Gamificar vol dir jugar

Article d’Oriol Ripoll a CCCBLab

Actualment podem abordar el concepte de gamificació des de moltes perspectives. Les publicacions al voltant del fenomen aporten idees interessants i diverses, però s’ha de vigilar perquè no aparegui com un concepte buit. Una definició centrada en l’usuari permet establir línies de creació del joc utilitzant el jugador com a constant.

.

D’aquí, cal crear una narració que el mantingui embolcallat dins la partida seguint un camí traçat per regles i reptes en un entorn no lúdic. La gamificació no es mesura pels premis i les medalles que es donen o es reben, sinó pel gaudi del jugador durant el procés. A la cultura també hi ha lloc per a la gamificació. Cal crear un relat que transcendeixi l’espai i que mesuri adequadament la relació entre el jugador i el material sensible amb el qual juga.

Hi ha paraules i conceptes que es posen de moda. Fa uns anys va ser la gestió del coneixement o la intel·ligència emocional i ningú no dubta de la seva importància. Darrerament el concepte de moda és «gamificació», i als qui fa anys que ens dediquem a usar el joc com a eina de treball se’ns ha girat feina.

Comença a haver-hi molta literatura sobre el tema. Hi ha jornades, llibres, webs i articles que analitzen conceptes molt interessants i des de molts punts de vista. Però hi ha una cosa que em preocupa. Moltes vegades la gamificació apareix com un concepte buit, com una col·lecció de receptes que tothom pot aplicar. Per a molts, la gamificació és donar punts o medalles, fer llistes i comparatives. Així que no és estrany trobar projectes que consideren que gamificar és fer «exactament el mateix que es feia sempre, però donant punts». Per comprovar les conseqüències d’aquesta definició, només cal fer una petita cerca en un cercador: les imatges només mostren medalles, premis ficticis o infografies explicant com es donen les medalles o els premis.

El problema és a la seva mateixa definició. Un dels personatges més influents en el món de la gamificació, Kevin Werbach, al seu llibre Gamificación, Revoluciona tu negocio con las técnicas de los juegos, presenta la gamificació com «l’ús d’elements de jocs i tècniques de disseny de jocs en contextos que no són jocs». Més endavant explica que tot això es fa per aconseguir compromís amb una organització o una causa o la motivació per fer una acció determinada, cosa que permet experimentar sense por a l’error.

Un altre dels trets característics de tota la literatura sobre el tema és que intenten distingir gamificació i joc. Només es busca l’ús de mecanismes de joc però sense que el resultat sigui un joc. Aquesta definició em fa pensar en una escena de la sèrie «Plats bruts» on el protagonista, en David, vol llegir l’Ulisses de Joyce. Per fer-ho es crea l’ambient de lectura: sofà, llum, música clàssica, tassa de cafè. Quan ho té tot preparat i sembla que començarà a llegir, avisa la seva mainadera perquè li llegeixi. En David ha buscat els mecanismes de lectura, però sense la lectura.

(…)

Llegir l’article sencer

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s