Vaporwave: música per a la malenconia tardocapitalista

És normal, fins i tot desitjable, que de manera periòdica apareguin noves formes musicals. El món mai no para de girar, noves generacions substitueixen les antigues i expressen la seva visió de la realitat amb els seus codis propis, no amb els dels seus predecessors. D’entre tots els gèneres i subgèneres musicals nascuts en els darrers anys, és curiós que el que millor ha aconseguit cartografiar l’estat psicosocial del segle XXI no hi hagi estat el més exitós i popular, sinó un que mai va sortir del seu nínxol d’internet i que tampoc es va apropar mai (ni de lluny) a les ribes del mainstream. Estem parlant del vaporwave.

Però, què és el vaporwave? Potser podem començar parlant en termes estrictament històrics. Els analistes que han estudiat el fenòmen situen el seu naixement l’any 2010, amb l’aparició d’Ecco Jams Vol.I de Chuck Person, una col·lecció de temes que agafaven samplers de cançons de radiofórmula vuitentera i bandes sonores de videojocs per torturar-les de les formes més estranyes i repetitives. Van ser pujats directament a internet sense cap campanya publicitària ni difusió perquè, en realitat, no pretenien ser més que un acudit sense cap voluntat comercial, el resultat d’un cap de setmana avorrit. Darrera el pseudònim de Chuck Person s’amagava el productor (en el vaporwave no es parla de músics ni de creadors, sinó de productors) Daniel Lopatin, -molt reconegut a l’escena de la música electrònica amb un altre pseudònim, Oneothrix Point Never-, el qual no tenia cap ambició amb un projecte que considerava un divertiment molt menor, però que sorprenentment es convertiria en l’origen del vaporwave. Una mena de ground zero per a tot el que vindria després: milers i milers de mixtapes semblants estenent-se com el foc.

D’acord, ja sabem com va començar, però quins són els trets definitoris del vaporwave. El més obvi és que es tracta d’un fenòmen nascut i desenvolupat gairebé en la seva totalitat (i, si m’apures, sense el gairebé) a internet. Fòrums com Reddit o webs de microbloging com Tumblr van ser l’ecosistema a on es va reproduir un so que, com si fos un monstre de Frankenstein musical, estava fet de trossos de smooth jazz, AOR, new age, jingles publicitaris, bandes sonores d’oblidats videojocs de 16-bits i, en resum, material sonor de rebuig sense cap consideració artística. Música kleenex; d’usar i llençar. Es baixava el tempo del sample fins nivells grotescos, es pujaven els baixos i es ficava la tornada dins de loops infinits per aconseguir una atmosfera inquietant. Amb això podies produir dos o tres àlbums en una mateixa tarda, com, de fet, molts productors feien. La cerca d’acabats aspres, sense polir, juntament amb la voluntat de no ser originals, feien que el vaporwave fos molt agressiu per a l’oïdor casual, però també hipnòtic per a aquell amb la voluntat de deixar-se atrapar per aquesta densa xarxa sonora.

61305_photo_manipulation_vaporwave

L’estètica sonora del vaporwave és indissociable de la seva estètica visual, o…

aesthetics

(la font en fullwidth és important)

…com trobareu etiquetat l’estil visual del gènere, obsessionat pel mainstream dels ’80 i dels ’90, el glitch art, l’escultura clàssica, els píxels, l’anime, la tropicalia, el disseny corporatiu, les CGIs primitives o l’ús arbitrari dels alfabets japonesos. Amb aquest vímets es pinten paisatges d’un onirisme electrònic estrident i d’un pretès “mal gust”; com un De Chirico dibuixant amb la paleta de colors d’una copia gastada de Tron en VHS. Aquest desmanyotats collages van servir per il·lustrar portades i videoclips, però també funcionaven de manera autònoma, com l’elevada quantitat de tumblrs dedicats a aquests tipus d’imatges demostra. Altres vegades, l’estètica vaporwave operava sobre les imatges de la mateixa forma que ho feia amb el so, passant-les per una termomix de ralentitzacions, deformacions i recontextualitzacions. En aquest sentit, l’exemple més cèlebre és la sèrie de youtubes popularment coneguts como simpsonware. Malsons tenyits d’un rosa catòdic amb la música de Blank Banshee o Vaperror.

Tant les persones que odien com les que gaudim amb el vaporwave estem d’acord en una cosa: es tracta d’un gènere profundament inquietant. Grafton Tanner, autor de Babbling Corpse. Vaporwave and the Commodification of Ghosts, un dels pocs estudis escrits i publicats sobre el fenòmen, apunta a que l’origen d’aquesta sensació d’incomoditat que produeixen temes com リサフランク420 – 現代のコンピュー de Machintosh Plus (la cançó més propera a un “hit” tradicional que ha escopit el gènere, la podeu escoltar més amunt) està en que sembla música feta per màquines; o, almenys, no fetes per un ésser humà. És un fet que des de sempre les noves tecnologies ens fan por i hem tendit a relacionar els aparats tecnològics amb mons fantasmals. El telègraf van tenir molta importància durant el naixement de l’espiritisme, André Breton deia que el cinema era agafar els morts i posar-los a caminar i pel·lícules com Poltergeist o Kayro sublimaven els nostres temors a, respectivament, la televisió i internet amb films plens d’espectres, que veien als nous artefactes com portals d’entrada de presències no-humanes en nostra realitat. El vaporwave s’emmarca en aquesta línia de pensament/sentiment, però amb un petit gir: nosaltres som els esperits.

