Tu ja no ets només el lector, l’espectador, el públic, el fan. Ets crític, publicista, investigador, innovador, influenciador, periodista, editor, dramaturg… Formes part activa de la creació de l’obra d’art.

Ja fa temps que es parla dels prosumers o prosumidors. I és que el món digital ens ha permès a tots ser creadors, comunicadors, crítics, programadors, exhibidors… i fins i tot cocrear amb els nostres artistes preferits.

John Fiske va definir els fans com “consumidors que també produeixen, lectors que també escriuen i espectadors que també participen”. Fanàtics: la cultura fan (UOC , 2013), potser la millor antologia de textos sobre l’fandom escrits per investigadors espanyols, aprofundeix en aquest aspecte clau del fan com a consumidor / productor que està a la base de la fanfiction

A Catalunya tenim exemples com Screenly o Cooncert. En el primer cas, qualsevol usuari tria una pel·lícula, un cinema, un dia i una hora. Si aconsegueix prou gent, la pel·lícula es visionarà aquell dia. A Cooncert, ells proposen un concert d’algun músic, lloc i data. I el mateix. Si s’aconsegueix prou gent, es fa el concert.

En teatre, s’exposen obres i es deixa que el públic faci crítiques i pugui determinar si és prou dura o poc, si és creïble, si li falta força. Exposicions on la gent vota per l’obra que vol veure exposada (prèviament pre-seleccionada per un comissari). Guillermo Solana, director artístic del Museu Thyssen-Bornemisza de Madrid, va deixar en mans dels seus seguidors de Twitter la portada per al catàleg de l’exposició Pissarro.

L’espectador ha deixat de ser un ésser passiu en la creació cultural. Ja no tenim prou en assistir i tornar a casa. En escoltar. En mirar. Ara volem ser part. I podem. Aquesta és la gran diferència. Fins i tot, en els ebooks, es pot controlar a quina pàgina ho deixen els lectors i mirar si és que la trama te algun problema allà. Es pot, que no vol dir que es faci. Som crítics i recomanem (o no) teatre i cinema. Només heu de buscar el hashtag #postfunció a twitter i veureu la quantitat de gent que és capaç de fer una crítica certera i interessant en 140 caràcters!

I no només som crítics o influenciadors. També  participem en la creació. Cada dia més amb músics creen els seus temes amb l’ajuda dels fans. O els fan participar en la creació dels videoclips. Els Blur van fer el videoclip d’ I Broadcast amb imatges enviades pels seus seguidors. Skrillex i Diplo han fet el vídeo del tema “Where Are Ü Now” (de Justin Bieber… què hi farem). Va demanar a artistes i fans per igual que fessin arribar esbossos dibuixats a mà d’una sèrie d’imatges de Bieber, i després els van organitzar en una compilació que lliga perfectament amb la cançó.

Amb tot això, s’ha reforçat el concepte fanfiction.

Fa anys, els fans de les pel·lícules de superherois o de ciència ficció feien extensions, episodis anteriors o amb un toc diferent en formats diversos: novel·les, còmics, més pelis… I així hi ha un munt de retalla-i-enganxa de Sherlock Holmes o de la Guerra de les Galàxies. Mireu si és antic el fenonem de la fanfiction que diuen que Cervantes es va enfadar tant amb la segona part del Quixot que havia fet Avellaneda que va decidir escriure la seva insuperable segona part!

Qui no recorda els temps de Bola de Drac, quan no hi havia els còmics i fèiem fotografies a la televisió? I anàvem al Mercat de Sant Antoni a comprar fotocòpies (sí, mil·lènnials, fotocòpies!!) dels dibuixos de Son Goku fent el kame hame? Fins i tot la mateixa JKRowling ha afavorit la creació de fanficció, i ella mateixa ha escrit relats que es consideren fanficció pel fet que no segueixen la línia temporal i argumental de l’obra sobre Harry Potter sinó que parla de personatges laterals. Ara bé, a nivell legal és un gran tema de debat als EUA. Molts autors ho consideren un homenatge i per tant ho defensen. D’altres pensen que és un robatori de la seva propietat intel·lectual…

Daniel Aranda, autor de l’article “Teoria fanàtica“, defensa el fenomen fan de les denigracions habituals que ho observen com irracional o fins i tot patològic que per a ell només s’expliquen des d’una mena de classisme:  “la relació que identifica la cultura popular mediàtica i als seus públics amb decadència, vulgarització, desordre … no és més que el reflex d’un etnocentrisme de classe, o el que és el mateix: considerar natural i obvi una sola forma de percebre i pensar el món.”¹

.

.

.

Marisol López
.
¹Los fans toman el mando. El auge de la fanfiction desborda la red, article de Daniel Arjona a El Cultural, 26/08/2015