Hola! Sóc l’article número 2 de la guia per a principiants al món dels videojocs del blog de Cultura Digital. Potser ja coneixes al meu germà gran, l’article número 1 que et presentava alguns videojocs especialment indicats per a aquelles persones que es vulguin apropar per primeríssima vegada als videojocs (sinó te’l presento: fés click a aquest enllaç). Ara que ja has provat la temperatura de l’aigua, vinc a parlar-te dels diversos gèneres que et podràs trobar si has decidit continuar submergint-te en aquest estany. No et parlaré de tots els que hi ha, perquè són molts, però sí dels més rellevants, ja sigui per popularitat o per interès estètic o històric. Farem aquest repàs per entregues, amb dues o tres entrades, ja que a aquesta casa no som amics d’acaparaments ni de presses.
Abans de començar, tingues en compte que, com passa a la literatura, al cinema o la música, aquests compartiments no són estancs, sinó que són merament orientatius. La majoria dels videojocs són una amalgama –més o menys harmoniosa, més o menys caòtica- de gèneres, i tot i que existeixen una sèrie de regles, codis i inèrcies que passen de joc a joc com una cadena d’ADN, agafeu aquestes etiquetes amb un ànim flexible, no com a veritats indiscutibles.
Per últim, encara que la majoria de jocs que apareixeran a aquest post són molts accessibles per a tothom, tampoc volem renunciar a recomanar autèntiques fites del mitjà que, potser, exigeixen al jugador habilitats més desenvolupades. No et preocupis si et semblen molt complicats d’entrada; aparta’ls i reserva’ls per a més endavant.
No et faig esperar més, comencem amb els sis primers gèneres:
Arcade: el que aquí coneixiem com a salons recreatius als Estats Unit es denominaven Arcade. Avui en dia fem servir aquest terme per a etiquetar els jocs d’aquella època primitiva i estrident, així com també els títols actuals que hereten molts dels seus trets definitoris: immediatesa, estímuls molts directes, plaers sense filtres i accent posat a l’acció, no a la història (gairebé inexistent). Es tracta d’un dels gèneres més complicats d’acotar, ja que agrupa els jocs no a partir d’uns codis ben delimitats, sinó a partir d’un esperit compartit. I els esperits, com saps, no tenen un cos definit; quan penses que ja has captat la seva figura, es transformen en una altra cosa. Així que podem trobar molta varietat, des de jocs de naus, lluita, laberints o trets. En tot cas, el terme es continua fent servir (de vegades també com adjectiu, no només com a gènere) i està bé tenir-lo controlat. Dels clàssics recomanem Super Pang o Qix, dels nous Alto Adventure o Downwell.
Aventures: Un altre gènere que és un calaix de sastre. I ja portem dos de dos! El jocs que diem d’aventures són l’equivalent al món dels videojocs del gènere del drama al cinema: és l’etiqueta que posem quan no sabem quina podem fer servir. Poden adoptar moltes formes i combinar moltes mecàniques de joc, però és habitual que tots s’articulin al voltant d’una història més o menys lineal, amb un crescendo dramàtic i amb l’accent posat a l’exploració i al creixement del teu personatge. Hi hauria moltíssims exemples, però des d’aquí recomanem tres: un clàssic, The Legend of Zelda – A Link to the Past; una superproducció d’autor, The Last Guardian; i una estimulant aventura independent, Sword & Sworcery EP.
Novel·les Visuals: Es tracta de jocs amb un alt component narratiu, però amb possibilitats interactives limitades (que no vol dir necessàriament menys interesants). Si volguéssim simplificar-ho molt, podríem dir que funcionen com els llibres de Tria la teva aventura. El valor d’aquests jocs hauria de trobar-se en la qualitat de l’escriptura, les il·lustracions (moltes vegades, estàtiques) que acompanyen als textos, així com en les enginyoses possibilitats que els dissenyadors ofereixen per a interactuar amb la història. Tot i ser de gran popularitat al Japó des dels anys vuitanta, fins fa poc temps es tractava d’un gènere gairebé desconegut a occident. No és que ara sigui el nen més popular del pati del col·legi, però la traducció i distribució de jocs tan interesants com Dangan-Ronpa o la sèrie de l’advocat Phoenix Wright han apropat el gènere a molts jugadors. També recomanen donar-li un cop d’ull a Ladykiller In a Bind, Analogue i, en realitat, a tots el treballs fets per la canadenca Christine Love, desenvolupadora independent que s’ha especialitat en el gènere.
