonies, òperes i peces per orquestra han anat acompanyant de forma recurrent el cartoon dels anys quaranta i cinquanta. Aquest fenomen a provocat un reconeixement massiu i a vegades inconscient de compositors com Strauss o Beethoven. Sovint percebem aquest gènere com inaccessible, ja sigui per la seva complexitat tècnica o per la seva tradició elitista. Les propostes audiovisuals que repassem permeten un acostament orgànic a aquest tipus de música, sobretot per part dels infants que són els principals consumidors d’aquesta forma d’oci. Així doncs es dóna un escenari educatiu que es vincula amb un moment divertit.

LA DANSA DE POPEYE

El que inicialment era una personatge secundari d’una tira còmica es va convertir en tot un fenomen animat a la dècada de 1930. Popeye el Mariner, famós per tenir un força sobrehumana, una actitud rondinaire i una devoció pels espinacs va esdevenir un icona de la cultura popular en sèries i pel·lícules de la productora Paramount Pictures.

En aquest fragment del curtmetratge The Dance Contest de 1934 escoltem Valse des Rayons. Peça composta per l’alemany Jacques Offenbach i inclosa en el ballet titulat Le Papillon. La deformació anatòmica i el gest caricaturitzat del dibuix és inevitablement còmic i xoca amb l’acompanyament musical que és molt més delicat. La història ens explica com els protagonistes es relacionen mitjançant el ball i la música.

Us deixem el fragment original de l’obra també coneguda com a Valse Chaloupée.  

FANTASIA I MÚSICA

Si parlem de música clàssica i animació no podem deixar de nomenar la pel·lícula de 1940 Fantasia i el fragment on sona The Sorcerer’s Apprentice. El tema més famós de Paul Dukas acompanya la seqüència d’aquesta peculiar producció de Disney pensada per il·lustrar amb l’animació composicions clàssiques. S’estableix un diàleg entre imatge i so que aconsegueix explicar les aventures de Mickey Mouse de forma èpica. Acompanyem l’accidentat procés d’aprenentatge del ratolí que inclou moltes escombres i molta aigua. Alhora escoltem un ritme descriptiu i molt viu marcat pels crescendos i les frases musicals que es reiteren.

La cinta experimental inclou set peces interpretades per l’Orquestra simfònica de Filadelfia com per exemple La Consagració de la Primavera de Ígor Stravinski, El Trencanous de Piotr Ilich Chaikovski o La Tocata i fuga en re menor de Johann Sebastian Bach. 

A continuació podeu veure la interpretació de The Sorcerer’s Apprentice per l’orquestra filarmònica de Radio France. 

LA PARÒDIA DE LOONEY TUNES

Tres anys més tard de la pobre acollida de Fantasia la productora Warner Bros estrena A Corny Concerto que resulta una clara paròdia de la proposta de Disney. Aquest cop escoltem peces com Tales from the Vienna Woods i The Blue Danube de Johann Strauss i veiem als personatges Bugs Bunny, Porky Pig, Laramore the Hound Dog i Daffy Duck. El curtmetratge emula en to burlesc l’estructura i la temàtica de l’anterior pel·lícula experimental. Podem identificar referències directes com l’ús de la música clàssica, el color cridaner de la natura, l’aparició d’un director d’orquestra i coreografies de ballet.   

Aquí deixem el curt de 1943 format per aquests dos números musicals.

No us podeu perdre els famosos vals del compositor austríac. Aquí podeu escoltar-ne un d’ells. 

TRIFULCA ANIMAL

El clàssic duo Tom i Jerry protagonitza un curtmetratge dedicat exclusivament a la Rapsòdia núm. 2, peça per a piano del compositor Franz Liszt. La producció de la companyia Metro Goldwyn Mayer, The Cat Concerto de 1947, presenta una divertidíssima interpretació del felí que es veu interpelada pel seu etern i petit rival. La peça apareix originalment en el conjunt d’obres per a piano basades en música folclórica húngara i es torna a utilitzar el mateix any per acompanyar el projecte de Warner Bros, Rhapsody Rabbit. Aquest cop veiem com un ratolí anònim fa la guitza a Bugs Bunny que intenta tocar el piano. Els dos curtmetratges es van presentar a la cerimònia dels Oscars i posteriorment les companyies es van acusar mútuament de plagi.

Aquí podeu veure les dues versions animades molt similars.

La famosa rapsòdia va tornar a sonar l’any 1954 al curt Convict Concerto protagonitzat per l’ocell Woody Woodpecker i més tard a la pel·lícula Who Framed Roger Rabbit de 1988. 

LA VELOCITAT SONORA

Trobem una altra proposta de Warner Bros que inclou una peça clàssica, aquesta vegada protagonitzada pel Coyot i el Correcamins. La cançó és Dance of the Comedians de Bedrich Smetana inclosa en l’òpera còmica The Bartered Bride. La música encaixa perfectament amb l’animació anomenada Fast and Furry ous de 1949. El compositor d’origen txec proposa aquest trepidant tema que ens transporta a les corredisses dels dos animals pels mítics erms. Aquesta vegada escoltem per sobre del fil musical èpic els estridents efectes de so que aporten dinamisme al curt. 

A continuació podeu veure el fragment esmentat i la peça original. 

MELODIA EN ROSA

La Pantera Rosa neix anecdòticament als crèdits de la pel·lícula homònima l’any 1963. El director Blake Edwards encarrega una animació al mític caricaturista Friz Freleng per acompanyar el film. El personatge rosat va ser tant celebrat que la seva emancipació va ser clara. Va protagonitzar una de les sèries de referència dels anys seixanta. Anys més tard en el capítol de 1966 Pink, Plunk, Plink ens topem amb l’arxiconeguda Simfonia núm. 5 de Beethoven. Veiem com una orquestra animada molt solemne intenta representar la peça mentre el protagonista rosat fa la vida impossible al director. El protagonista opta per tocar la melodia de la propia serie composta per Henry Mancini on predomina el saxofon. Com a resultat tenim una peça híbrida ben original recolzada per un dibuix força minimalista.

Aquí teniu la peça composta entre els anys 1807 i 1808. Formada per quatre moviments on predominen els instruments de vent com trompes, trompetes i flabiols. 

ALTRES PROPOSTES

Trobem altres exemples d’aquesta combinació de música i cartoon també en el cinema. Cançons que es converteixen en tòpics per a moments intrèpids, moments de calma i moments còmics. Escoltem l’ària L’amour est un oiseau rebelle a Els Aristogats de 1970. Una de les escenes inicials de la pel·lícula va acompanyada d’aquest famós fragment de l’òpera Carmen de Bizet. L’any 1996 s’estrena Space Jam on tornem a escoltar El Barber de Sevilla de Rossini i La Marxa fúnebre de Chopin. Ice Age de 2002 també utilitza un fil musical clàssic amb la peça d’orquestra The Comedians de Kabalevsky. Per últim destacar les conegudes peces Ave Maria de Franz Schubert i Ride of the Valkyries de Wagner que sonen a l’animació Rango de 2011. 

En aquest vídeo podeu observar l’evolució de la música en els dibuixos animats desde 1928 a 2009. Escoltem melodies molt variades que comencen sent clàssiques i van progressant fins arribar a gèneres com el jazz i el pop. 

Si accediu a aquest enllaç podeu veure un llarguíssim llistat en ordre alfabètic de pel·lícules de tot tipus on s’inclouen peces musicals clàssiques. Veiem com la presència d’aquest gènere musical i el seu poder expressiu es fa evident i es repeteix al llarg dels anys.

 

Judith Trench

Leave a Reply