Realitat o ficció? Algunes històries que van trencar les barreres

A la darrera edició de Kosmopolis, el festival de la narrativa organitzat pel CCCB, vam poder escoltar com Manuel Bartual explicava la seva experiència amb una història a twitter que va crear confusió i debat: la gent no sabia si era realitat o ficció, si el que es narrava en tuits en temps real eren fets que li estaven passant al mateix Bartual o una ficció narrada magistralment en fils de tuits. I va aprofitar per parlar de la realitat i la ficció, les fronteres que les diferencien i les històries que han fet saltar aquestes fronteres.

Manuel Bartual i els fils de Twitter

Manuel Bartual, creador de còmic i dissenyador valencià, va protagonitzar l’agost de 2017 una història a twitter. Una narració en format de fals documental, on un home el perseguia durant les vacances. I a partir d’aquí es desgranava tota una història de sorpreses, curioses visions, paquets misteriosos, persones estranyes, i fins i tot un doble del mateix Bartual. El fil de tuits va durar una setmana i va marcar una forma de crear narratives a Twitter.

Arran d’aquesta experiència va nèixer la #FeriadelHilo a twitter, on va participar la història de Mr. Brightside qui resolia un assassinat mitjançant l’anàlisi d’una fotografia que una persona havia penjat a twitter. Posteriorment, Bartual i @modesto_garcia (la persona darrera Mr. Brightside) van crear la història de Nela Garcia. Aquest fil va ser més complex que els anteriors: va durar diversos dies i van arribar a mobilitzar la gent físicament. En un moment donat, la Nela havia rebut un missatge que la feia anar a un punt concret i fer-hi una fotografia. Desenes de persones van anar a aquell punt a l’hora demanada i van penjar les fotografies a twitter, el que demostra que aquest tipus de narratives no són només divertiments passius sinó que són capaços de moure la gent per participar en l’aventura. Sobre el cas de la Nela es van crear grups de Telegram teoritzant sobre la resolució de la història, compartint idees i en un d’elles hi van participar (d’incògnit) els mateixos autors.

Aquestes participacions, debats, grups, fotografies… es creen i motiven perquè els lectors dels tuits pensen que realment la Nela està vivint un problema, que la seva mare ha estat segrestada, que hi ha un grup de ciberterroristes que volen acabar amb internet. La gent ho creu i això fa que el joc sigui seguit i que l’experiència sigui divertida (tot i que també acostuma a causar decepció quan la història es resol i se sap que és una narració de ficció, com va passar amb la primera història del Manuel Bartual).

Quan la ficció sembla realitat: alguns exemples

Bartual afirmava que aquest tipus de narratives funcionen per dos motius principals. El primer és que ens costa distingir entre realitat i ficció des de sempre. Aquesta barreja comença amb un fet curiós que trobareu si compreu novel·les editades als Estats Units. A la coberta de la majoria de llibres de ficció es pot llegir, a més del títol i de qui l’ha escrit, la descripció “A Novel“. Dues paraules que per a nosaltres són innecessàries (“és clar que és una novel·la”). Perquè, llavors, els editors americans les afegeixen a les seves portades? Van començar a fer-ho al segle XVII, quan es va popularitzar la ficció realista i la novel·la històrica. Si deia”A Novel” a la portada volia dir que el text no havia de ser llegit en clau d’història o d’assaig sinó que era una narració fictícia. Ara ens estranya segurament que calgués avisar, però a continuació us presentarem altres exemples on realitat i ficció s’han diluït de manera que a la gent els ha estat complicat saber si el que estaven escoltant, veient, llegint era cert o fruit d’alguna imaginació desfermada.

El gran exemple és la Guerra dels Mons i Orson Welles. Per si encara queda algú que desconegui la història, Orson Welles va dirigir i narrar per la ràdio el 1938 una adaptació de l’obra d’H.G.Wells La Guerra dels Mons. Aquest programa de ràdio formava part d’una sèrie de narracions teatralitzades anomenades The Mercury Theatre on the Air. L’adaptació de Wells es va emetre com un episodi de Halloween el diumenge 30 d’octubre de 1938 per la ràdio americana Columbia Broadcasting System i es va fer famosa pel pànic que va causar entre l’audiència.

Us cas similar, i anterior, va ser la narració, també radiofònica, de Ronald Knox a la BBC. A les 19:40h del 16 de gener de 1926, una veu seriosa interrompia la conferència sobre literatura del segle XVIII que s’emetia a la BBC per informar que un grup de revolucionaris s’havien concentrat a Trafalgar Square, havien penjat del coll el Ministre de Transports i fet volar el Big Ben amb una bomba. La retransmissió, de només 12 minuts, va col·lapsar la centraleta de l’emissora de trucades de ciutadans preocupats. En realitat era una sàtira del pare Ronald Knox, sacerdot catòlic i escriptor de novel·les policíaques. Només 9 anys després de la revolució russa, aquella narració radiofònica va despertar el pànic entre els britànics.

