Què ha passat aquest últim any a les xarxes socials?

Aquest any les xarxes socials ens han tornat a acompanyar en el nostre dia a dia. Amb i a partir d’elles hem compartit grans moments que han marcat l’any 2017.

En fem un balanç!

En total, respecte al 2016, l’ús de les xarxes socials ha incrementat un 6% i la seva presència a les nostres vides és cada vegada més significativa. A partir d’elles podem observar quines han estat les tendències culturals d’enguany.

Read More »

Black Mirror es torna realitat a Xina

blDjyYn

“No vinguis. No et vull aquí. No sé quin és el teu problema, però no puc convidar a una [persona] 2.6 al meu casament”.

La sèrie britànica Black Mirror obria la seva tercera temporada amb l’episodi Nosedive, una història retorçada sobre una societat que valora (i jutja) les persones en funció del seu posicionament a les xarxes socials. Ciència ficció? Potser no. El govern xinès prepara per a 2020 un sistema de puntuació ciutadà que convertirà en realitat aquest malson tecnològic.

Read More »

Com saber si una informació és certa o és falsa?

La mare m’ha enviat un whatsapp que alerta que hi ha un grup de violents al centre. M’ho he de creure? Quins passos he de seguir per saber si una informació és certa o falsa?

La política ha marcat la nostra agenda aquestes darreres setmanes. Els grups de Whatsapp treuen fum, la capacitat dels nostres dispositius trontolla amb tots els mems, cadenes i comunicats que rebem diàriament. I, de nou, el “cunyadisme” impera a la xarxa.

A partir d’aquest escenari tragicòmic en els nostres smartphones ha incrementat la mobilització ciutadana a través de les xarxes. Des de convocatòries de cassolades a la difusió de concentracions davant d’algunes seus polítiques. Tot i així, entre els milers de missatges que rebem, s’infiltren alguns que són falsos. Per això hem d’aprendre a distingir-los abans de compartir-los i expandir el rumor.

Ens encanta estar informats. És més, ens encanta ser els primers a rebre les notícies més virals per compartir-les entre els nostres familiars, amics i amigues. Estem acostumats a difondre tot allò que ens crida l’atenció gairebé sense pensar. Però parem-nos a pensar quantes imatges, textos i cadenes enviem sense pensar si són 100% certes.


Abans de fer Ctrl C + Ctrl V…

Com saber si una informació és certa o falsa?

Guia de coses que ens hem de preguntar abans de compartir una informació:

LA FONT D’INFORMACIÓ

La font és anònima?
Desconfia severament.

La font que firma és fiable?
Ens hem de preguntar, la persona que firma l’escrit coneix la matèria que tracta?

La font que ha compartit la notícia és oficial / de confiança?
Cal fixar-se si la persona qui comparteix la informació és una font oficial, un professional de la comunicació, un mitjà periodístic o una persona autoritzada per donar aquesta informació.

Testimonis de la notícia
Les “suposades declaracions”, un “contacte”, un “amic de…” no sempre són fonts fiables.

MITJÀ EN QUÈ S’HA DIFÓS EL MISSATGE

Ho comparteix una pàgina fora de l’àmbit periodístic o un mitjà de comunicació?
Moltes pàgines utilitzen la tècnica del click-bait o pescaclics, que consisteix en oferir contingut cridaner perquè visitem el seu web i obtenir beneficis mitjançant la publicitat de tercers o bé obtenir informació dels nostres interessos mitjançant cookies.

En quants mitjans de comunicació s’ha publicat?
Encara que no totes les notícies que passen al nostre voltant són publicades, cal desconfiar d’informacions de les quals no se’n parli enlloc més que a la notificació que hem rebut.

CONTINGUT

Quan ha estat publicada la informació?
Molt sovint es divulguen imatges o altres continguts de fa anys o, inclús, d’altres llocs.

Hi ha alguna part interessada en què es divulgui aquell contingut?
En el cas de les pàgines web que es financen mitjançant la publicitat, és clar que l’interès és econòmic. Però també pot interessar desacreditar a una empresa de la competència o incrementar el rebuig cap a un producte o ideologia. O al contrari, acreditar o millorar-ne la imatge.

És molt partidista o subjectiva la informació?
Desconfieu, o si més no, no caigueu en l’error de compartir una afirmació sense haver contrastat les dues parts.

