Al prestatge del meu cap: una aproximació a Oliver Sacks

Oliver Sacks, el neuròleg i escriptor anglès, va morir el passat 30 d’agost. Gemma Barberan ens el recorda.


En un prestatge del menjador tinc una fotografia d’Oliver Sacks encarant-se a un rinoceront, bé, a l’escultura d’un rinoceront. És un cap de rinoceront enorme. Potser Sacks volia desentranyar els misteris d’aquell cap de rinoceront. Sacks és un crack desentranyant misteris dels caps. Sacks també és un geni a l’hora d’enfrontar-se al final de la seva pròpia vida¹. Sacks era un home savi, això ho tinc clar.

Ho vaig tenir clar aquell estiu de 1995 a Nova York. Alguna cosa em va atraure d’aquest llibre de color crema, sense rinoceronts ni cap animal a la coberta, només les paraules An Anthropologist on Mars. Bé, em va atraure que ja coneixia Sacks, perquè el meu amic David m’havia recomanat El hombre que confundió su mujer con un sombrero (llavors només en castellà) i fins i tot vam anar a veure l’òpera que en van fer (la meva primera i penúltima òpera), amb música de Michael Nyman.

La qüestió és que em vaig llegir el llibre en aquells dies que vam estar a Nova York, al Central Park, sobretot (allà on vam veure Paul Auster i Patti Smith!). El subtítol del llibre ja és atractiu: Seven paradoxical tales, paradoxals, sí, i tales, també, perquè són relats. Algú li ha criticat a Oliver Sacks que faci relats de les històries clíniques, però no sé quin mal hi ha a ficcionar la realitat si així la il·lumines. I paradoxals, perquè en la complexitat de la ment humana, el que una malaltia o accident té de devastador, de trasbals, ho pot tenir també de riquesa, de resiliència (aquest mot tant de moda).

Una de les històries és la d’un home, Virgil, cec pràcticament des de la infantesa, que no s’adapta a la recuperació de la vista. Per molt i molt estrany que sembli, Virgil prefereix tornar al món de la ceguesa:

“Era una aventura, una excursió a un nou món, cosa que se’ls concedeix a molt pocs. Però llavors van començar els problemes, els conflictes de veure-hi però no veure-hi, de no ser capaç de construir un món visual, i al mateix temps veure’s obligat a renunciar al seu. Es trobava entre dos mons, però en cap com a casa: un turment del qual semblava impossible escapar. Llavors, paradoxalment, se li va oferir un alliberament en forma d’una segona i ara definitiva ceguesa: una ceguesa rebuda com un do. Finalment en Virgil tenia permès de no veure-hi, tenia permès d’escapar-se del món enlluernador i confús de la vista i l’espai, i tornar al seu autèntic ésser, al món íntim i concís dels altres sentits que l’havia acollit amb calidesa durant gairebé cinquanta anys.”

L’altra història que em va impactar, la meva preferida del llibre, de fet, és la d’una dona autista, Temple Grandin, la que dóna títol al llibre. La Temple, en la seva vida diària, se sent com una antropòloga a Mart: ha d’estudiar i imitar el comportament de les persones, imitar-ne els afectes. Temple fins i tot es construeix una màquina d’abraçar. Sempre m’ha intrigat com podia ser aquesta màquina. El mateix concepte sembla un oxímoron: com pot abraçar una màquina? Es pot abraçar sense sentir? Ella, la Temple, que havia d’estudiar les abraçades humanes, se sentia reconfortada en una de mecànica. De fet, el tema de l’abraçada clou la història.

Mirem què diu Temple d’ella mateixa en conversa amb Sacks:

“’El circuit d’emocions no està connectat: és això el que falla’. Pel mateix motiu no té inconscient, diu ella; no reprimeix els records i els pensaments, com fa la gent normal. ‘No hi ha arxius reprimits a la meva memòria, va afirmar. ‘Tu tens arxius bloquejats. Jo no en tinc cap de tan dolorós perquè estigui bloquejat. No hi ha secrets ni portes tancades, no hi ha res amagat. Puc deduir que hi ha aspectes ocults en les altres persones, de manera que no poden suportar parlar de determinades coses. L’amígdala tanca els arxius de l’hipocamp. En el meu cas, l’amígdala no genera prou emoció per tancar els arxius de l’hipocamp’’’.

És ben estrany que una persona no reprimeixi, que no tingui inconscient. No sé què hauria pensat Freud de tot això, potser “no deixis que la realitat t’espatlli una bona teoria”. I ara sí, anem al final del relat, al moment en què Sacks s’ha d’acomiadar de la Temple. S’haurà creat algun corrent afectiu entre ells? Potser fins i tot en l’autisme hi ha lloc per als afectes (ara em ve al cap Maria i jo de Miguel Gallardo) i potser, com sabem almenys des de Damasio i l’error de Descartes, l’emoció és el que ens mou, no hi ha pensament pur. Per això, al final del relat, i del llibre, Oliver Sacks escriu: “Mentre sortia del cotxe per acomiadar-me, li vaig dir: ‘Ara et faré una abraçada. Espero que no et molesti’. La vaig abraçar, i (crec) que ella va respondre a l’abraçada.’’

Amb els anys he anat seguint Sacks més o menys de prop:  l’illa dels que no poden veure en color, les veus que se senten, l’amor per la música… però no l’he tornat a llegir de dalt a baix. Potser ho faré, els llibres estan als prestatges, i al prestatge del meu cap, o del meu cor, està ell, l’home savi que parla als rinoceronts.




Gemma Barberan

¹ El mes de febrer, quan Oliver Sacks va conèixer l’abast de la seva malaltia, va fer aquest escrit que va publicar el New York Times i que aquí va reproduir la revista Núvol.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s