Ètica robòtica al volant

En aquests moments en què els cotxes de conducció autònoma circulen ja per carreteres britàniques, Ignasi Bonet ens fa una reflexió sobre l’ètica que podrien tenir aquests cotxes i la forma de prendre decisions d’aquests robots davant la disjuntiva de qui ha de ser la víctima d’un accident.

captura-de-pantalla-2016-11-09-a-les-22-10-04
“La velocitat no és qüestió de cavalls al motor, sinó de burros al volant”. El Perich, Autopista.

Cap als anys 50 Isaac Asimov va escriure una sèrie de novel·les que tenien per protagonistes els robots i la seva relació amb els humans. Estem parlant de “Jo, robot” i de la Trilogia dels Robots (formada per “Les bòvedes d’acer”, “El sol nu” i de “Els robots de l’Alba”) essencialment.

Ja se sap que les màquines les carrega el diable. I per això, per assegurar el benestar dels humans i, desenganyem-nos, per garantir-ne la seva acceptació, cal que estem ben segurs que som nosaltres qui controlem les accions dels robots i que aquests no maquinarien, mai més ben dit, en contra dels humans.
Va ser per això que Asimov es va crear les famoses Tres Lleis de la Robòtica que qualsevol robot duu implantades al fons més ocult del seu cervell positrònic alimentat per energia atòmica. Què diuen aquestes lleis?

  1. Un robot no pot fer mal a un ésser humà o, per inacció, permetre que un ésser humà prengui mal.
  2. Un robot ha d’obeir les ordres dels éssers humans, excepte si entren en conflicte amb la primera llei.
  3. Un robot ha de protegir la seva pròpia existència en la mesura que aquesta protecció no entri en conflicte amb la primera o la segona llei.

Amb això podem estar ben segurs que aquestes maquinotes treballaran sempre per i només per al nostre benefici. Estem salvats. Sobre aquestes tres premisses hi ha força relats curts i novel·les que s’hi recreen per al gaudi del lector àvid de reptes lògics (si no ja ètics) i de paradoxes.

En aquesta línia de raonament, un dels debats d’un llibre concret rau al voltant de què passa si un ser humà comença a maquinar i treballar en benefici propi i en detriment de la humanitat? Què passa si un robot és capaç d’entendre aquesta amenaça, no a un ésser humà, si no al conjunt de la humanitat? En
aquest cas, Asimov fa que un robot, privilegiat entre els seus semblants, capaç d’entendre la diferència entre humà i humanitat i conscient de la tragèdia que ens podria venir a sobre, s’inventi i s’autoimplanti, per damunt de les Tres Lleis de la Robòtica, la Llei Zero:

    0. Un robot no pot fer mal a la Humanitat o, per inacció, permetre que la Humanitat prengui cap mal.

La qual li permet by-passar les tres lleis menys precedents… I carregar-se un humà per salvar la humanitat.

Deixem la literatura i tornem al mon real, a l’actualitat. Estem en vies d’inventar la “conducció autònoma”. O sigui, que un robot condueixi el nostre cotxe, que prengui decisions sobre la ruta, el trajecte, els cops de volant… Que s’anticipi als accidents. I si son inevitables que minimitzi danys. I si també son inevitables, que minimitzi pèrdues de vides. I, es clar, arribem al dubte existencial: i si per minimitzar pèrdues de vida, el robot al volant decideix que és millor sacrificar la nostra vida, la dels propietaris i senyors del cotxe, que la de més d’un vianant? O la d’un sol vianant però millor persona que nosaltres? O més jove i amb més oportunitats? O més gran i amb més experiència? O el més ric, que ja hem pogut llegir un tweet que explica que Mercedes programarà els seus cotxes amb la prioritat de salvar la vida del conductor davant de qualsevol alternativa.

Arribats a aquest punt, jo crec que com a mínim hauríem de debatre dues o tres coses.

La primera: si Asimov va inventar-se les Tres Lleis per als seus robots, per què no les podem aplicar al cervell dels nostres assistents de conducció? Així garantim que les màquines treballaran en igualtat de criteris i sempre per al nostre benefici. I ja que parlem de benefici, com evitem que el benefici primi sobre la pèrdua de vides humanes? Com garantir que tots els cotxes vetllen pels mateixos valors i no prioritzin a uns o altres en funció del preu del cotxe? El sistema de lleis es va crear precisament per resoldre aquests dubtes. I ens podrem fiar o no del sistema judicial, però la realitat és que el cotxe autònom només s’afegeix a un debat que ja existeix amb les petrolieres, l’obsolescència programada o les farmacèutiques.

La segona: què fem amb la llei Zero? Què passa si el cervell del cotxe , en cas d’incident o accident avalua riscos i escenaris i arriba a la conclusió que el mal menor és la nostra mort? Ooopss… Sobre el paper és acceptable, pero a nivell més pragmàtic què vol dir, o qui pot decidir que una vida val més que una altra? Dos delinqüents valen mes que un filàntrop? Quants adults val un nen? O a l’inreves? Crec que hi ha molta llana per cardar encara abans de debatre si una màquina pot decidir o no qüestions de tant calat. Dubto que nosaltres mateixos puguem decidir-ho així que imagineu una màquina!

I tercera: crec que seguim pensant com humans. Estem fent prendre decisions a les màquines pensant com humans. Què vol dir que una màquina ha d’avaluar els danys davant un imminent accident? No es més raonable dedicar tots els recursos computacionals a preveure l’accident i a evitar-lo? Segur que és més
fàcil que recalentar el cervell positrònic amb debats ètics!

Avaluem les estadístiques (poques) que tenim ara per ara. En tots els accidents entre cotxes ‘humans’ i cotxes ‘autònoms’ el 100% eren deguts a “errors humans” (menteixo, un era degut a un error d’apreciació del robot d’un Tesla que no va veure un camió en un encreuament perquè un llum brillant va provocar
errors als càlculs i calibratges del sistema, i per tant és un problema de perfeccionament de la tecnologia i no de debat ètic). No és més fàcil imaginar un futur on el 100% dels cotxes autònoms circulen sense accidents que en uns robots que perden el temps minimitzant les victimes del proper pinyo?

Aqui ho deixo.. Digueu-me ingenu pero realment crec que estem més davant d’una oportunitat que d’una amenaça. Me’n refiaria d’un cotxe autònom? Ara crec que és prematur, però un món on tots els cotxes condueixin em sembla més segur que el mon actual amb humans al volant. Recordeu què deia El Perich…

 

 

 

Josep Ignasi Bonet

One thought on “Ètica robòtica al volant

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s