Iniciem amb aquest post una sèrie d’articles amb els quals volem posar en valor els videojocs, un dels mitjans més estimulants del paisatge cultural actual. Us exposarem les capacitats dels videojocs per a la poesia, per ser vehicles de discursos autorals, la força del seu llenguatge per actualitzar el relat mitològic clàssic en temps post-moderns i, en definitiva, mostrarem que els videojocs són, indubtablement, cultura.
Una de les voluntats d’aquest blog és difondre els valors de la cultura digital. Mentre que activitats com el vídeo mapping 3D, la música electrònica experimental o el net art semblen comptar amb consens social sobre la seva naturalesa artística i cultural, encara trobem avui dia en alguns sectors socials certes reticències a abraçar amb la mateixa naturalitat altres branques de l’arbre de la cultura digital. Aquest és el cas dels videojocs.
Encara que tinguin ja més de quaranta anys d’història, un llenguatge proper a la maduresa i un bon grapat de fites incontestables, és cert que encara perviu certa imatge dels videojocs com a entreteniment superficial vinculat amb el món infantil i incapaç de capturar les complexitats del món i els matisos de l’ànima humana. Se’ls veu com objectes estranys, estridents, de vegades fins i tot descerebrats. És cert que alguns videojocs tenen un caràcter punki, iconoclasta i agressiu en la seva negativa a plegar-se davant de convencions artístiques; però aquest és només una de les cares d’un poliedre molt més ric i complex.
Són cultura els videojocs? [SPOILER: per descomptat] Són art tots els videojocs? [SPOILER2: Umm, ja parlarem d’això en propers posts] Què passa en l’escena independent? Com es relacionen amb d’altres mitjans expressius? Quins són els gèneres més populars? Intentarem donar resposta a totes aquestes preguntes durant els següents lliuraments d’aquesta sèrie. Aquests articles volen ser una porta d’entrada a aquelles persones que mai abans s’han acostat al mitjà (o ho han fet de forma molt superficial) i volen fer-ho però no saben molt bé per on començar. Us proposem deu jocs imprescindibles per tenir una idea de tot el que pot oferir el mitjà.
Pac-Man
Clàssic entre els clàssics. Pac-Man (Namco, 1980) es tracta d’un dels primers videojocs desenvolupats específicament per a que tothom pogués jugar. Perfecte en tots els sentits i amb un aspecte visual tan atractiu ara com quan va ser llançat fa gairebé quaranta anys. No estranya que hagi estat uns dels primers jocs que el MoMA de Nova York va a incloure a la seva col·lecció.
On el puc jugar? Gairebé en qualsevol dispositiu.
Per on segueixo si m’agrada aquest joc? Tempest, Donkey Kong o Pac-Man Championship Edition DX.
Another World
En Another World (Delphine Software, 1991) seguim els passos d’un científic perdut a un planeta extraterrestre. És un emocionant i preciós joc narratiu on l’Éric Chahi, el seu desenvolupador, tradueix amb talent moltes tècniques cinematogràfiques del mitjà interactiu.
On el puc jugar? Gairebé a qualsevol lloc: ordinador, PlayStation 4, Xbox One i també en el dispositiu mòbil que portes ara mateix en la butxaca.
Per on segueixo si m’agrada aquest joc? Prince of Persia, Heart of Darkness o Inside.
Portal
Per a molts crítics i analistes, Portal (Valve, 2007) no és només la primera obra de maduresa del mitja, sinó també una porta d’entrada immillorable al món dels videojocs. Estem tancats amb una boja intel·ligència artificial dins d’un laboratori del que hem d’intentar escapar fent ús d’una eina capaç de crear portals que pleguen l’espai. Ofereix estímuls lúdics (és a dir: és molt divertit) i intel·lectuals com per a escriure milers de tesis doctorals.
On el puc jugar? en el teu ordinador, en PlayStation 3 o en Xbox 360.
Per on segueixo si m’agrada aquest joc? No tindria sentit que, després d’acabar Portal, no et llancessis cap a Portal 2. Prova també The Talos Principle, The Swapper o The Witness.
Every Day the Same Dream
Every Day the Same Dream (Molleinsutria, 2009) ha estat definit pel seu creador, Paolo Pedercini, com “un breu joc existencialista sobre l’alienació i el rebut al treball”. Nosaltres afegim que es tracta també d’una de les peces artístiques que millor han sabut transmetre l’esgotament vital d’una societat marcada per la monotonia i el treball assalariat.