Tenim tendència a generalitzar sobre algun dels col•lectius afectats?
Pot haver interessats a alimentar els nostres prejudicis sobre aquell grup. Tenim tendència a generalitzar, no hem de caure en els estereotips i la discriminació.

El contingut és morbós?
Els continguts virals acostumen a triomfar per ser morbosos. Això no vol dir que siguin certs.

Crida a l’acció?
Moltes notícies falses volen generar alerta social. És per això que molt sovint et conviden a fer que ho difonguis entre tots els teus contactes.

Té faltes d’ortografia o li falta coherència?
Qualsevol professional que vulgui que es difongui una informació cuidarà la seva redacció.

Sarcasme
Encara que pugui semblar obvi, no caigueu en l’error de compartir contingut sarcàstic i bromes etiquetant-les de certes.


Recordeu què és la postveritat? Segons el Diccionari Oxford és la “denotació de circumstàncies en què els fets objectius influeixen menys en la formació de l’opinió pública que la crida a l’emoció i a la creença personal”. Fa uns mesos us en parlàvem aquí. Hem de tenir en compte que les xarxes socials estan plenes de continguts que alimenten els nostres impulsos de clicar al botó de compartir.

Llegim, entenguem, contrastem i, posteriorment, publiquem.

Marta Izquierdo

10 notícies que no et pots perdre el maig

Hem recollit les notícies i els articles que no us podeu perdre aquest mes de maig. Poseu-vos al dia en 2 minuts!

  • Improbable és el darrer unicorn de les empreses britàniques (ja sabeu, les empreses que valen més de mil milions de dòlars). I un unicorn molt especial. Es diu que és l’empresa que està creant una realitat alternativa, paral·lela, un món simulat. En resum, l’empresa que està creant Matrix, o això és el que diu el seu CEO, Herman Narula. La plataforma d’Improbable, SpatialOS, està dissenyada perquè qualsevol persona pugui construir simulacions massives en el núvol, com si milers de jugadors treballessin alhora un mateix món Minecraft. El seu objectiu final: crear mons virtuals d’immersió total i en fer-ho, canviar la forma en què prenem decisions. Interessant i inquietant alhora!
  • Songs of Violence és una campanya que es va fer a Brasil per denunciar les lletres de les cançons que promouen la violència contra les dones. Quan es feia Shazam sobre una d’aquestes cançons sortia una alerta i se sentia la veu real d’una dona que havia patit el mateix tipus d’abús del què parlava la cançó. El resultat? Només un 6% de la gent que va escoltar aquests temes se’ls va descarregar. Aquesta campanya ha guanyat un premi World Changing Idea. Una bona forma de fer servir les eines de reconeixement de música per conscienciar contra la normalitat que aquestes lletres semblen estendre.
  • Un estudi holandès afirma que una tercera part dels conductors fan servir l’smartphone mentre condueixen el cotxe o la bicicleta. Molts dels enquestats van respondre que ho feien per la pressió que hi ha de respondre ràpidament als missatges i les trucades. Per això, Samsung ha desenvolupat l’app In-Traffic Reply, una aplicació que respon automàticament amb un missatge prèviament definit abans que soni el telèfon per no generar estrès. Ara per ara només funciona als Països Baixos i amb SMS, però està anunciat que aquest mes de maig es distribuirà arreu i respondrà WhatsApp i Facebook Messenger.
  • El passat 28 d’abril, Kickstarter va celebrar el vuitè aniversari. I van donar una dada impressionant: en aquests vuit anys 12,7 milions de persones han participat en 123.587 projectes exitosos per valor de més de 3.000 milions de dòlars.
  • Newzoo ha publicat les noves dades del seu Global Games Market Report. Tot i que ja fa temps que es parla de la saturació del mercat de jocs per a mòbil, l’estudi de Newzoo afirma que els jocs mòbils continuen sent el segment més lucratiu de la indústria del videojoc. El darrer any el mercat del mòbil ha crescut un 19% respecte a l’any anterior i s’espera que aquest 2017 ocupi el 42% del mercat, i s’espera que sigui la meitat del mercat dels jocs en 2020.
  • Oculus tanca el seu estudi de producció de VRStory Studio, amb l’objectiu de posar tots els esforços en recolzar els altres estudis que estan desenvolupant per Oculus. La mesura significa el tancament immediat dels projectes Oculus Story Studio, incloent el desenvolupament de la seva quarta pel·lícula, Wolves in the Wall, i la seva innovadora eina de creació de continguts, Quill.
  • Sovint us parlem dels cotxes autònoms, els que condueixen sols. Us hem anat posant al dia de les novetats i hem parlat de l’ètica que pot dirigir les decisions d’aquests cotxes. Fa poc, Mar Hershenson, una emprenedora i inversora de Silicon Valley, va ser a Barcelona i va afirmar que en quinze anys estarà prohibit que els humans condueixin, per un tema de seguretat, i que els cotxes seran compartits perquè no te sentit que el 95% del temps estiguin parats. Què en penseu?
  • I seguint amb aquest tema, aquesta setmana el Governador de Nova York ha obert una convocatòria a empreses interessades a posar a prova els seus vehicles de conducció autònoma per la ciutat que no dorm mai amb la intenció que aquests cotxes redueixin el nombre d’accidents i facin una ciutat més segura. La policia aplaudeix aquesta decisió i afirma que “millorarà la seguretat a les nostres carreteres i reduirà accidents, lesions i morts. Qualsevol nova tecnologia necessita ser provada i avaluada de manera adequada i la Policia de l’Estat farà tot el necessari per supervisar aquest procés i assegurar la seva efectivitat”.
  • Un altre interessant article que us recomanem sobre Moviments artístics i la seva influència als videojocs. I és que hi ha un debat sobre si els videojocs són art (nosaltres, ja ho sabeu, tenim molt clar que sí) però també cal saber com l’art ha influit en l’estètica i la narrativa dels videojocs. Aquí trobareu alguns bons exemples!!!!

