L’òpera és un art total on conflueixen la música, el teatre, el cant, la poesia, les arts plàstiques i fins i tot en ocasions la dansa. Tots els components de l’òpera es combinen en una complexa alquímia creant espectacles que desperten la imaginació i la sensibilitat del públic tot posant de relleu les passions i misèries de la condició humana.

Aquestes especials característiques han donat lloc a que els escenaris operístics hagin utilitzat des de fa segles espectaculars escenografies, efectes visuals i gran maquinària.  No és d’estranyar per tant que les grans produccions operístiques, que compten també amb grans recursos pressupostaris, hagin estat un dels primers camps on s’ha experimentat amb les noves tecnologies aplicades a l’escena a través de projeccions audiovisuals, mappings i tecnologia digital.

Norma de Bellini amb direcció escènica d’Àlex Ollé de La Fura dels Baus

Des de de fa un temps en els muntatges operístics hi tenen una especial importància els directors d’escena, que ofereixen unes aproximacions molt personals a la història que es narra, arribant en ocasions a transposar l’acció a una altra època, situacions o contexts. Aquestes noves recreacions de les òperes canvien la manera en què el públic percep i comprèn les obres. L’ús de les noves tecnologies pot ajudar a recolzar i donar una força especial a la visió dels directors d’escena. A més a més, des de la composició contemporània més recent s’experimenta amb la hibridació dels formats visuals, la interactivitat i la composició musical influenciada i coordinada  amb els suports audiovisuals.

Darrerament hem pogut veure en els escenaris de la nostra ciutat alguns exemples de l’ús de les noves tecnologies en les produccions operístiques. Us els expliquem i també us mencionarem altres produccions europees molt interessants. Ens acompanyeu en aquest viatge de descobriment?

L’òpera hologràfica

The End, l’òpera digital

Si ens llegiu habitualment sabreu que som fans de la Hatsune Miku, la diva japonesa, la cantant hologràfica creada amb el programa Vocaloid (desenvolupat per Yamaha sobre un projecte del MTG de la UPF). N’hem parlat sovint en aquest espai. I si ens seguiu potser ens vau acompanyar a veure-la actuar a l’Auditori en la primera òpera feta per a un holograma: The End: A Vocaloid Opera by Keiichiro Shibuya.  The End és una òpera sense orquestra, sense actors, sense escenari, feta amb música electrònica produïda per ordinador i imatges 3D projectades en sis pantalles. The End és una òpera plena sobre la vida i la mort, un treball que uneix art tecnològic, cultura pop japonesa i arts escèniques. Hatsune sedueix l’espectador perquè reflexioni sobre el final de la vida mentre ella mateixa es pregunta si morirà (poden morir les dives hologràfiques?).

El retorn de la més divina

La Divina Callas, la gran soprano belcantista, torna als escenaris en una gira de concerts per tot el món vàries dècades després de la seva mort. La propera tardor la producció Callas in concert  de l’empresa americana Base Hologram posarà sobre l’escenari de vàries sales europees l’holograma de Maria Callas acompanyada per una orquestra de 60 músics en directe. Les dives segueixen essent dives més enllà del final de les seves vides.

La imatge a escena

L’ús dels formats audiovisuals ha esdevingut un recurs habitual en les produccions operístiques, ja siguin a través de gravacions audiovisuals, videoart, mappings o fins i tot l’ús en viu de càmeres sobre o fora l’escenari.

És de destacar que entre els màxims pioners de l’ús de la tecnologia aplicada a l’escena operística es troben els directors de la veterana companyia d’arts escèniques catalana La Fura dels Baus Carlus Padrissa i Àlex Ollé, amb una agenda plena de projectes operístics en els principals teatres d’òpera europeus.