El vaporwave sembla una música composada i interpretada per intel·ligències artificials espatllades, funcionant en un món on els éssers humans ja no existeixen, i que intenten invocar els seus creadors mitjançant una sèrie de sons recuperats del passat, imitant unes emocions que no són capaces d’entendre del tot bé. Hi ha un terror subjacent nascut d’una música que ens diu que no som necessaris.

tumblr_p1smvi9v4I1unxnx9o1_1280

D’aquí aquesta fascinació del vaporwave amb el glitch (es a dir: amb l’error de la màquina) i amb els loops infinits. En el tema Pixies de Mediafired escoltem repetit en bucle un fragment del Wuthering Heights de la Kate Bush. La veu humana, que en qualsevol altre cas ens oferiria certa calidesa, es converteix a partir de la dècima repetició del “let me / come home” en una font de desassossec. Ja no reconeixem en ella la presència d’un igual, d’algú com nosaltres, sinó que se’ns revela com el resultat d’un procés mecànic erroni i ens obliga a enfrontar-nos amb els aspectes més torbadors de la tecnologia. Juntament amb una edició molt brusca, el resultat són cançons que s’autodestrueixen des de dins, trenquen melodies i es fan impossibles de taral·lejar.

Des dels seus inicis es poden detectar alguns subgèneres dins del vaporwave. Potser, dos dels més interesants siguin el mallwave i l’elevatorwave, que posen al centre del seu discurs alguns dels temes centrals del fenòmen com són el desencant amb el capitalisme i la seva obsessió pels no-llocs, aquests espais impersonals i de trànsit que ni tan sols considerem que arribin a la categoria de lloc, com són els centres comercials, els avions o els ascensors. Àlbums com Hologram Plaza de Disconcious o Resort de Golden Prism Technologies suposen, si no la crítica més dura possible, sí almenys una de les més interessants que s’han fet a l’actual model econòmic. És recurrent l’ús de publicitat dels anys vuitanta, quan tot l’horitzó era il·lusionant i es pensava que mai deixaríem de ser consumidors feliços. El vaporwave fa una relectura d’aquestes eines de màrqueting que té tant de ràbia per les promeses incomplides d’un futur idíl·lic que mai va arribar com de nostàlgia per aquestes mateixes mentides. Una incongruència que, en realitat, atrapa a la perfecció l’estat d’ànim del segle XXI i de les generacions marcades per la realitat d’un món post-9/11 i post-Lehmann Brothers.

Altre subgènere interesant és l’anomenat Future Funk. Sí dèiem abans que el vaporwave s’auto-boicoteja cada cop que està a punt de sonar com una cançó (més o menys) convencional, el Future Funk no té problemes en fer-se accessible; si el vaporwave s’inclina cap a la introspecció, el fil musical perfecte per acompanyar la malenconia post-capitalista, el future funk té un altre objectiu més festiu: fer-te ballar. Productors com Saint Pepsi, Macross 82-99 i, el meu favorit personal, Yung Bae agafen antics hits pop japonesos, cançons lleugeres italianes o intros d’animes i els injecten ritmes infecciosos, aconseguint temes que encara podrien semblar composats per robots, però per uns robots que han entès el funky.

tumblr_p8409ssrE31uiuqwto3_1280

El vaporwave és mort. O això diuen a moltes llocs d’internet. Si escrius “vaporwave is dead” a Google, el cercador et llançarà més de 5 milions de resultats. Per a Chaz Allen, nom civil del productor Metallic Ghost, el gènere va signar el seu certificat de defunció el dia en que es va batejar, perquè “tan aviat com li poses nom a una cosa, comença a morir“. És cert que el gran volum de temes vaporwave a internet, no tant com a expressió d’una inquietud creativa sinó més com un meme suposadament hilarant, feia pensar que l’escena acabaria enterrada sota una muntanya de cinisme, però el cert és que no paren de sortir nous mixtapes, per la qual cosa hem de concloure que, com va passar amb el cinema musical, les aventures gràfiques o la Cherry Coke, les notícies de la seva mort eren una mica exagerades.

Hidden track: Si us ha interessat el post i voleu continuar surfejant aquesta vaporosa ona musical, us recomanem que doneu un cop d’ull a la web de Dream Catalogue o a NIGHTDRIVE95, molt possiblement l’únic podcast dedicat en exclusiva al vaporwave i al future funk que existeix al món. A més, us hem preparat amb afecte, a mà, una playlist a Spotify que us deixem aquí a baix mateix. Gaudiu-la!

Pablo Algaba

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.