El cinema, el teatre, la literatura o el còmic han estat escenaris de l’aparició d’un conjunt heterogeni de robots, màquines i éssers dotats d’intel·ligència artificial. La conjunció del binomi home i màquina ha donat com a resultat narratives on s’obren debats sobre dinàmiques de poder, rebel·lions apoteòsiques i fins i tot relacions emocionals i afectives. Us portem un repàs d’aquesta forma de tecnologia que s’ha infiltrat en un bon grapat de disciplines artístiques, més enllà de la ciència ficció.
La paraula robot deriva del mot txec robota i es pot traduir com esclavitud o servitud. De fet, la primera vegada que apareix un robot és el 1920 quan l’escriptor txec Karel Čapek i el seu germà Josef escriuen l’obra de teatre Rossum’s Universal Robots, on apareixen uns androides esclaus que anonenen robotnic.
Avui dia tenim una imatge diferent dels robots, gràcies a les múltiples representacions a la ficció i també pels avenços tècnics que han portat aquests dispositius al nostre imaginari col·lectiu, i també a les nostres cases i llocs de feina. Aquestes criatures, construïdes a partir de cables, derivats del plàstic i de l’acer, ens generen una reacció de sorpresa degut al misteri del seu funcionament. Són font d’admiració i dubte a parts iguals.
Utensilis quotidians
Els robots poden desenvolupar funcions i moviments a través d’un programa informàtic predissenyat o bé mitjançant la intel·ligència artificial. Els utilitzem per tal d’evitar-nos la feina feixuga. Podem delegar tasques com la neteja o la cuina a aquests mecanismes refinats, que estan al servei de les necessitats humanes i són part important de les següents ficcions.
A la comèdia de Woody Allen The Sleeper (1973), una societat altament tecnificada i governada per un règim autàrquic ens presenta els robots majordoms Janis 414, que van uniformats i tenen capacitat per desenvolupar tasques com cuinar, cuidar del jardí, netejar i atendre i servir als convidats.
També observem com Douglas Quaid, protagonista de Total Recall (1990), utilitza de forma reiterada el servei de taxis Johnny Cab per tal d’escapar dels seus enemics. El Johnny és un simpàtic dispositiu amb forma de bust humà que pregunta la direcció i apropa als seus clients a la destinació desitjada de forma automàtica.
Bicentennial Man (1976) és un conte d’Isaac Asimov del qual es va fer una pel·lícula el 1999. En ell, els robots androides NDR-114 s’utilitzen com a ajuda per a la llar. Andrew, un d’aquests robots, evolucionar per un accident i esdevé un ésser creatiu i capaç de sentir emocions, tot i no estar programat per això. Finalment demana que el seu cos sigui modificat per poder ser mortal i, ja vell, demana al Consell Mundial ser considerat un mortal, dient “prefereixo morir com un home que viure toda l’eternitat com una màquina”.
Un altre exemple el trobem a la sèrie dramàtica The Americans (2013), on el correu postal és dipositat al seu destinatari pels Mail Robots. Ho fan dins de les oficines de l’FBI amb l’ajuda de sensors i recorreguts preestablerts. D’altra banda, a la producció de Netflix Mute (2018) veiem una tecnologia totalment vinculada als hàbits humans. Observem prototips de drons que traslladen menjar a domicili sobrevolant aquest Berlín futurista. Són patentats per l’empresa fictícia FlyMeal.
Sentiments inoxidables
S’obren més oportunitats a les trames quan aquests objectes prenen un altre significat i quan les connexions que s’estableixen passen a una esfera més íntima. D’alguna manera les criatures presenten una consciència emancipada i són capaçes de relacionar-se entre elles i amb els humans. Trobem alguns exemples en els quals les capacitats tècniques dels robots obren pas a capacitats cognitives que responen a paràmetres allunyats d’allò artificial.