 

 

Marisol López

Fresc & Freak: Maig

Fresc & Freak és una secció mensual que vol recollir notícies curioses, estranyes, divertides, i potser no directament relacionades amb la tecnologia però sí amb el món transmèdia i amb la innovació, amb un resultat freak i creatiu.

Fa uns anys, tres estudiants de disseny de Londres van crear un prototip d’una ampolla comestible per resoldre la gran quantitat d’ampolles de plàstic als abocadors, uns 16 milions cada dia al Regne Unit. Ara, aquest envàs comestible o compostable (el comparen amb la pell de les fruites) ha arribat a la comercialització: Ooho. El nou envàs es basa en la tècnica culinària de l’esferificació de Ferran Adrià.

Com que no te tap només s’hi poden posar raccions petites que es puguin beure d’un glop. Ara per ara només es pot trobar a alguns llocs però podeu encarregar-ho per a la vostra cursa o festival!

Recordeu la imatge superior? Robert Kelly, l’especialista en política coreana que es va veure sorprès per la seva família quan feia una seriosíssima anàlisi a la BBC en directe? Doncs aquesta imatge (el vídeo viral de l’any!) va inspirar una sèrie d’animació a la guionista americana Lauren Martin. La sèrie, aprovada per la família, ja te un primer capítol que es pot veure a Youtube i mostra les aventures dels dos germans que no paren de provocar (i resoldre) problemes i aparèixer als mitjans.

Podeu llegir la història sencera aquí!

 

Segurament heu passat moltes hores de la vostra vida a Ikea. I si busqueu per casa, segurament tindreu una (o més) de les seves famoses bosses blaves. Ens equivoquem? No, oi? 🙂

Balenciaga, la marca d’alta costura, ha creat una bossa de pell que imita curiosament la pràctica bossa sueca. I com que la gent d’Ikea és ràpida i te molt de sentit de l’humor, ha rigut bastant de la caríssima (més de 1.600€) “imitació” de la seva bossa Frakta, que podeu trobar a totes les botigues Ikea per 0,50€.

Segons Ikea, “si quan l’arrugues cruix, és Frakta; si aguanta maons, fustes i fins i tot aigua, és l’original”. Que no us donin Balenciaga per Ikea!!!!

 

S’ha acabat arrossegar la maleta. Travelmate és la maleta-robot que et segueix per l’aeroport (i per on sigui)  vertical o horitzontalment. També pot portar a sobre coses i carregar el telèfon. Funciona amb intel·ligència artificial per aprendre com et mous i  seguir les teves passes, pot girar en rodó, s’adapta al terreny sobre el que roda, evita xocar amb objectes, te GPS, se li pot afegir una càmera que filmi en 360 o VR… Mireu el vídeo i us n’enamorareu. En volem una!!!!

Acordes és una experiència digital de Banc Sabadell que tradueix el teu dia en música. A través d’algoritmes, l’aplicació llegeix les dades generades per l’usuari a Facebook i Twitter i les transforma en una experiència sensorial i una peça musical única i personalitzada.