https://youtu.be/viDypcKSqYc Comptar amb el suport visual del gran tòtem del videoart, l’americà Bill Viola, va donar una força única i espiritual al muntatge de Tristan und Isolda de Wagner. Estrenat el 2005 a l’Òpera de la Bastilla de París, el muntatge es va poder veure en el Teatro Real el 2014. Els mítics amants cremen dins de l’aigua i es congelen en el foc ralentitzats en vídeo d’alta definició.	https://youtu.be/369rRb-btgY L’adaptació de l’òpera bufa La Pietra del Paragone de Rossini que es va estrenar el 2006 en el Teatro Regio di Parma amb direcció escènica de Giorgio Barberio Corsetti en col·laboració amb el videoartista Pierrick Sorin va ser de les que marquen diferència. L’ús de gravacions de càmera en directe combinades amb escenaris gravats, sumats al croma, maquetes i altres objectes amb els que interaccionar van donar lloc a una exploració dels límits del llenguatge escènic en perfecta conjunció amb l’ús de la tecnologia. Més o menys, com si féssim una barreja dels nostres artistes teatrals més experimentals com Agrupación Señor Serrano i en David Espinosa sobre un escenari operístic.
https://youtu.be/Gcpzf6BfQ3w Sunken Garden (2011-2012) del compositor holandès Michel van der Aa és la primera òpera 3D del món, on combina simultàniament música electrònica i música acústica contemporània, audiovisuals 2D i 3D i cantants que canten en directe en duet amb personatges prerregistrats que es projecten en pantalles. L’obra es va estrenar el 2013 al Barbican Centre  per l’English National Opera, amb direcció escènica i audiovisual del mateix compositor.	https://youtu.be/5rKK0gPtjSI Black out (2015-2016) de Michael van der Aa és el treball operístic més recent del compositor. Aquesta òpera de cambra per a soprano en viu, i baríton i cor pre-gravats es va estrenar el 2016 a la Nationale Opera holandesa. L’òpera empra tècniques innovadores de projeccions 3D interactives en viu i pre-gavades i música electrònica per tractar la superació de successos traumàtics i explorar la condició humana a través del diàleg entre un home i la seva mare.
https://vimeo.com/136929798 L’estrena de l’adaptació del sempre polèmic Romeo Castellucci de l’òpera Orphée et Eurydice de Gluck el 2014 a l’Òpera de Viena va aixecar ampolles. Sense més decorat que una pantalla, mentre els cantants cantaven es projectaven imatges en directe des d’un hospital on una pacient paralitzada  seguia amb uns auriculars l’òpera per després seguir també en el camí d’una ambulància fins la porta de la seva habitació. Un devastador cant a la mort en vida en perfecte conjunció amb la temàtica de l’òpera (un amant que no accepta la mort de la seva estimada).	https://vimeo.com/26759651 Una altra adaptació de Tristan et Isolde de Wagner. En aquest cas l’artista audiovisual Franc Aleu va col·laborar amb l’Àlex Ollé de La Fura dels Baus per acostar al públic la història tràgica dels amants nòrdics en una producció de l’Opéra de Lyon el 2011 que es poder veure al Liceu el desembre de 2017. Sobre una espectacular i gegantesca semiesfera minimalista que es converteix en el centre d’un univers simbòlic es projecten les belles imatges creades per Franc Aleu.
https://youtu.be/i-XEFUImCJ8 La flauta màgica (Die Zauberflöte) de Mozart és una òpera fantasiosa que dóna molt de joc per la direcció d’escena. La producció que es va poder veure el setembre de 2016 en el Liceu barreja amb gran èxit cantants que interaccionen amb  exactitud amb les projeccions gravades d’acolorides animacions amb estètica del cinema mut dels anys 20. Aquesta òpera està en repertori des de 2012 a la Komische Oper Berlin, així que si us apropeu a Berlin la podeu veure.	La recent estrena de l’òpera Die Soldaten de Zimmerman a l’Òpera de Köln amb direcció de Carlus Padrissa de La Fura dels Baus ha aconseguit fer realitat el somni del compositor en estrenar-la el 1957: la immersió total en 360º. Una producció excepcional i única aprofitant la relocalització de l’òpera d’aquesta ciutat alemanya en un espai firal mentre es duen a terme obres de rehabilitació en l’edifici històric. La disposició central del públic en cadires que roten 360º li permet seguir les imatges projectades en una enorme pantalla que envolta l’auditori i anar seguir les intervencions de l’orquestra, cantants, cors i grups instrumentals distribuïts per tota la sala.
https://youtu.be/6dgmjk93aTQ Un exemple molt més simple de l’ús de la tecnologia, però molt efectiu, va ser el que varem poder veure en l’òpera contemporània circense Daral Shaga de Kris Defoort el passat mes de gener en el Teatre Lliure. Aquesta coproducció del grup de circ Feria Musica i l’Opéra-Théâtre de Limoges ens acosta a la tragèdia dels refugiats a través d’imatges oníriques creades pels acròbates circenses i reforçades amb l’ús de projeccions en viu del que passa sobre l’escenari.	https://youtu.be/0ZZtNXdVSYk Fa pocs dies el Festival Mixtur ens va portar a L’Auditori l’òpera contemporània de Fausto Romitelli An Index of Metals. Una òpera en vídeo creada conjuntament amb el videoartista Paolo Pachini i la poeta Kenka Lèkovich per a soprano, ensemble, electrònica i multiprojecció. Una obra de sonoritat extrema i radical que va lligada a imatges molt minimalístiques generades durant el procés de composició. Un exemple més de la comunió d’artistes visuals amb la creativitat dels músics, una feina col·laborativa que també és usual en el món de la música electrònica, com podem veure cada any en les propostes que ens porta el festival Sónar.