Lluita: Aquest gènere sembla molt obvi; i, en part, ho és: títols consagrats a l’ètica i a l’estètica de l’hòstia seca. No obstant això, es tracta d’un gènere molt codificat. Va néixer amb la voluntat de prolongar en el terreny interactiu els plaers elementals que subministraven a la sala de cinema i al VHS de casa pel·lícules de sèrie B com Juego con la Muerte o Kickboxer. Per imitació, aquests jocs es plantegen com tornejos d’arts marcials on els lluitadors s’enfronten en diversos assalts, gairebé sempre en combats un contra un i són plens de tòpics nacionals (quan no directament xenòfobs). El seu estil de visualització determina com es juga: els que es presenten en un pla de dues dimensions (Street Fighter V o Mortal Kombat X) són més mecànics i estratègics, com partides d’escacs jugades a 150kmh; altres com Virtua Fighter 5 o Tekken 7, que es presenten a un escenari tridimensional, són més orgànics. Quan es juguen bé, s’apropen a la bellesa de la dansa improvisada o al free jazz.
Role Playing Games (RPG): Jocs d’aventures ambientats, generalment, a mons de ciència ficció o fantàstics. El seu origen està molt lligat amb els inicis del mitjà i van començar com a traducció dels jocs de rol de taula cap als terrenys digitals dels primers ordinadors. Històries èpiques, més grans que la vida, amb personatges que comencen molt febles i que poc a poc els fas créixer acumulant “punts d’experiència” fins a fer-los dignes d’enfrontar-se en el desafiament final. Han evolucionat molt amb el temps i ara hi ha desenes de subgèneres: Dungeons Crawlers (que podríem traduir com exploració de masmorres) com el Diablo III, d’acció com el Bloodborne, tàctics com el Fire Emblem – Awakening, JRPG (aquesta jota és per “japonés”, ja que el gènere a l’arxipèlag asiàtic té unes característiques tan especials que han fet necessari distingir-los) com el Persona 5 o MMORPG (Massive Multiplayer Online Role Playing Games) com el World of Warcraft.
Beat’em Up / Hack & Slash: Un personatge, un botó d’acció i centenars d’enemics als quals donar la medicina del puny; a aquest gènere no li cal més per a funcionar. Molt inspirat en els thrillers d’ambientació urbana dels setanta com El Justiciero de la Ciudad o The Warriors. Molt popular als salons recreatius per la seva senzillesa i claredat conceptual: avança en línia recta, d’esquerra a dreta per l’escenari repartint violència fins arribar a l’enemic final. I ja està. Torna a repetir. Per a alguns analistes, aquesta línia no només marcava la direcció física de desplaçament, sinó també la ideològica, perquè és complicat no veure la plasmació de certes fantasies autoritàries com la idea de baixar als barris baixos de la ciutat i prendre’t la justícia per la teva mà com proposen jocs com Final Fight, Streets of Rage 2 o The Punisher. Amb el temps, el gènere es va oblidar, fins que al nou segle va renèixer amb noves forces, tot i que molt transformat. Tant que ara fem servir una nova etiqueta: hack & slash (alguna cosa així com talla i esquinça, per l’ús d’armes blanques). Ara són més complicats i el número d’accions s’han multiplicat fins a l’estratosfera, però l’esperit és el mateix. Alguns exemples Devil May Cry, God of War i, sobretot, Bayonetta, una de les experiències de joc i estètica més intenses que el 25% d’aquest blog ha gaudit a la seva vida.
Empreses de música i tecnologia de Catalunya
