El divendres 15 de desembre, la Comissió Federal de Comunicacions dels Estats Units va derogar l’Open Internet Order, acabant, de facto, amb la neutralitat a la xarxa al país de les barres i les estrelles. Però, què significa exactament això? T’ho expliquem en sis punts:
1- Què és el principi de neutralitat a la xarxa?
Es tracta d’un terme encunyat al 2002 per el Tim Wu, professor de Dret a l’Universitat de Columbia (aquí teniu el document on ho desenvolupa), amb el qual donava forma a un dels principis rectors més antics d’Internet: la democratització de la informació. La Net Neutrality és aquesta regla (legislada o no) que ha permès que els proveïdores no bloquegin o compliquin l’accés als seus usuaris a cap racó de la world wide web, amb independència de que a aquests proveïdors els agradi o no el seu contingut.
La donem tan per suposada que sembla com si fos una característica intrínseca i inseparable d’Internet, com si la manera en què naveguem no pogués ser d’una altra manera, però la veritat és que es tracta d’una convenció.
2- Com em pot afectar?
De la pitjor manera que puguis imaginar. Si el teu proveïdor d’internet té interès en promocionar plataformes i contingut propi, podria, sense donar explicacions, redirigir-te cap a un reproductor de vídeos propi cada vegada que intentis entrar a Youtube. Podria també bloquejar el teu accés a Twitter, Facebook o Skype fins que contractis una tarifa que inclogui aquests serveis. L’accés a pàgines o blogs petits, incapaços d’arribar a acords econòmics amb les grans companyies de telecomunicacions, poden veure reduïda la seva velocitat. Netflix, Instagram o SnapChat estan en posició de fer front a aquestes negociacions, però estem parlant d’un nou joc de regles que beneficia a les empreses que puguin competir amb el suport del seu compte bancari. Si internet no hagués funcionat sota les regles de la Net Neutrality, ni el boom dels blogs, ni dels fòrums ni qualsevol plataforma amb inicis modestos que puguis pensar, hagués existit.
3.- Per què és important?
Sense el fre legal d’un sistema regulatori, super empreses com Comcast, AT&T o Verizon ja no solament s’encarregaran de proveir el servei, sinó que tindran també la capacitat de moderar i controlar el debat públic. El contingut que consumeixis, el que comparteixes o les persones amb les quals parles podrien fer que et bloquegin l’accés a llegir informacions lligades a determinades opinions polítiques contràries als seus interessos, o podrien decidir reduir la velocitat d’accés a aplicacions d’intercanvis de missatges fins a nivells que les fessin inservibles . Per fer-te una idea, pensa en una Primavera Àrab o un 15M sense aplicacions de comunicació instantànies, econòmicament accessibles i horitzontals.
Per al portal Save the Internet, la pitjor part del tracte seria per a aquells col·lectius ja infrarepresentats i marginalitzats: “Les persones de color, la comunitat LGBTQ, indígenes i minories religioses als Estats Units depenen d’una internet oberta per organitzar-se, accedir a oportunitats econòmiques i educatives, així com per lluitar contra la discriminació sistèmica. Sense Net Neutrality, com seran els activistes capaços de lluitar contra l’opressió? Què passarà amb moviments com Black Lives?”.
4- Com s’ha arribat a aquest punt?
Ajit Pai. Font: SpaceNews
Al febrer de 2015, després d’una dècada de batalla pública sobre el futur d’internet, amb, fins i tot, dos intents fallits a l’esquena, la Comissió Federal de Comunicacions (FCC en les seves sigles en anglès) va aconseguir designar els proveïdors d’internet com a companyies de telecomunicacions, sotmetent-los a les regulacions de l’Acta de Comunicacions de 1934, la qual cosa, en resum, treia la Net Neutrality del limbs legal en el qual es trobava i la convertien en un imperatiu, donant la màxima protecció possible als usuaris, així com un marc legal de protecció davant abusos com els ocorreguts en 2011, quan Verizon va bloquejar a alguns dels seus clients l’accés a Google Wallet.
Malgrat que en van presentar apel·lacions, cap de les companyies de cable i telecomunicacions va aconseguir frenar els plans garantistes de la FCC. Però al gener de 2017 Donald Trump es converteix en el president número 45 dels Estats Units i, abans d’acabar el mes, anomena l’Ajit Pai, antic advocat de Verizon, president de la FCC.
En Pai és un dels membres de la Comissió que més es va oposar a la regulació. El seu argument? Que tot intent de regulació era una inacceptable intrusió del govern al lliure mercat, que perjudicava les possibilitats de negoci, un millor servei als clients i posava fre al desenvolupament del sector. Un missatge que feia evident que els balanços de forces havien canviat. En aquesta ocasió, els grups de pressió de les grans corporacions havien guanyat i eren a punt d’anotar-se una gran victòria: revertir la legislació establerta durant l’administració del Barack Obama. La Net Neutrality tenia els dies comptats.
5- Qui se’n beneficia?
Sprint, T Mobile, Time Warner Cable i altres proveïdors d’internet que hem esmentat en aquest article. La desregulació del sector suposa donar llum verda a aquestes companyies perquè desenvolupin estratègies d’empresa com les descrites més amunt, sense cap tipus de límit ni marc legal al que hagin d’ajustar-se.
És poc probable que cap d’elles prengui decisions massa agressives a curt termini, però el mateix dia que el Pai anunciava la fi de la neutralitat a la xarxa, Comcast va eliminar de la seva pàgina web la promesa pública que havia fet de no crear línies d’internet de velocitat desigual. La resta dels proveïdors, per la seva banda, s’han negat ha garantir que no donaran preferència a certs continguts sobre uns altres.
6- Què passa a Europa?
De moment res. Però pensar que l’onada expansiva del que ha passat als EUA sobre un tema tan sensible no arribarà a les costes europees és ingenu. Per l’Evan Greer, director de campanya del moviment Fight for the Future, de moment “matar la Net Neutrality en els EUA impactarà als usuaris de tot el món. Moltes de les millors idees es perdran, aixafades per les grans corporacions a costa del públic global”.
Des de 2016, tots els països membres de la Unió Europea compten amb una legislació similar a l’existent als EUA fins el mes passat, però la seva redacció és tan vaga que deixa massa buits pels quals els advocats dels proveïdors d’internet locals (en el nostre cas, Telefónica, Orange o Vodafone) poden trobar escletxes per a l’abús. A Suècia, per exemple, segueix obert als tribunals el cas de Telia Company AB, la major companyia escandinava, que oferia accés il·limitat des del mòbil a les apps més populars als clients que contractessin internet amb ella. Telia es valia d’un buit legal que permet a les companyies practicar una política de “tarifa zero”, la qual cosa els fa guanyar cert avantatge en relació a la competència.
En tot cas, Europa no té una llarga història de problemes en aquest sentit, però sembla que els esdeveniments s’estan començant a alinear en contra dels usuaris d’internet de tot el món.
Empreses de música i tecnologia de Catalunya
