Narratives transmèdia amb els còmics com a protagonistes

Arriba una nova edició del Saló del Còmic de Barcelona i amb aquesta excusa hem preparat un petit llistat amb còmics que són origen (o formen part) de narratives transmèdies més grans. Aprofitem per recordar el paper central del llenguatge d’aquest art seqüencial dins les ficcions que consumim actualment.

La primera persona en definir el concepte de narrativa transmèdia va ser el teòric nord-americà Henry Jenkins. En un article, ja famós, publicat al gener de 2003 a la pàgina divulgativa del MIT, Jenkins va començar a definir una manera de produir, distribuir i consumir ficció que, si bé no era nova del tot, sí que s’estava guanyant un lloc hegemònic dins del paisatge cultural. Els anys següents va continuar desenvolupant el concepte i estudiant el fenomen en llibres com Where Old and New Media Collide (2006) o al seu blog personal, Confessions of an Aca-Fan.

A aquestes alçades, el concepte ja ha fet el salt cap a fora del món acadèmic i, amb més o menys precisió, tots sabem què vol dir quan escolten parlar de transmèdia: ficcions segmentades, formades per diferents fonts textuals, audiovisuals i/o interactives que funcionen de forma entrellaçada per formar un tot unitari i (més o menys, segons cada cas) coherent.

G.I. Joe – Héroes Internacionales de Larry Hama i altres (1982-1994)

gijoe

Veient l’èxit comercial de les joguines basades en La Guerra de les Galaxies, a principis dels vuitanta, Hasbro va decidir recuperar una antiga propietat intel·lectual de ninots (perdó: “figures d’acció”, que és el terme que els departaments de màrqueting fan servir dins la indústria de les joguines per fer sentir als nens que estan jugant a coses de gent gran) bèl·lics. En la cerca per noves formes de promoció, Hasbro va aconseguir un acord amb Marvel per desenvolupar conjuntament una sèrie de còmics llicenciats amb les aventures d’uns soldats del futur (formats d’un 50% d’excés pulp i d’un altre 50% d’agressiva i estúpida masculinitat de l’era Reagan) en la seva lluita interminable amb Cobra, un extravagant comando terrorista amb obsessió per les serps. Aquests còmics, juntament amb una sèrie d’animació emesa els dissabtes al matí i a les fitxes que es van incloure a la capses de cadascunes de les figures d’acció, oferien als consumidors un context i una narrativa molt més elaborada que qualsevol altre producte infantil del mercat. Pel Henry Jenkins, es tracta d’un dels primers exemples del que avui entenem per narrativa transmèdia, encara que en els any vuitanta aquest terme no s’havia encunyat. L’èxit va ser tan gran que aquesta pràctica es va convertir en estàndard de la indústria. Desprès de G.I. Joe, He-Man i els Màsters de l’Univers i Transformers van seguir el mateix camí.

Star Wars – Shadow of the Empire de John Wagner i Killian Plunkett (1996)

shadow_empire

Segona vegada que apareix La Guerra de les Galàxies en aquest post, però és que si parlem de narratives i franquícies transmedia, les aturades en l’univers creat pel George Lucas semblen obligatòries. Centenars i centenars d’spin-off, còmics, llibres, videojocs, audio drames, companion-apps… han teixit des de l’any 1977 una gegantesca xarxa d’històries que, gràcies a expressar-se amb els seus codis propis, han anat enriquint poc a poc el material original. Potser, uns dels experiments multimèdia més atractius de la sèrie (més pels seus jocs formals amb els formats que per uns resultats molt irregulars) sigui Shadow of the Empire, un projecte creat com una única història que es relata en universos mitjans: una novel·la escrita per l’Steven Perry, una sèrie de sis còmics de grapa guionitzats pel John Wagner i dibuixat pel Killian Plunkett, cartes col·leccionables, figures d’acció  i, per últim, un videojoc desenvolupat per LucasArts per a PC i Nintendo 64. Cadascuna d’aquestes obres explicava només una part de l’aventura i per conèixer cada serrell de la història sencera calia llegir i jugar-ho tot.

Gorillaz de Jamie Hewlett (1998-ongoing)

gorillaz

D’acord, Gorillaz no es tracta de cap còmic, però com que al currículum del britànic Jamie Hewlett (co-creador d’aquesta banda virtual juntament amb el Damon Albarn) consten obres de tant interès com Tank Girl o alguns números de Judge Dredd i com que, a més, resulta innegable que la poderosa identitat visual de Gorillaz li deu molt a l’estètica del còmic, no ens hem pogut resistir a incloure’ls en aquest llistat. Hewlett i Albarn volien desenvolupar tot un relat sobre la cultura de la fama i la imatge frívola que sobre la música dibuixaven cadenes televisives com MTV. Per això es van inventar un grup musical fictici (una tradició de la indústria musical que va des de The Archies fins a La Casa Azul) i no es van conformar amb escriure un parell de línies per definir als membres i el seu background, sinó que van fer servir fins a les últimes conseqüències totes les eines audiovisuals a la seva disposició per desenvolupar una narrativa fascinant: pàgines web, extres als DVDs recopilatoris, alguns dels millors videoclips dels últims anys, falses autobiografies escrites suposadament pels membres de la banda, i, quan la tecnologia va permetre-ho, concerts en directe amb hologrames de dibuixos animats.