Al relat de Brian W. Aldiss Supertoys Last All Summer Long (1969) els éssers mecànics anomenats mecas conviuen amb els humans i són dissenyats per tal de ser adoptats. El primer prototip s’anomena David i podem observar el seu viatge intern per adaptar-se i relacionar-se amb la seva família d’acollida com ho faria un ésser humà. Anys més tard Steven Spielberg va dirigir una adaptació alternativa a la gran pantalla, titulada A. I. Artificial Intelligence (2001).
Al llarg de les set temporades de la sèrie animada Futurama (1999) apareix l’antiheroi Bender Bending Rodríguez, el qual no només es relaciona amb els seus amics i altres personatges secundaris, sinó que adopta pràctiques i actituds essencialment humanes com ara beure, menjar, fer bromes o tenir una personalitat marcadament egòlatra. A la cinta WALL·E (2008) ambientada en una terra post-apocalíptica l’any 2800, som testimonis de com dos robots es relacionen i expressen sentiments i emocions com ara l’amor, l’empatia, l’alegria, el temor, l’enuig i la sorpresa.
A Robot and Frank (2012) se’ns sitúa en un futur pròxim en el qual alguns androides desenvolupen un rol terapèutic per a persones amb demència. Són acompanyants que proveeixen suport moral. Amb una premissa similar, Theodor, el personatge principal de Her (2013) estableix una intensa relació emocional amb Samantha, un sistema de veu que porta incorporat un sofisticat mecanisme d’intel·ligència artificial. La tecnologia s’adapta a la personalitat del protagonista humà i va evolucionant creant un vincle il·lusori.
Qüestions ètiques
Un robot no pot fer mal a un ésser humà o, per inacció, permetre que un ésser humà prengui mal. Un robot ha d’obeir les ordres dels éssers humans, excepte si entren en conflicte amb la primera llei. Un robot ha de protegir la seva pròpia existència en la mesura que aquesta protecció no entri en conflicte amb la primera o la segona llei. Aquestes son les tres lleis de la robòtica proposades l’any 1942 per l’autor Isaac Asimov a Runaround. Aquest és un dels nou relats curts que composen la novel·la I, Robot. Neixen com a resposta al neguit que senten els humans per la possibilitat que la tecnologia els ataqui. Sis dècades més tard es va estrenar la pel·lícula homònima protagonitzada per Will Smith en la qual un humanoide resulta el principal sospitós d’un pressumpte assassinat.
També trobem aquestes qüestions sobre l’autonomia del robot dins del sistema operatiu HAL9000, de la coneguda 2001: Space Odyssey (1968) escrita per Stanley Kubrick i Arthur C. Clarke. Durant la missió de la NASA cap a Júpiter el programa es rebel·la contra el mandat humà i imposa la seva voluntat, ja que disposa del control total de la nau espacial.
Una altra controvertida proposta sorgeix de la novel·la The Stepford Wives (1972) d’Ira Levin. La història gira al voltant d’un grup de dones submises, aparentment perfectes en termes estètics i de servitud, que són en realitat robots programats pels seus marits que substitueixen a les vertaderes dones. El llibre té una adaptació cinematogràfica i un remake. La primera, de l’any 1975, es col·loca dins del gènere de terror i el segon, plantejat en clau d’humor, de l’any 2004, és una crítica sobre els rols de gènere vinculats a les màquines destinades a la satisfacció masculina.
Surrogates (2009) és una altra pel·lícula que explora els límits de la vida humana sotmesa a les criatures intel·ligents. En aquest context la ciència permet als individus crear una rèplica millorada d’ells mateixos a través d’una connexió neuronal. Aquesta còpia geminoide substitueix a la persona en el seu dia a dia, suplanta la seva identitat i es pot gestionar a través d’un control remot.
Arribats a aquest moment ens podem preguntar l’impacte de la creixent autonomia dels robots. Fins a quin punt podem confiar en aquests éssers artificials? Ens poden substituir de forma integral? De quina manera la tecnologia pot alterar la vida tal i com la coneixem?
Empreses de música i tecnologia de Catalunya