La peça musical té una durada aproximada de 40 segons i es crea a partir de cinc estils musicals (Blues, Bossa Nova, Jazz funk, Contemporary Minimalism i Trip Hop) i s’acompanya amb una representació visual de les dades, gràcies a la tecnologia WebGL, amb milions de partícules que es fonen en imatges representatives de l’activitat, la meteorologia, el lloc de la connexió…

En aquest projecte s’ha comptat amb Jukedeck, una empresa britànica especialitzada en la creació de música en temps real via machine learning.

La ciutat americana de Salem, Massachussets, és famosa per les seves històries terrorífiques (recordeu la història dels judicis a bruixes?). I ara, per una cara que estranyament s’ha aparegut en un fanal del carrer. El tuit que podeu veure està fet per l’alcaldessa de la ciutat, així que ja veieu que s’ho prenen seriosament! Hi ha qui diu que és Lord Voldemort (el dolentíssim bruixot de Harry Potter), tot i que alguna gent hi ha volgut veure el mateix Donald Trump (després de passar pel PhotoShop, cert).

Ja sabeu que, des del primer dia, ens encanten els drons i com s’han anat aplicant a espectacles artístics. Ara, l’empresa japonesa NTT Docomo ha creat un dron esfèric que a més és una pantalla. Això permet que es puguin “enlairar” no només llums sinó imatges en moviment i textos (i també, perquè no dir-ho, publicitat).

El dron té 8 tires de leds connectades a un dels rotors de manera que quan s’enlaira les tires giren i donen la il·lusió de ser una esfera. A més, te un ordinador de manera que pot mostrar imatges programades.

La intenció de Docomo és comercialitzar aquests drons de cara a les olimpíades de Tòquio 2020 .

Els metges del Children’s Hospital de Philadelphia porten temps investigant en un dispositiu que permeti que els nadons prematurs es desenvolupin fora de l’úter matern. I han aconseguit un primer èxit. Per ara, només ho han provat amb bebès ovella, però han aconseguit que vuit xais prematurs s’acabin de desenvolupar i “neixin” després de quatre setmanes dins del dispositiu.

La idea, després de continuar amb les proves amb animals, és adaptar-ho perquè es pugui fer servir amb éssers humans, cosa que esperen aconseguir en 3 a 5 anys. Els metges, però, tenen clar que caldrà canviar el disseny per evitar que els pares s’angoixin de veure els seus bebès dins una bossa de plàstic.

 

Olly Gibbs, un il·lustrador de Londres, va visitar recentment el Rijksmuseum d’Amsterdam armat amb el seu telèfon mòbil i FaceApp, una popular aplicació amb tecnologia similar a la de Snapchat. Però en comptes d’aplicar orelles de gos i altres formes divertides, FaceApp utilitza la intel·ligència artificial per mapejar els trets facials i convertir en somrients cares amb un aspecte seriós.

Així que Olly Gibbs es va dedicar a tuitejar les imatges dels quadres de pintors flamencs del Rijksmuseum, serioses i circumspectes, canviades en gent alegre i feliç de ser contemplades per tant de públic. Mireu com canvien quadres i escultures!!!

 

Ja us hem parlat alguna vegada d’Osmo, un sistema per ensenyar els nens a programar mitjançant el joc i que lliga el món virtual amb un iPad amb el món físic amb unes peces que cal ordenar. Ara els mateixos creadors han desenvolupat Coding Jam, un complement a l’Osmo on es lliga programació i creació musical.

Igual que el sistema principal d’Osmo, Coding Jam utilitza un mirall que se situa a l’iPad de l’usuari per seguir amb la càmera com els nens interactuen amb uns blocs que estan lligats a fragments musicals. El fer loops, tocar dos cops el mateix fragment o saltar-lo apropa els nens a la programació i a la composició alhora. Aquest kit d’expansió costa 60$ i cal tenir l’Osmo prèviament.