Un altre exemple, més divertit i menys apocalíptic, va amenitzar el dia dels innocents de 1957. La BBC, de nou, va emetre un documental on explicava que els spaghetti neixien als arbres del sud de Suïssa. Era un moment en què la pasta no era habitual a les taules britàniques, així que la majoria dels espectadors no coneixien la textura o el gust de la pasta, que es considerava un menjar delicat. Així que l’emissora va rebre un munt de trucades d’espectadors que demanaven com i on aconseguir aquests arbres per plantar-los als seus jardins i consells sobre com cuidar-los. Anys més tard, la CNN va nomenar aquest programa com l’hoax més gran de la història fet per un mitjà de prestigi.

I més exemples, com el programa Ghostwatch també de la BBC. Un mockumentary fals documental emès la nit de Halloween de 1992, on alguns dels presentadors habituals de la cadena es desplaçaven a una casa per estudiar en temps real una sèries de fenomens paranormals. Tot i que al començament els mateixos reporters s’ho prenien tot a broma, van fer entrevistes a veïns i van acabar descobrint la presència d’un fantasma malèvol anomenat Pipes perquè colpejava les canonades. A partir d’aquí van començar a arribar trucades a l’emissora (més de 30.000 en una hora) de gent que afirmava que havia vist l’esperit o que era a casa seva fent sonar les canonades, i es va crear una mena de paranoia nacional. Finalment, a l’emissió podem veure com Pipes assumeix el control dels estudis i la xarxa de transmissors de la BBC, des de l’estudi on s’emetia Ghostwatch. El programa havia estat gravat setmanes abans de l’emissió, però l’aparença de directe va fer que la gent pensés que allò passava en realitat i que estava fora del control de l’emissora. Aquesta emissió va causar molta controvèrsia i una gran crítica contra la BBC. De fet, es va prohibir que el programa es tornés a emetre en 10 anys, i es van reportar suïcidis lligats a l’emissió de Ghostwatch.

Una altra emissió, però aquesta més propera, que també es va emportar moltes crítiques va ser la del fals documental Operación Palace de Jordi Evole, un programa de televisió on (suposadament) es desvetllava que el cop d’estat del 23 de febrer de 1981 era un projecte que tenia com a objectiu enfortir la democràcia, orquestrat per tots els agents polítics de la transició, el CESID, i la Casa Reial. Per fer la producció del suposat cop d’estat van comptar amb el director de cinema José Luis Garci, que després va rebre l’Òscar a Volver a Empezar com un extra pels seus serveis. Al programa van aparèixer com a testimonis del complot polítics de l’època com Jorge Verstrynge, Eduard Bosch, Iñaki Anasgasti o Rojas Marcos, periodistes com Fernando Ónega i Iñaki Gabilondo, i el suposat director escènic, José Luis Garci. Quan acabava l’emissió el mateix Évole es disculpava per l’engany i moderava un debat amb alguns dels participants.

I ara, ficció a internet

Cada època te un mitjà idoni per aquest tipus d’històries, i una audiència que encara no te la capacitat de separar realitat de ficció. Primer van ser els llibres, després la ràdio, la televisió i ara internet i les xarxes socials. Ens creiem les ficcions en contextos de no ficció, però ara alguns d’aquests ja han estat superats i els busquem (i els trobem), per exemple, a YouTube. Hi ha un vídeo on una parella que ha caçat un lleó i es preparar per fer la foto amb el trofeu es veu atacada per un altre lleó. Se senten crits i la càmera cau a terra mentre el segon lleó marxa tranquil·lament. Aquest vídeo és un fake, una campanya publicitària d’una agència contra la caça d’animals salvatges, però molta gent la va creure i va cridar en veure (o intuir, perquè no es veu res) l’atac.

L’eina més potent de Twitter no és el text ni la foto ni el vídeo: és la interacció. Jugar amb els lectors, que modifiquin la història, que hi participin, que juguin amb tu. Com a fils de twitter, el Manuel Bartual va recomanar uns quants de molt interessants. Des d’alguns més propers com el que va fer el dramaturg Guillem Clua sobre una tomba d’una parella de soldats de la I Guerra Mundial a d’altres com el d’Adam Ellis que es convertirà en una sèrie de televisió.

En conclusió, som animals de ficció. “La ficció és el pilar sobre el qual hem construït la nostra societat”, diu Bartual. Els bitllets són ficció, purs papers sense valor, però entre tots hem decidit que acceptem aquest valor fictici com a real. Ens encanta jugar, que ens expliquin contes.

El que ha quedat ben clar és que estem disposats a creure’ns una bona narració si ens l’emboliquen en una bona realitat.

 

 

 

Marisol López

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.