Mentre escrivim aquestes línies es troba en cartell en el Liceu l’estrena mundial de l’última coproducció del teatre barceloní, l’òpera romàntica russa Demon de Rubinstein. Aquest muntatge compta amb una gran i espectacular escenografia de fusta i acer de forma cilíndrica al mig de l’escenari. Aquesta estructura crea un gran efecte de perspectiva que simbolitza l’espai de pas entre la terra i el paradís o infern. Al fons d’aquest gran cilindre es situa una semiesfera movible on es projecten belles imatges del món terrenal i del poder escrutador del més enllà. Si voleu veure com es va muntar aquesta gran semiesfera podeu veure aquest petit vídeo.

L’òpera de més a prop

Amb la intenció de difondre la música i l’òpera al major nombre de ciutadans, diversificar les audiències i ampliar la cultura operística del país, ja fa anys que podem gaudir de propostes com les retransmissions audiovisuals en directe de les òperes d’alguns dels teatres més prestigiosos del món en els cinemes catalans, el Liceu a la Fresca o el projecte del Palco Digital del Teatro Real. Però és possible anar un pas enllà i aconseguir una major immersivitat i experimentar l’òpera des d’un altre punt de vista més íntim i diferent?

Magic Butterfly VR Experience

El passat estiu la Welsh National Opera va oferir una experiència immersiva en col·laboració amb l’estudi REWIND VR. La instal·lació de realitat virtual, que tenia lloc dins d’un contenidor de mercaderies, ha realitzat una gira per diferents ciutats britàniques que va culminar el mes de gener de 2018 en el V&A Museum de Londres dins de les activitats programades de l’exposició Opera: Passion, Power and Politics. Amb Magic Butterfly VR els visitants podien gaudir de la immersió en escenes de dues conegudes òperes clàssiques com la Flauta Màgica de Mozart i Madama Butterfly de Puccini a través de visors Google Dayview. La instal·lació combina la captura de moviment, l’animació, la música i la tecnologia per crear una nova expressió artística de l’òpera clàssica que pot servir per arribar a noves audiències. Compta amb l’enregistrament de l’ària Un beldi per part de la WNO i la soprano Karah Son, cantant que també es va gravar emprant tecnologia de captura de moviment per tal d’aportar el màxim d’emotivitat i realisme en l’animació de la conegudíssima ària de Cio Cio San/Butterfly. Podeu veure el vídeo de com la varen gravar aquí.

Teatro Real VR

Dins del marc del bicentenari del Teatro Real de Madrid, el teatre d’òpera madrileny ha signat un acord de col·laboració amb Samsung de tres anys de durada destinat a oferir noves experiències culturals a través de la tecnologia. La intenció és oferir una aproximació diferent a les produccions operístiques del teatre i apropar aquest gènere a nous públics.  L’app Teatro Real VR està disponible gratuïtament per visors Samsung Gear. Actualment et permet fer una volta en 360º per les instal·lacions del teatre i descobrir les seves interioritats i s’aniran afegint òperes com La Boheme o Madama Butterfly.

Com us hem mostrat, el món operístic no és un espai classicista hermètic a la novetat i el món digital. Esperem que puguem seguir gaudint de més experiències operístiques de gran originalitat creativa a la nostra ciutat!

Imma Garcia, amb l’assessorament del crític d’òpera Xavier Cester (@CronistaErrant)