Fans de Sailor Moon, ja podeu agafar el vostre mòbil i regalar-lo: la companyia xinesa Meitu llançarà aviat al mercat un telèfon mòbil inspirat en l’heroïna d’aquest popular manga. El mòbil és de color rosa i darrera te la imatge de la protagonista, Bunny Tsukino. A més, aquest telèfon ve acompanyat d’un pal selfie amb la forma de l’emblemàtica vareta!
Per ara, d’aquest dispositiu només es faran 10.000 unitats i estarà a la venda a la Xina i online per uns 430$.
Hi ha un nou aparell de moda al món: es diu Fidget Spinner i bàsicament és un tros de plàstic amb uns rodaments que permeten que giri sobre un eix. El recomanen per a la gent que no sap què fer amb les mans i no es pot estar quieta, els que es mengen les ungles, malalts de TDA, gent amb estrès, addictes al mòbil… bàsicament per a tothom. La bona notícia és que no és gaire car, hi ha diverses formes i colors, pot ser fluorescent… A jugar!

Marisol López

Gentrificació i crítica digital: dues perspectives des del barri de Poble-sec

Poble-sec està de moda. No per la cultura, sinó pels bars. Al barri on regnava el vodevil i el music-hall ara impera la cultura low-cost. Tot i així, no ha perdut la seva naturalesa artística i crítica amb la societat. La cultura digital i la reflexió sobre la nostra relació amb la tecnologia també hi són presents. Et portem dues propostes que hem pogut assaborir aquest cap de setmana al Poble-sec: There is no here here a la Sala Hiroshima i Instagram Project #1 a la galeria d’art Projekteria.

Fins al primer terç del segle XX, l’Eixample era el centre burgès de la ciutat mentre que el Paral·lel era el punt de trobada de les classes populars. Durant la primera dècada del segle XX, el Paral·lel es va convertir en una zona d’oci sobretot per a la classe obrera no només de Barcelona sinó de tota l’àrea metropolitana.

14-terrassa_del_cafe_espanolAmb l’aparició de la Llei de descans dominical (1904) les fàbriques van haver de donar temps d’oci als treballadors. Aquest temps de descans va ser el motor principal per desenvolupar un nou sector econòmic, un sector que basaria els seus beneficis en l’oci de les masses. D’aquesta manera, el Paral·lel va esdevenir un espai marcat per l’oci però també per la crítica social dels lerrouxistes, anticlericals o anarquistes.

L’auge del Paral·lel d’aquella època daurada va ser una primera onada de gentrificació del barri del Poble-Sec, en què gent d’arreu arribaria als cafès i el barri adoptaria vida nocturna, però també política i cultural.

A diferència d’aquesta primera onada, la segona, dèbil culturalment i sense cap esperit crític, va arribar fa pocs anys coincidint amb la immensa proliferació d’espais de la zona que han atret els amants del low-cost, ja sigui gent d’altres barris com turistes. Són molts els veïns els que estan disconformes amb la gestió i la massificació turística.

Gaston Core, director artístic de la Sala Hiroshima ens explica com es comença a notar la pujada del lloguer. Defensa que s’hi segueix fent vida de barri i que la gentrificació només afecta de manera negativa el carrer Blai. Ens parla del Seco, de l’Hotel Brummel, que són exponents de modernitat que s’han integrat perfectament amb la zona. Per una banda, creu que la gentrificació no serveix per apropar la cultura a la gent. De fet, no creu que hi hagi hagut una reinterpretació sobre l’edat d’or del Paral·lel, sinó que és una atracció per turistes. Afirma que el turisme que arriba a Poble-Sec està mal plantejat. No és cultural, és low-cost i aquests no s’apropen als espais culturals de la zona.

logo_portada_inici

 

 

La Sala Hiroshima està concebuda per integrar espectacles digitals. Tot el perímetre del terra està travessat per connexions d’àudio i vídeo. La sala compta amb un projector gegant per integrar tot tipus d’espectacles audiovisuals. La concepció de la Sala és oferir una programació contemporània a un públic general. De cara a aproximar-se a les generacions més joves, la cultura digital és la clau.

La gent té por a allò que creu que no entén. Per això, de vegades, hi ha cert rebuig cap a tot allò que és experimental. Però en canvi, afirma Gaston, que la música i el que és digital són mitjans molt directes. Els interessa treballar els llenguatges del cos però d’una manera més propera a la gent, que està absorbida per les noves tecnologies.

De fet, el primer espectacle de la sala, Notion: Dance Fiction. A lecture-performance va ser protagonitzat pel singapurès Choy Ka Fai que, mitjançant un software que tradueix freqüències digitals en electrodescàrregues ensenyava a la ballarina Sonia Gómez un nou llenguatge corporal.

There is no here here19-22/01/2017

Gisle Martens Meyer

Aquest cap de setmana, l’artista noruec Gisle Martens va fer de la Sala Hiroshima un plató. A través d’un croma, diverses càmeres, una pantalla gegant i un ordinador va ser capaç de fer una performance dintre d’un videoclip que estava editant en viu.