The Last of Us – American Dreams de Neil Druckmann i Faith Erin Hicks (2013)

americandreams

La relació dels videojocs amb el món del còmic es remunta gairebé fins els primers pasos de l’oci interactiu; per descomptat, aquesta relació es manifestava amb personatges que feien el salt entre els mitjans, però també amb estudis que feien servir adaptacions en còmics dels seus personatges com una eina més de màrqueting. En aquests casos, l’objectiu últim no era molt diferent al d’una tanca publicitària o al d’un espot de televisió. El resultat creatiu de la majoria d’ells era, diguem-ho així: discret. Tanmateix, hi ha estudis que s’han pres de manera més seriosa aquests formats: la sèrie de tres còmics que van acompanyar el llançament occidental de NierR;  el webcomic que omplia el buit entre la primera i la segona part de Portal; o els còmics curts que ofereix Blizzard periòdicament a la seva pàgina web i amb els quals matisa personatges i amplia el món d’Overwatch. En tot cas, destaquem American Dreams, la preqüela del videojoc de zombis The Last of Us. Escrit pel Neil Druckmann (co-director del joc) i Faith Erin Hicks (també il·lustradora), els quatre números d’aquest còmic aporten capes tan interessants a un dels personatges principals que no només van animar a Druckmann a re-definir el personatge en el joc, sinó, a més a més, desenvolupar tot un contingut extra (sota el nom Left Behind), basats en els esdeveniments i els estats d’ànim descrits aquí.

Yo-Kai Watch de Noriyuki Konishi (2013-ongoing)

yokai_watch

Hi ha universos multimèdia que no evolucionen de manera més o menys orgànica a partir d’una ficció popular, sinó que ja neixen com grans esdeveniments transmèdia. Per descomptat, no es tracta d’una estratègia nova. El Hollywood de la seva segona edat d’or (més o menys des de 1975, amb l’estrena de Jaws, fins ara) ho ha fet amb gairebé tots els seus grans blockbusters, els quals sortien acompanyats de videojocs llicenciats, versions novel·lades del guió de la pel·lícula o àudio discos. En alguns dels casos més sofisticats, les històries d’aquests productes d’acompanyament no es tractaven de meres adaptacions del contingut principal, sinó d’històries pròpies que transcorrien abans, després o en paral·lel a la trama de la pel·lícula (penso ara en tot l’ecosistema de ficcions al voltant de Matrix Reloaded i Matrix Revolutions). En tot cas, dins d’aquesta tendència ens agradaria destacar també a Level-5, desenvolupadora japonesa de videojocs especialitzada en la creació i gestió de grans franquícies.  Associada amb gegants de l’entreteniment com Hasbro, Nintendo o l’editora de manga Shonen Jump per donar forma a macro-franquícies que neixen, al mateix temps, com anime, joguines, col·leccions de manga i videojocs. Encara que ja tenien una marca molt popular (la ficció esportiva Inazuma Eleven), la seva nova màquina de fer diners és Yo-Kai Watch, la història d’un nen alliberant el seu barri de fantasmes gràcies a un dispositiu tecnològic.

The Avengers de Jonathan Hickman (2013-2016)

avengers

L’última gran tendència empresarial/cultural/narrativa de la indústria de l’entreteniment massiu són els universos compartits, una fórmula ja coneguda per la literatura i utilitzada per escriptors com l’H.P. Lovecraft o l’Stephen King i que en el món del còmic ja funcionava des de fa dècades. No obstant això, el cinema ha trigat molt en descobrir com de fàcilment traduïble era al format audiovisual i com de receptiu estava el públic a aquestes històries interminables. Obres diferents compartint personatges, localitzacions i mitologies en narratives interconnectades que poden arribar a nivells de complexitat només aptes per a veritables devots. Encara amb sort desigual, els dos grans actors a l’escenari actual són les branques cinematogràfiques de Marvel i Detective Comics (aquesta última mitjançant Warner Bros.). La casa del Capità Amèrica o Spider-Man sembla la més en forma en aquest moment, i la seva proposta, encara una mica formulaica, és el mirall on es mira tothom. Podríem recomanar moltes col·leccions de còmics de Marvel, però ens hem decidit per l’etapa del Jonathan Hickman davant The Avengers, per la seva accessibilitat, per la seva sorprenent escala còsmica i perquè sembla que és una de les fonts principals de la que beurà la propera pel·lícula del MCU, així com els futurs videojocs AAA que estan sent desenvolupats ara mateix per estudis de primera línia com Crystal Dynamics o Eidos Montreal.

 

Pablo Algaba

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.