Creepypasta: les llegendes urbanes que neixen a les xarxes

A tots ens han explicat alguna vegada una història que li va passar a un cosí de l’oncle d’un amic del veí de la germana del cunyat: monstres, esperits, secrets esgarrifosos o assassinats misteriosos. El que coneixem com les llegendes urbanes de tota la vida, molt difícils de creure. Actualment aquest fenomen ha assolit un nivell molt més global gràcies a internet, on les històries són explicades per algú anònim amb un nickname estrafolari en un fòrum qualsevol de la xarxa on es reuneixen tot tipus de personatges per penjar mems. Molt més convincent que la història del cosí de l’oncle d’un amic del veí de la germana del seu cunyat (cal notar la ironia). Estem davant del fenomen conegut com Creepypasta, històries aterridores que neixen directament de la xarxa i que arriben a nivells molt alts de popularitat.

Una de les més conegudes és, sens dubte, Slender Man. El coneixeu? Una figura alta, sinistra i sense rostre que apareixia en algunes fotografies que es van compartir per la xarxa. Circulava la llegenda que segrestava nens, atraient-los cap al bosc. Tant va ser el seu impacte en les xarxes que va protagonitzar videojocs (molt reeixits), pel·lícules, curts, web sèries i novel·les. Molts són els que creuen en l’existència d’aquest ésser, tant que hi ha hagut històries tràgiques com l’intent d’assassinat de Payton Leutner, de 12 anys, a mans d’unes amigues seves que volien oferir-la en sacrifici al malèfic personatge. Però la realitat és que Slender Man va néixer a la web Something Awful el 2009 gràcies a l’usuari Victor Surge que va penjar unes fotos retocades amb Photoshop. A partir d’aquí tot va anar rodat fins a convertir-se en un personatge Fanfic i inundar la xarxa de suposats testimonis que alimentaven la idea que Slender Man viu entre nosaltres.

Jeff the Killer

Podem dir que a partir del naixement d’Slender Man s’ha creat un folklore popular a les xarxes que ha obert les portes a nous mites digitals. El nostre amic llargarut no és l’únic que ha nascut a les nostres pantalles d’ordinador. A dia d’avui són moltes les històries i llegendes que circulen i ens posen els pèls de punta. A partir d’Slender Man van anar apareixent tots els seus cosins germans: altres personatges amb temàtiques i procediment d’invocació diversos i misteriosos, però que també maten i segresten nens, que és el que realment fa por a les llegendes d’aquest tipus. Un dels més famosos és Jeff the Killer, un noi molt “agradable” i somrient que de vegades visita la gent que no pot dormir, els desitja bona nit i s’assegura que dormin d’una bona tirada… i no es despertin mai més! Oi que és maco?

Si parlem d’aquesta nova formula de transmetre terror a través d’històries nascudes a les xarxes, Slender Man no és ni de lluny el primer. Un dels referents a l’hora de crear aquest boom va ser una pel·lícula de terror que segur que us sona: El Projecte de la Bruixa de Blair. Aquesta pel·lícula és molt rellevant per la seva innovació l’hora de promocionar-se, utilitzant tots els avantatges que poden oferir les xarxes per difondre una idea i fer-ho de la manera més creïble possible. El 1999 internet encara era una novetat i els usuaris encara érem molt més susceptibles a creure tot el que vèiem a les pantalles. En recordeu la història? Tres universitaris viatgen a un poble del comtat de Frederick, Maryland, a filmar un projecte audiovisual sobre la llegenda de una bruixa que s’amaga al bosc. Com era d’esperar, la cosa acaba molt malament i tots desapareixen. S’obre la recerca dels joves i un any més tard es troba tot l’equip fílmic amb les cintes de gravació que mostren tot el que van viure abans de desaparèixer. Són aquestes cintes trobades les que van ser muntades i van conformar la pel·lícula que vam veure als cinemes. Té molt bona pinta, oi? Més encara quan durant un temps anaven informant dels avenços del cas, mostrant fotografies de les pistes que havien d’ajudar a resoldre-ho i de les localitzacions per on van passar els tres joves o penjant declaracions de testimonis que havien parlat amb ells. Així va ser i tot gràcies a internet. A la seva pàgina web, encara pots veure tota la campanya a través d’informació i fotografies que donaven veracitat al cas (era totalment fals, per si tu també vas caure) atrapant a moltíssimes persones que no s’ho van pensar a l’hora de pagar per veure com es resoldria tot. Un cop vist el potencial de les xarxes per fer creure a la gent històries d’allò més terrorífiques, molts van voler sumar-se al carro i començar aquest fenomen d’històries que continua avui en dia atrapant a molts fans del terror.