Més enllà de la complexitat tecnològica de la performance, tenim dues perspectives. La real, l’artista davant del croma i darrere un ordinador, i la virtual, l’artista oferint una visió fictícia i distorsionada. Tanmateix, acceptem la convenció bidimensional que ens proposa Gisle i apostem per fixar-nos en la gran pantalla, un univers editat i passat pels filtres que ha donat per bons l’artista.

Amb això ens demostra que som espectadors passius davant les pantalles. L’espectacle vol ser una crítica a la societat, una introspecció de la nostra manera de filtrar qui som i com ens relacionem amb les persones des que tenim vida digital. Sabem que tot allò que observem no és real però seguim aferrats als nostres smartphones i dispositius digitals.

 

 

A uns quants carrers de la Sala Hiroshima hi trobem un espai molt més petit però tant o més acollidor: la galeria d’art Projekteria. Allà hi trobem la Meritxell Àlvarez, la galerista, que amb un somriure ens explica la seva visió de la fotografia i la relació que té amb la cultura digital.

Ens fa reflexionar sobre el format de les obres que exposa. Hi ha una coexistència clara entre la fotografia digital i l’analògica. Defensa que, de cara a l’exposició d’una galeria, el format ha de ser palpable. No veu viable compartir i posar en venda les obres dels artistes en un arxiu. El fet que l’obra se situï sobre la paret crea una relació més directe amb nosaltres.

Si això li sumem el fet que estem acostumats a conviure amb la tecnologia, la sala i l’exposició actual es converteixen en el lloc ideal per conversar i opinar. La cultura digital forma part del nostre dia a dia, no tenim por ni de comentar ni de tocar, just el que pretén la María Callizo, l’artista que exposa actualment a la galeria, crear un punt de trobada per establir una conversa fora de la xarxa. En aquest cas, del que més vam tenir l’oportunitat de reflexionar va ser l’ús que donem i la relació que tenim amb les xarxes socials.

Tenim un vincle tan proper que, fins i tot, les xarxes ens poden educar el gust. Després de veure fotografies i fotografies potser ens comencem amb fixar més en l’enquadrament, amb l’exposició o el tractament del color. Potser hem integrat més judicis de valor que ens fan tenir un criteri propi per determinar si una fotografia és bona o no.

Davant de la pregunta de si les xarxes socials poden actuar com a enemic, tant la galerista com l’artista creuen que no. La María parteix que el fet que tota la fotografia ens explica alguna cosa. La tassa de cafè que hem pres aquest matí i que hem compartit amb els nostres followers, té un sentit, expressa alguna cosa. Potser per tu no vol dir res, però per qui l’ha penjat sí. Potser nosaltres percebem la simple idea d’una tassa la persona però qui l’ha fotografiat està dient quelcom, encara que sigui per si mateixa. Arribem a la conclusió que la cultura digital funciona com a llenguatge gràcies a la seva proximitat.

Instagram Project #103.12.2016 – 27.01.2017

María Callizo Monge

Durant dos anys María Callizo ha fotografiat el seu dia a dia. Ho ha fet de manera distorsionada utilitzant l’abstracció.

Fins ara, la natura de les seves fotografies habitava a Instagram fins que han estat esborrades de la xarxa social per situar-se a les parets de la galeria de Poble-Sec. Tal com hem dit, l’objectiu de l’exposició és que l’espectador s’apropi i que estableixi un diàleg entre si mateix, els altres espectadors i l’obra en si.

Davant de la fotografia podem trobar un mirall, una reinterpretació de nosaltres mateixos, d’allò que nosaltres volem veure. On nosaltres veiem clarament una figura, un altre en veurà una altra de totalment diferent. Som nosaltres qui donem sentit a l’obra. Us recomanem que durant una estona deixeu els vostres smartphones i feu una visita a la Projekteria. L’exposició acaba aquest divendres!

Com bé sabeu ens encanta poder veure les coses en 360º així que no volem deixar passar l’oportunitat de mostrar-vos d’aquesta altra manera la galeria.

Abans de marxar ens van fer un petit avanç: divendres 27 de 19:30 a 21:30, en motiu a la cloenda de l’exposició hi haurà una instal·lació lumínica. Només ens han dit que la sala, serà a les fosques. Us hi apunteu?

 

Marta Izquierdo