On el puc jugar? Pots jugar-ho gratis al teu navegador fent click en aquest enllaç.
Per on segueixo si m’agrada aquest joc? Passage, Islands – Non Places o Canabalt.
Digital – A Love Story
Digital – A Love Story (Christine Love, 2010) és el primer títol de la canadenca Christine Love, on utilitza gràfics pixelats i una interfície simulada per parlar de l’amor en el marc de la primitiva internet dels anys vuitanta. Prepara’t a llegir molt.
On el puc jugar? De franc en aquest link.
Per on segueixo si m’agrada aquest joc? Analogue – A Hate Story, la seva seqüela espiritual, però també Cibele, Butterfly Soup o Her Story.
Animal Crossing – New Leaf
Última entrada d’una de les series més estimades de Nintendo. Animal Crossing (Nintendo, 2012) ofereix la possibilitat de viure una relaxada vida alternativa a una aldea poblada per simpàtics animalets. De vegades normalitza més del que ens agradaria alguns dels aspectes menys agradables del capitalisme, però mai deixa de ser encantador.
On el puc jugar? La sèrie es mou a l’ecosistema Nintendo. Acaba d’aparèixer una versió per a telèfons mòbils, però recomanem encaridament que la ignoreu en favor de New Leaf, la versió de Nintendo 3DS.
Per on segueixo si m’agrada aquest joc? Neko Atsume, Stardew Valley i l’última versió d’un clàssic: The Sims 4.
Journey
Journey (thatgamecompany, 2012) és la resposta de molta gent a la pregunta “són art els videojocs?”. Controlem un personatge sense nom durant el seu viatge cap a una muntanya mística. Com tot bon viatge, el moviment no és només físic, sinó també de descobriment interior. Arriba a cotes de emoció molt elevades i, como tots el títols de aquest llistat, es molt amable amb els nouvinguts.
On el puc jugar? PlayStation 3 i PlayStation 4.
Per on segueixo si m’agrada aquest joc? Abzu, Flower o Ico.
Thirty Flights of Loving
Tot el cinema negre de la història condensat en un videojoc que no arriba als 15 minuts. Thirty Flights of Loving (Blendo Games, 2012) és una pastilleta narrativa sobre atracaments, traïcions i fatalitat que sorprèn pel seu enginyós ús de tècniques cinematogràfiques. A més, per al que us escriu tot això es tracta també de l’únic videojoc veritablement romàntic que existeix.
On el puc jugar? Només en PC.
Per on segueixo si m’agrada aquest joc? Gravity Bone és una altra meravella de Brendon Chung, autor de Thirty Flights of Loving. Prova també Gone Home, Year Walk o The Graveyard.
Papers, Please
Papers, Please (3909 LLC, 2013) és el millor simulador que existeix sobre ser un funcionari de fronteres a un estat autoritari imaginari de l’Europa de l’Est. Un videojoc sobre les mínimes possibilitats dels individus per combatre maquinàries polítiques injustes, opressives i més grans que nosaltres mateixos. Sembla mentida que una proposta de joc tan minimalista sigui capaç de parlar d’emocions i conceptes tan complexos.
On el puc jugar? PC, dispositius Apple i PlayStation Vita, la consola portàtil de Sony.
Per on segueixo si m’agrada aquest joc? No n’hi ha res semblant a Papers, Please, així que et recomanem altres jocs independents imprescindibles d’última fornada: Night In the Woods, Kentucky Route Zero i Everything.
The Beginner’s Guide
David Wreden (junt a William Pugh) ens va descobrir amb The Stanley Parable un nou gènere: el del videojoc-assaig. Amb The Beginner’s Guide (Everything Unlimited, 2015), el seu segon treball, va proposar una lúcida reflexió sobre les complicades relacions que es donen entre creador, obra i públic.
On puc jugar-ho? Només en ordinadors.
Per on segueixo si m’agrada aquest joc? La resposta òbvia és The Stanley Parable, però prova també Sunset, Anatomy o, fins i tot, Jazzpunk, un joc còmic que reflexiona sobre les convencions i trucs dels videojocs en primera persona.
Empreses de música i tecnologia de Catalunya
