El mem com a forma d’expressió

Sona el despertador i trobem el primer Whatsapp del dia. És un mem que ha compartit la mare. Esmorzem mirant Twitter, compartim un mem i ens posem en marxa. Potser ens tornem a distreure a la feina retuitejant un mem sobre l’última pífia d’algun polític i arribem a casa en metro rellegint el Classics Reloaded. Els mems formen part del nostre dia a dia i són una nova manera d’expressar-nos. El passat dissabte 3 va tenir lloc el Memefest, el primer festival dedicat al mem organitzat pel CCCB. I per a nosaltes, és l’excusa perfecte per poder-ne parlar!

Pequem d’ignorants en la majoria d’aspectes en aquesta vida. Però creieu-me, si en una cosa som expertes, és en mems.

Des de sempre, els humans hem sentit la necessitat d’expressar-nos. Alguns ho fem parlant, d’altres cantant, escrivint o ballant. Les arts i la cultura han servit per canalitzar totes aquestes emocions i avui dia, l’art digital és el que tenim més a l’abast.

Quines són les característiques d’un mem?

  • Acostuma a ser simple, compleix la regla de “menys és més”
  • La tipografia per excel·lència és la lletra Impact
  • L’encanta el cutrisme (fins el punt de fer servir de vegades la Comic Sans)
  • És d’estricta actualitat
  • És viral
  • L’autor n’és el creador, però no el propietari
  • L’ha d’entendre fins i tot la teva mare

Per què hauríem de concebre el mem com a art?

El 1962, amb l’aparició de Fluxus, un grup neodadaista, naixia un moviment que seria clau per entendre la democràcia cultural. Ja n’hi havia prou que l’art formés part d’un petit col·lectiu d’artistes, l’art havia de ser de i per a tots!

Segons el creador de Fluxus, Joseph Beuys, l’obra artística ha de conviure amb l’espectador, no pot estar subjecta a les quatre parets d’una galeria. Una vegada convivim amb l’art, tots esdevenim artistes.

És per això que tots els objectes del nostre abast són susceptibles a convertir-se en elements artístics capaços de transmetre missatges i, de facto, tots nosaltres podem ser artistes. I digueu-me, avui dia què tenim més a l’abast que el nostre dispositiu mòbil?

Entenem que l’art digital és aquell que utilitza la tecnologia com a vehicle per transmetre una expressió artística. Els mems són producte de la reutilització, la tècnica del collage, l’apropiació. A partir d’un petit text o imatge creem del no res una història en un sol arxiu jpg.

Amb el mem, el creador o artista perd importància, tal com passa a les corrents artístiques contemporànies. L’autoria deixa de ser rellevant, ja que la peça artística no s’entén sense algú que la interpreti. El mem cobra força una vegada que es comparteix i esdevé viral.

Esmorzem, dinem i sopem amb els mems. Alguns formen part del nostre imaginari col·lectiu així com el Doge, el “y lo sabes ” de Julio Iglesias o la nena piròmana. I igual que passa amb les emoticones, els tenim tan interioritzats que de vegades ens és més senzill expressar-nos a través d’ells. Fem servir a Chuck Norris quan volem deixar a entendre que som invencibles, a Jordi Hurtado per fer veure que som immortals, el surprised koala quan veiem ens sorprenem o a Willy Wonka quan volem que ens expliquin més xafarderies.


Política i mems: l’humor com a arma

No és la primera vegada que parlem de mems i dels seus límits. Fa poc més d’un any reflexionàvem de l’impacte dels mems en la política després que s’apliqués una llei que regula l’ús de contingut digital com els mems en cas que siguin ofensius. Fet que evidencia la seva importància en el món 2.0.

Durant el festival del CCCB es va reflexionar sobre els límits dels mems, on acaba la llibertat d’expressió i on comença el dret a l’honor. Una mena de batalla èpica en què hom és partícip. A partir del moment en què la majoria de persones tenim accés a Internet a diari, de retruc estem exposats a les xarxes socials, ergo a l’opinió pública, la qual ens és impossible controlar.

Tenim la sort (o la desgràcia) de viure en un temps en què alguns polítics són mems per ells mateixos. Lapsus en discursos, frases mal estructurades, paraules equívoques que sentencien veritats,… En podem trobar de tots colors, blaus foscos i blaus clars, taronges, liles, grocs, verds,… Tota frase o acció és susceptible de ser convertida en mem.

Diverses personalitats del món polític o que pertanyen a l’esfera pública s’han vist incomodats per l’ús de la seva imatge a la xarxa per fer crítica o simplement sàtira. D’aquí que hi hagi casos que han generat malestar i que han arribat als tribunals, com el cas Cassandra.

Els mems també s’han convertit en una defensa. Després dels atemptats del 17 d’agost a Barcelona va sorgir el personatge del “Hijo de la Tomasa“, que ridiculitzava el discurs d’un terrorista d’Isis que amenaçava amb més atemptats per part de l’estat islàmic. A primera instància, veure com es fa humor d’una tragèdia és desconcertant. Però l’humor ens fa més fort davant de les adversitats.

Els mems, sent de tots i formant part del nostre vocabulari habitual, s’han convertit en una nova forma d’expressió. De naturalesa són crítics, concisos i inclús àcids. Perfectes per expressar en poques paraules una mateixa idea que pot ser compartida per molts. Residint en un medi com és Internet, la seva propagació és incontrolable. La idea d’una sola persona pot ser difosa per milers. I és aquí on el mem esdevé una arma temuda que molts preferirien silenciar.

Marta Izquierdo

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.