El premi a la paraula de l’any 2016 és per la postveritat, definida com el fet de donar més importància a les emocions i a l’opinió pública que no pas a la veritat. No ho diem nosaltres, ho diu el Diccionari Oxford després que el terme s’hagi posat de moda amb el Brexit i les eleccions als Estats Units. T’expliquem què és!
Aquest any el mot postveritat ha fet un salt exponencial a les xarxes i als mitjans de comunicació arran del Brexit i de les eleccions dels Estats Units. No és una paraula nova, s’utilitza des de fa anys. La primera vegada que va aparèixer va ser en un escrit del 1992 al diari The Nation amb el sentit literal del mot, “després de saber la veritat”. El llibre The Post-truth Era (2004) de Ralph Keyes i el comediant Stephen Colbert va popularitzar la paraula truthiness, “la qualitat d’aparentar o semblar ser veritat, però no ser necessàriament cert”.
El Diccionari Oxford descriu la postveritat com a la “denotació de circumstàncies en què els fets objectius influeixen menys en la formació de l’opinió pública que la crida a l’emoció i a la creença personal”.
Què té a veure això amb el cas Nadia Nera? I amb la política?
Ens movem per les emocions i ens captiven les històries. Quan ens commouen amb un relat que donem per suposat que és real no fem preguntes. No demanem explicacions. No és fins que sona la campana i veiem que hi ha alguna incongruència a la narració que no ens parem a pensar en si allò que ens han explicat és cert o no.
En el cas Nadia Nerea partim d’una veritat manipulada que s’ha anat estenent com un virus mitjançant el boca a orella, offline però també online. És un peix que es mossega la cua. A partir del moment que es comparteix la notícia i el virus es propaga es torna més perillós perquè en veure que la gent ho està compartit baixem el nivell d’alarma. Donem per suposat que és real. La raó lògica que apliquem és que a més comparticions, més real és la qüestió.
Per molts internautes hi ha una correlació entre el nombre de comparticions i la importància del contingut. Donem menys importància a una informació que ha estat compartida per una persona que no pas una altra que ha estat compartida per milers. És més, potser ho compartirem sense haver entrat a llegir què ens expliquen. El titular és clar i concís. No necessito saber més perquè la part morbosa se situa en el titular. “El papa dóna suport a Trump”. De debò?
El web de notícies satíriques WTOE 5 News va publicar que el Papa donava suport al Donald Trump. La notícia va ser compartida més de 868.000 vegades. Evidentment, era mentida. Tanmateix, només 33.000 persones van compartir la rectificació conforme aquella notícia no era verídica. En aquest cas coneixem a l’autor. Però quantes vegades han matat via Twitter alguna figura coneguda? Des de Barack Obama al Jordi Sánchez (en Lópes de Plats Bruts). O som massa tous o som massa ximplets.
Vivim en l’era dels Youtubers i dels Influencers. Com us hem explicat alguna vegada, són persones que han aconseguit tenir un gran nombre de seguidors, entre els quals, la major part són joves. Al cap i a la fi, no és una novetat que la gent vulgui semblar-se als populars. Per això, fent-los jugar o vestir cert producte i mostrant-se enormement complaguts per la seva nova adquisició fan que la campanya de promoció sigui més rendible. Però aquesta falsa veritat no és la que ens ha de preocupar.
El que és alarmant és que, segons la Universitat d’Stanford, un 82% dels joves siguin incapaços de diferenciar una notícia real d’una falsa. Per tant, les marques estan jugant amb la falsa percepció de la realitat dels joves deixant-los indefensos davant de les contínues temptatives de les marques per apoderar-se del seu sentit crític a l’hora de consumir un producte o un altre.
I si en comptes de marques són partits polítics els que intenten inculcar falses percepcions als joves? Els joves sempre hem estat el públic més vulnerable davant de partits populistes o de la religió. El fet de repetir una mentida diverses vegades fins que es torna realitat, s’ha convertit en el nou compartir fins que es faci realitat. Antoni Bassas el dimecres passat comentava en el programa Divendres de Tv3 l’ús que fa Trump de Twitter. El president electe no fa discursos, no fa oratòria. Fa tuits. Dóna arguments de pes als seus votants. Twitter ofereix la possibilitat de dir en 140 caràcters una idea, la qual els votants adopten sense plantejar-se la seva certesa.
Fa una setmana Trump va publicar un tuit en què acusava de caciquisme a Hillary Clinton. La pròxima vegada que algú li argumenti a un votant republicà seguidor a Twitter de Trump que Hillary Clinton ha guanyat les eleccions en vot popular, respondrà que és mentida. “El que passa és que molts van votar il·legalment!”, dirà. Tot i que els periodistes han preguntat al president si això està contrastat i els ha dit que no. Però en to cas ja està dit.
In addition to winning the Electoral College in a landslide, I won the popular vote if you deduct the millions of people who voted illegally
— Donald J. Trump (@realDonaldTrump) 27 de novembre de 2016
El mateix va passar amb el seu comentari respecte al show de Saturday Night Live en què va ser imitat. Com que no li va agradar, et diu el que ha de pensar perquè en repeteixis l’argument.
Just tried watching Saturday Night Live – unwatchable! Totally biased, not funny and the Baldwin impersonation just can’t get any worse. Sad
— Donald J. Trump (@realDonaldTrump) 4 de desembre de 2016
Ja no és el fet de posar en un pedestal el titular d’un tertulià. És el fet de ser nosaltres mateixos els divulgadors d’informacions no contrastades. Més d’un i més de dos es deuen haver cregut alguna publicació de Bé Negre. Si ens quedem amb el titular, perdem el context de la notícia i no ens adonem que és una pàgina satírica (la qual recomanem molt).
Obriu els enllaços de les xarxes socials, llegiu bé la informació i després compartiu-la si voleu! Escrivim coses interessants a part dels titulars! 🙂
Empreses de música i tecnologia de Catalunya
