Fun&Serious 2017 – impressions des del festival

A principis d’aquest mes de desembre, un membre de l’Àrea de Cultura Digital (jo) va fer la maleta i va agafar un vol cap a Bilbao, ciutat on es fa el Fun&Serious 2017, un dels festivals de videojocs més reconegut de l’Estat i que celebrava entre els dies 8 i 11 de desembre la seva setena edició. Si voleu saber què vaig veure, a qui vaig veure i què vaig fer al Palacio Eusakalduna, aquí teniu una petita crònica de l’esdeveniment.

Si estiguéssim parlant d’un festival de música, diríem que els caps de cartell d’enguany eren el John Romero i el Jordan Mechner, històrics creadors de fites del mitjà com Doom i Prince of Persia, respectivament, a més a més del Jeff Kaplan, cara visible del fenomen Overwatch. Però, com passa sovint, també als festivals musicals, les xerrades més interessants de l’esdeveniment poden no venir de les grans llegendes, sinó dels professionals no tan cèlebres, però amb molt per compartir.

Ens van resultar de particular interès les conferències que van oferir Sergei Klimov i Mauricio García. Ambdós van aconseguir l’impossible: fer estimulant una conferència il·lustrada amb dades, gràfiques i diagrames de barres. Klimov, director de l’estudi rus Charlie Oscar i responsable del hit independent Gremlins, Inc., va explicar els avantatges (i riscos) de traduir els videojocs a quants més idiomes millor. Segons va explicar, tot i perdre diners traduint el projecte a idiomes com el castellà, el portuguès o l’ucraïnès, els beneficis d’oferir suport continuat i localització en territoris tradicionalment oblidats pels desenvolupadors occidentals com Xina, Japó o Rússia fa rendibles els esforços.

García, pel seu costat, va exposar tot el procés de l’exitosa campanya a Kickstarter de Blasphemous (videojoc que aprofita motius de la Setmana Santa sevillana i l’art catòlic ibèric per a desenvolupar un joc d’acció i terror), que va recaptar 333 mil dòlars a aquesta plataforma de micromecenatge, un 666% més de la meta marcada per l’estudi. Tot i que la modèstia de Garcia feia pensar que tot va ser gràcies a un cop de sort, el cert és que va ser fruit d’una meticulosa preparació. Les claus: comptar abans d’iniciar la campanya amb un petit prototip amb diversos escenaris i mecàniques de joc (un vertical slice, que es diu a la indústria), cuidar molt el tràiler de presentació, fer ús d’eines de difusió com Thunderclap i, sorprenentment, afegir-hi fogueres, segons García, un element que es repeteix a gairebé tots els jocs que han tingut èxit a Kickstarter.

El dissabte es va obrir amb la conferència del desenvolupador italià establert a Barcelona Francesco Cavallari ‘Sí, creemos en los videojuegos!’, un títol enèrgic per a defensar el seu projecte de Video Games Without Borders, on dissenya serious games per a ensenyar l’alfabet àrab als camps de refugiats o portar a països com Burkina Faso o Síria senzills kits de desenvolupament per a nens i nenes. Més tard, la Gisela Vaquero, co-fundadora de Women In Games ES va pujar a l’escenari de l’auditori del Palacio Euskalduna per a exposar una realitat incontestable: el sector dels videojocs en el seu conjunt ni és just amb les dones ni tracta amb respecte les seves professionals. Aquesta desigualtat afecta (i, alhora, és fruit de) com es representen els personatges femenins (segons Vaquero, desgraciadament definits per les quatre esses: sexualitzada, secundària, submisa i salvada) i a la situació laboral a la indústria, ja que tot i que gairebé el 50% de les persones que juguen actualment a videojocs són dones, el percentatge de les professionals a l’estat tot just supera el 15%, una quantitat que es redueix si mirem els números de dones a llocs de responsabilitat.

De la segona jornada de conferències ens quedem també amb les del Karol Zajączkowski o la Cristina Nava. El primer, PR Manager de la desenvolupadora polonesa 11Bit Studio, va parlar dels detalls del seus joc This War of Mine amb una humanitat que no solem associar al personal de comunicació de les empreses internacionals. La segona és directora de narrativa a UbiSoft Milan, membre de l’equip responsable de Mario+Rabbids: Kingdom Battle i que aterrava a Bilbao des de Los Angeles poques hores desprès de guanyar el premi al millor videojoc d’estratègia a The Game Awards. Nava va parlar de la seva trajectòria, de les diferències entre dissenyador narratiu i guionista i sobre la importància que els estudis comptin amb creatius narratius a la plantilla (UbiSoft és de les poques desenvolupadores que ho fan) perque ajudin a donar forma al projecte des de les fases inicials.

Reconec que no ens vam poder quedar als premis Titanium que es concedeixen dilluns a la nit al Guggenheim (nosaltres ja feia unes quantes hores que havíem agafat l’avió cap a casa). No obstant això, podem parlar dels videojocs guanyadors d’enguany, que no es van separar massa de les tendències marcades per d’altres premis internacionals. The Legend of Zelda – Breath of the Wild es va alçar amb l’estatueta a millor joc del 2017, només quatre dies després de rebre la mateixa distinció a The Game Awards a Los Angeles. D’altra banda, Super Mario Odyssey va ser reconegut amb el guardó al millor disseny -un premi que podem interpretar com una medalla de plata-, Hellblade com millor indie o Horizon – Zero Dawn com millor disseny narratiu. I sobre produccions més properes, per al jurat d’aquesta edició, Rime va ser el millor videojoc espanyol i Antura and the Letters, un joc educatiu impulsat (entre d’altres) pel Francesco Cavallari, millor serious game. Aquí teniu el palmarès complet: Premios Titanium 2017

Dit tot això, arribem a l’últim paràgraf per a matisar una mica el caràcter d’aquest esdeveniment: tant a aquest post com en qualsevol dels altres articles que pugueu llegir sobre el Fun&Serious notaeus que sempre es destaquen els grans noms que han vingut a les conferències o quin joc ha guanyat un premi, però quan estàs trepitjant els espais i el passadís del Palacio Euskalduna te n’adones que el veritable cor bategant d’aquesta fira és la zona competitiva. Bona part del públic que feia cua davant les portes i sota el xirimiri bilbaí no anava per escoltar la conferència de Jordan Mechner o Cristina Nava (però dono fe que almenys dos adolescents hiperexcitats buscaven a Jeff Kaplan per a que els signés la seva copia d’Overwatch), sinó que volien participar a les competicions de Counterstrike, League of Legends, Clash Royale o Tekken 7. I més d’un 75% del total dels espais eren reservats pels e-sports, el que és una bona mostra de quines són les tendències dels videojocs en aquests últims anys de la dècada, almenys a la seva vessant més popular.