I com era d’esperar, entre aquestes històries de fenòmens sobrenaturals que neixen i creixen per internet els videojocs també han protagonitzat alguna llegenda. Parlem de videojocs molt famosos, com Pokémon. Sí, l’adorable Pikachu i companyia també amaguen secrets molt foscos: la música del joc esta maleïda. De debò! El compositor de la BSO (la pots escoltar aquí) va tenir un mal dia i la cançó que va composar per una de les localitzacions del joc sembla feta per a la nova pel·lícula de la nena de l’exorcista, i clar, per a un videojoc destinat als més petits de la casa no va ser una bona idea. Amb el pas del temps alguns il·luminats de internet van assegurar que la cançó va produir centenars de nens malalts i morts al Japó només pel fet d’escoltar-la i que si la reprodueixes a l’inrevés conté missatges satànics. La veracitat d’aquesta informació és, com a mínim, dubtosa però almenys podem estar tranquils perquè aquest cas ja comença a ser investigat a Cuarto Milenio per Iker Jimènez (no és broma).

Pokémon no és l’únic videojoc afectat pel fenomen creepypasta. The Legend of Zelda també forma part d’una de les històries més populars a les xarxes: Ben Drowned o el Ben ofegat. Aquesta història és la vivència d’un usuari del forum 4chan, d’on surten la majoria de llegendes d’aquest tipus, que es feia anomenar Jadusable. Un bon dia se li va acudir anar a un mercat de segona mà a comprar videojocs de la Nintendo 64, i un vell estrany i amb males pintes li va vendre un cartutx de The Legend of Zelda: Majora’s Mask maleït i posseït per un esperit. Com us podeu imaginar, el joc no funcionava be: textos desquadrats, el ritme del joc i l’ordre dels esdeveniments eren estranys, apareixien elements on no havien de ser, desapareixien d’on havien estat abans… i el més inquietant, el nom Ben sortia pertot arreu,. En definitiva, el que en diríem un malson per als gamers. Explicat així no fa molta por, oi? Però els vídeos que compartia el protagonista d’aquesta experiència feien bastant mal rollo. La comunitat d’usuaris que estava pendent de les seves publicacions on explicava els avenços en forma de diari van endegar una cerca del significat del nom de Ben i del comportament estrafolari del videojoc. Alguns diuen que Ben era el net de l’avi que va vendre el joc: va morir ofegat i la seva ànima va quedar atrapada dins del Zelda, que era el seu joc preferit. Altres busquen motius més dramàtics i atribueixen la mort de Ben a causa del bullying. Sigui com sigui, hi ha moltes explicacions i variacions de la història, però sens dubte és una de les més recordades i interessants.

No podem posar el punt i final al post sense mencionar la llegenda urbana d’internet que ha tingut el millor premi de tots els possibles i que la confirma com una de les més importants: apareix en un cameo als Simpsons. Parlem de Polybius una màquina arcade que suposadament va aparèixer al 1981 en algunes sales recreatives a Portland, Oregon. Aquest videojoc havia estat creat per una empresa alemanya anomenada Sinneslöschen, que vol dir pèrdua dels sentits. Fins aquí res sospitós. Consistia en el típic “matamarcianitos” però en uns escenaris molt estrambòtics plens de colors vius i llumetes intermitents, cosa que va provocar als jugadors marejos, al·lucinacions, amnèsia, atacs epilèptics i malsons. I per si això era poc també contenia missatges subliminars que incitaven al suïcidi! Però la llegenda no acaba aquí. Resulta que tot semblava un experiment social del govern d’EEUU, i acompanyant a la màquina Polybius sempre hi havia uns homes de negre apuntant a unes llibretes alguns dels efectes del joc en els nens que ben contents ficaven una moneda dins la màquina. Tot això va durar poc: un nen va morir d’un atac epilèptic i d’un dia per l’altre van desaparèixer totes les Polybius. Mai se n’ha tornat a veure cap, excepte als Simpsons, és clar!

Per si us havíeu fet il·lusions, cap de les històries mencionades aquí existeixen ni han passat en realitat. Tots els usuaris a les xarxes que les van difondre van admetre que se les havien inventades. Però no els culpem: escriure històries d’aquestes i llegir-ne d’altres és molt divertit i més encara quan hi ha el dubte de fins quin punt són reals. I ja sabeu, si us interessa saber-ne més d’aquestes històries, a les xarxes n’hi ha moltes de diferents i interessants! I, qui sap, potser alguna és certa, potser hauríeu d’anar amb compte a l’hora d’anar a dormir…

Sergi Palomo